Un hivern a Mallorca 2.0 i el tecnocinisme a l’educació (II)

Bitologia
2 comentaris

L’apunt anterior és per a explicar una part de la importància de les preguntes i la crítica raonada per a progressar; que ara cal fer-nos-les més que mai, perquè el digital significa un canvi tant gros com inevitable.

Aquest apunt és per a fer preguntes quant a tecnologia digital per ensenyament. Ha sorgit l’oportunitat perquè la COVID-19 ha fet que parlem de transformació digital i d’educació, entre moltes altres coses. Em basaré en l’article ‘Lo barato’ és car de la Nanda Ramon a l’ARA Balears, perquè fa les afirmacions recurrents sobre el tema. He dit afirmacions, perquè no hebn vist que na Ramon faci cap pregunta.

Noves competències digitals?

En la part positiva, ens diu que “L’augment de la competència digital de la comunitat educativa haurà estat, amb permís del covid, la corba exponencial de l’any”. La pregunta és si haver-se vist obligat a usar eines digitals per una emergència es pot considerar com “augment de la competència digital”.

Per a il·lustrar-ho: imaginem una altra cosa que sabem que hem de fer, però ens costa molt: la celebèrrima “operació biquini”. Si hi hagués una emergència alimentària que ens obligués a passar fam i ens apriméssim, ¿Podríem dir que hem millorat les nostres competències per a gestionar l’obesitat? No. En acabar l’emergència ompliríem encara més el frigorífic que, de cop ens semblaria massa petit i el canviaríem per un altre més gros. I un congelador, no fos que la següent crisi s’allargués massa.

També és veritat que hauríem vist que aprimar-nos és possible i que –tret de la fam– tot plegat era bo per la salut i l’agilitat. Seria el moment per a fer hàbits regulars i raonables per a superar l’obesitat.

Abans de la COVID-19 no teníem cap hàbit digital regular per quelcom tan bàsic, en competències digitals, com el teletreball.

Comparem-ho amb un cas que sí: això em deia un empleat d’IBM, fa just una setmana, quan li demanava com els hi va la cosa: “Per aquí tot va bé. Treballo a una empresa molt pionera al teletreball. De fet, a casa vaig arribar a tenir una línia de telèfon, només per connexió, pagada per IBM… a l’era dels mòdems! Això va fer que d’un dia per l’altre ens enviessin a casa sense cap més incidència”.

Haver-s’hi posat vint anys enrere és una pista quant a la visió de les competències digitals. Mentrestant, un parell de dècades després –el 2018 per a ser exactes– a les escoles hi havia un debat intens sobre la necessitat prohibir els mòbils. També és una pista, però no sobre la solidesa de cap visió digital.

Quan es parlava de prohibir quelcom que esdevindria essencial abans de dos anys, els mòbils, és perquè hi havia massa gent requetelahostiadeclamorosament equivocada? És una pregunta. Incòmode, val.

Més que no pas habilitats digitals, hem fet la visió que és possible tenir-les. Les competències digitals vindran quan trobem com fer-ho bé. Cal que ho fem per mètode i no per emergència. Els mètodes hi són. A educació han de cercar ajuda nova per trobar-los, perquè les competències no vindran pas de ningú que ara faci feina per a ells. Els fabricants d’espelmes no varen fer les bombetes ni els fabricants de paper carbó no inventaren les fotocopiadores. De fet, si en aquell moment els hi haguessin demanat el seu parer, possiblement haurien dit que calia prohibir les bombetes i el tòner. Us sonen les peticions de prohibició? Això també ha estat una pregunta.

Disculpau que sigui tan escèptic amb la celebració de les suposades competències digitals a un col·lectiu que les solia rebutjar, excepte alguns casos que admiro perquè, justament, havien d’anar a contracorrent.

Només els peixos morts neden sempre a favor del corrent.

Google Classroom

A ‘Lo barato’ és car, la Nanda Ramon lamenta el progrés del Google Classroom. En realitat, el títol del seu article es refereix a ells: són ‘lo barato’ que en realitat és car.

Sense ser cap expert, només per llegir-ho, tindria dubtes raonables.

Recordau la pel·licula Twelve Angry Men? Si la resposta és no, mireu-la. No és un imperatiu, sinó una recomanació. Si la interioritzau abastament, esdevindreu éssers incòmodes carregats de preguntes molestes. A la immensa obra del poc conegut Reginald Rose, el protagonista no atura de tocar els collons a base de preguntes –dic ‘collons’ per coses de l’època, els co-protagonistes són tots homes i la cosa nom ‘angry men‘.

El meu primer dubte raonable, la pregunta, és com pot ser que guanyi tant algú que ho dóna tot gratis com Google:

Els centres contracten gratuïtament a Google i que proveeix la comunitat educativa dels seus extraordinaris productes: Gmail, Drive, Classroom, Youtube… Tot a can Google […] que sigui acceptat entusiàsticament en nom dels tres arguments sagrats de la modernitat: és còmode, és xulo i és gratis […] contribuint entusiàsticament a l’estratosfèric volum de negoci d’una multinacional amb un valor en borsa –702.000 M$ el 2019– equivalent al PIB anual de països sencers com Suïssa o l’Aràbia Saudita.

La columnista Ramon ens fa saber perquè és gratis amb una frase estàndard per a tertulians que parlen de tecnologia:

Si no pagues per un producte, tu ets el producte

Per a ella aquesta situació és el súmmum, que la porta a trobar el títol de l’article:

És el modus operandi dels grans negocis tecnològics. O, com deia la padrina, “lo barato és car”. O sigui, que et creus molt viu, però tens totes les de perdre. Lo barato és car, i lo gratis, caríssim.

Em sap greu, però em passa el que a Davis, arquitecte –l’Henry Fonda a Twelve Angry Man— i tenc preguntes. Perquè diu que és gratis si els els pares paguen 23 € pel Managament Console de cada alumne? Amb la resposta argumentada, per molts rebuts de 23 € que puc mostrar —si qui m’ho ha explicat els anonimitza abastament— podria desautoritzar tot l’article de la Ramon. El títol de la seva columna és erroni: de barat-gratis no hi ha res.

Podria aturar aquí mateix perquè la base no s’aguanta.

No.

Seria massa fàcil. Faré com l’Henry Fonda, a Twelve Angry Men, i complicaré les coses. Serà al següent apunt dins aquest mateix blog.

Gràcies per llegir-me.


Imatge: per United Artists, Twelve Angry Men (1957), domini public, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=75593313

, , ,

Compartir

Entrada prèvia
Un hivern a Mallorca 2.0 i el tecnocinisme a l’educació (I)
Entrada següent
Un hivern a Mallorca 2.0 i el tecnocinisme a l’educació (i III)

2 comentaris. Leave new

  • No recordo l’autor d’aquesta cita/anécdota, però a un mestre de música li varen demanar a partir de quan és un bon moment per a començar a ensenyar un instrument a un nin/a.

    Crec que la seva resposta es pot extrapolar a aquest article, i va ser “el moment ideal és dotze mesos abans que neixi la mare”.

    Respon
    • Ho trobo fantàstic.

      Quan em demanen quin és el moment per deixar que un/a nin/a toqui una pantalla digital, sempre dic que pel menor i la pantalla el millor moment és quan deixen de posar-s’ho tot a la boca; pal pare o la mare, depèn de les seves creences i no de l’evidència.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú