Un hivern a Mallorca 2.0 i el tecnocinisme a l’educació (I)

Bitologia

“Tens raó, PERÒ saps el perillós que és ser crític a Mallorca”. Aquest concepte és un dels que més he sentit els darrers mesos. Aleshores recordo la importància del pensament crític, que és la base de la ciència; que sí, a les Illes –i no només aquí– agraden més les respostes que no pas les preguntes; que en efecte, fer noves preguntes és incòmode per qui es conformava amb les respostes.

Si després de dir tot això encara hi som a temps, cito una reflexió del Jorge Wagensberg que trobo inspiradora:

Obro els ulls, veig l’espectacle del món i, és clar, me’n meravello. Llavors, per pensar la meravella, considero les dues opcions que se’m presenten. Una: el món és un món de preguntes i la meva tasca és buscar les respostes. L’altra: el món és un món de respostes i a mi em toca descobrir de quines preguntes. Les dues actituds són acceptables, però molt diferents.

En la primera actitud, diguem-ne actitud A, la ment es col·loca al bell mig de l’univers i es pregunta el perquè de les coses. La seva preocupació és aquí la causalitat i la finalitat de tot el que s’esdevé. En aquesta opció les preguntes són sempre les mateixes i el que canvia, de tant en tant, és la varietat de les respostes. Per aquest camí s’arriba, més d’hora que no pas tard, al coneixement revelat i a les creences. La història de les creences és la història de les bones respostes. S’avança quan canvia la resposta. La pregunta és pura rutina.

En l’altra actitud, diguem-ne B, la ment intenta excloure’s del centre de l’univers i es preocupa més sobre el com de les coses, és a dir, es preocupa per la intel·ligibilitat de tot el que s’esdevé. Aquest camí condueix, més tard que no pas d’hora, al coneixement científic i a la investigació. La història de la ciència és la història de les bones preguntes. S’avança quan canvia la pregunta. La resposta és gairebé rutina. Un paradigma és una treva entre dues bones preguntes.

Jorge Wagensberg al llibre Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? Destacats meus.

A les Illes som més de creences i de respostes. Ho va veure la George Sand quan el 1838 va passar un hivern a Mallorca amb Frédéric Chopin. En aquell moment el món de les preguntes venia de la Il·lustració, que va començar al país d’on venien, França.

Mentre Sand i Chopin passaven un hivern a Mallorca, el món acabava d’entrar en la Primera Revolució Industrial, una expressió que aparegué l’any 1820 al mateix lloc on va sorgir la Il·lustració: França, i que era on vivia la parella. El que trobaren a la nostra illa provocà un llibre crític de la Sand: Un hiver à Majorque:

Les Majorquins ne sont pas encore assez mûrs pour une révolution.

George Sand

Tampoc no som ara. No, no volem pas preguntes incòmodes.

Manuscrit de George Sand pel llibre Un hivern a Mallorca. Font: Wikipedia.

Des del 1820 que algú va dir “primera revolució industrial”, hem viscut 200 anys de preguntes i ciència. Són només un instant en comparació als més de 200.000 anys de respostes i creences dels Sapiens. És lògic, fins a cert punt retrògrad, que encara ens agradin més les respostes.

Cal afegir que les revolucions industrials hi han passat de puