[Esta página en español]

“Bon dia, buenos días, em dic Benjamí Villoslada i sóc bitòleg tecnooptimista”

Presentació a tots els capítols

TL;DR

(TL;DR = Too Long; Don’t Read 😅)

Si només voleu saber on és el podcast, aquest linc us porta als enllaços que són al final d’aquesta pàgina.

Eines de gravació

Tema

El podcast és per a posar context a la tecnologia digital mentre anem cap a un nou període: el Bitolític. Permeteu (o no) l’autocita:

Aconseguir que sistemes digitals exponencials –segons la llei de Moore– vegin, escoltin, olorin, toquin i assaboreixin no és només una revolució industrial [és canviar de període]A la plana ‘autor’ d’aquest blog

El registre és de tecnooptimisme. Tinc un parell de motius per a intentar transmetre’l:

Sense tecnooptimisme mai no s’assoleix la disrupció

Les novetats digitals solen ser molt dolentes en les primeres versions. No és fàcil aguantar les crítiques i el pessimisme dels primers anys. Qui resisteix té un premi prou important: la disrupció. El seu producte digital triomfarà i desmonetitzarà la competència analògica, com va passar amb la càmera fotogràfica digital. O potser introduirà una nova manera de fer les coses, com està passant gràcies a la seqüenciació del genoma.

Craig Venter, un dels principals investigadors del Projecte Genoma Humà, rebia trucades de seus amics i companys de professió demanant-li que ho deixés córrer, perquè provocava vergonya aliena. El projecte havia començat el 1990 amb un pressupost de 6.000 milions de dòlars. Estava previst que acabés el 2005, però al 1997 només havia aconseguit seqüenciar un 1% del genoma humà. Fou quan tothom creia que havia fracassat i començaren les trucades dels experts; “salva la teva carrera”. Només un, Ray Kurzweil, va dir que l’1% en realitat era la meitat. Només Kurzweil tenia present que la tecnologia digital és exponencial i que arriba un moment que torna disruptiva. El Projecte Genoma Humà, previst pel 2005, va estar enllestit el 2003.

Sense l’optimisme de Kurzweil i Venter, ¿tindríem avui el genoma humà seqüenciat? Si és que sí, quants anys hauriem perdut?

Al 2019 encara no s’ha acabat la lluita contra el pessimisme al voltant del genoma: ara es tracta d’aconseguir que baixi el preu. Al 2003 costava 150 milions de dòlars, el 2015 va passar de 4.000 a 1.500, però s’hi ha quedat. Si costés menys de 100 dòlars –com un anàlisi de sang– es podrien convertir en rutina –com els anàlisi de sang– i crearíem un ‘dataset’ genòmic essencial per la recerca en genètica i ‘deep learning’. Si ho aconseguim, els tractaments mèdics seran software i estaran profundament personalitzats.

Sense tecnooptimisme esdevindrem irrellevants

Els canvis importants solen fer por:

Si els caçadors-recol·lectors del Paleolític haguessin demanat un informe sobre les conseqüències de l’agricultura, possiblement l’haurien prohibit. No va passar i va haver-hi un canvi de període cap al Neolític.

Quan el meu avi tenia 30 anys, el 80% de la població balear es dedicava a l’agricultura. Si li haguessin dit que 90 anys després els pagesos no arribarien al 10%, que el seu nét faria feina en una cosa que no existia i que cada any passarien 25 milions de persones pel lloc on hi tenia les dues quarterades, les cases i el molí, s’hauria tornat militant BANANA (Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anything or Anyone). El nostre hort era on ara s’hi troba l’aparcament de llarga estada de l’aeroport de Son Santjoan, Mallorca.

Si els canvis fan por, la disrupció encara més. Al final, la generació del meu avi va viure els canvis amb certa suavitat lineal, però per a nosaltres seran exponencials; tan ràpids com el creixement de grans d’arròs a les dues darreres fileres del tauler d’escacs de Sissa.

Oposar-nos-hi no és pas la solució, perquè quedarem al marge. No és gens divertit esdevenir irrellevant, una cosa que és encara pitjor que l’explotació:

Potser al segle XXI les revoltes populistes no s’organitzaran contra una elit econòmica que explota la gent, sinó contra una elit econòmica que ja no necessita la gent. Podria ser perfectament una batalla perduda. És molt més difícil lluitar contra la irrellevància que contra l’explotació.

Noah Harari, Yuval. 21 lliçons per al segle XXI

Per no esdevenir irrellevants, ara és el moment d’acceptar els canvis que vénen i incorporar-nos-hi decidits. A Mallorca tenim la dita “val més morir d’un rot que d’un badall”.

Opinió

El podcast és una bona eina per opinar. Quan ho fem per escrit, com aquí i a les xarxes socials, tenim moltes possibilitats de patir malentesos. La veu és una cosa totalment diferent; permet transmetre el to personal i és més fàcil expressar el context. El mitjà escrit té el to de qui et llegeix i se li s’encomana el context que li doni allò que acaba de llegir, i que no té res a veure amb què has llegit tu. A les xarxes socials tothom té el seu modus xarxendi, que influeix fortament en què diem i com llegim què diuen els demés. Al podcast no.

De fet, pensava que havia de fer un podcast cada cop que patia flamarades xarxoscialístiques. Aleshores recordava que a la ràdio mai no havia tingut cap malentès. Ni després de dir-les de tots colors, cada setmana de més de 10 anys.

Per descomptat, prou gent no estava d’acord amb el que deia ni ho estarà amb el que diré. Però el debat serà sobre els arguments, no del to. Quin descans.

El debat post-podcast pot ser com vulgueu. Els comentaris d’aquesta plana també serveixen.

Idioma

La llengua principal és el català perquè també ho és la meva, però hi haurà capítols en castellà. El motiu és al context. Per exemple, vaig llegir un grapat d’opinions sobre Stadia en castellà i aquell capítol em va sortir en castellà. Quan he parlat dels governs, m’ha sortit en català perquè és la llengua amb la qual ho vaig viure.

La presentació fou en castellà perquè el context era tota la possible audiència. Al mitjà de la veu encara no és possible tenir traducció instantània com al text, però tot arribarà. Mentre no passi, cada capítol tindrà al títol un codi per a dir en quina llengua l’he gravat: CA o ES.

Ser bilingüe és una sort, totes les llengües són belles i cap no té la culpa de res. Tant de bo qualque dia hi pugui afegir l’anglès i el francès.

Periodicitat

La periodicitat és tan aleatòria com la durada.

Mantinc la idea de la importància del context: quan em sembli que és millor la veu per a publicar, aleshores tocarà gravar un podcast.

Hi ha qui troba que cal una periodicitat fixa –i fins i tot demana disculpes quan no l’aconsegueix. Trobo que són tics heretats d’una època pre-internet d’escassetat de mitjans. Avui passa tot el contrari: l’abundància arriba a l’excés. Són tants els podcast interessants per a escoltar, que els regulars acaben fent nosa i els irregulars són una bona noticia quan l’app m’avisa que hi ha un capítol nou. És una percepció personal.

Per a seguir els podcast de periodicitat irregular, us recomano la subscripció mitjançant alguna app que tingui notificacions –Pocket Casts les té– perquè us avisarà quan publiqui un capítol nou.

Spotify no té notificacions perquè està orientat a la música, els podcast hi són de propina. Potser algun dia ens faran cas si el suggeriment Push Notification for new Episodes té prou vots. Per cert, si voteu, potser també podeu passar pel suggeriment que vaig fer pel comptador de temps.

Títol

És un podcast personal i per això no li he posat nom. Podeu usar el meu per a trobar-lo i subscriure-vos-hi.

Els títols també trobo que són una herència del món de la comunicació analògica de la premsa, ràdio i televisió. De fet, un director d’emissora de radio grossa em deia que prefereixen no personalitzar perquè després les figures s’en van a la competència i perden audiència. A internet el més important som les persones i no necessitem pas cap emissora ni capçalera per a publicar.

Sense anar més lluny, aquest blog va començar amb el nom Bitassa i era a bitassa.cat. Ara el títol és en segon terme i prefereixo el benjami.cat. Ho vaig capgirar després d’aprendre que jugar a fer capçaleres era una extravagància.

Durada

Crec que sóc incapaç de parlar d’un tema menys de 10 minuts. També m’he proposat no passar mai de trenta minuts, que són una barbaritat en vista dels mitjans tècnics amb els quals he començat: el mòbil, amb el seu micròfon, i l’app Anchor.

On trobar-lo

La seu del podcast és a ca n’Anchor, però ells se n’encarreguen de difondre’l a més plataformes:

Escoltar-lo a la web funciona, però l’ideal és una app per podcasts al mòbil. M’agrada Pocket Casts, però he de reconèixer que no l’uso tant des de que Spotify també té podcasts. Pocket Casts automatitza millor la recollida de podcasts que no pas Spotify, que porta millor la connexió amb els altaveus intel·ligents d’Amazon i Google. Amb Pocket Casts podreu compartir un podcast des d’un minut exacte, cosa que s’hi diu molt amb la immediatesa que solen tenir les xarxes socials.

Suposo que els podcast acabaran sent una ordre de veu dirigida als altaveus i auriculars: “Posa el podcast del Benjamí Villoslada”. No caldrà ni subscriure-s’hi. Mentrestant el futur no arriba, la forma més fàcil de subscriure-vos-hi és entrant el fil RSS al cercador de l’app Pocket Casts.

Moltes gràcies per escoltar-me.

Imatges: Howard Lawrence B a l’Unsplash / Nathan Dumlao a l’Unsplash / Heather Zabriskie a l’Unsplash

© Bitassa a Lloure de Benjamí Villoslada sota llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya
Designed by Anne-Sophie de Vargas thanks to WordPress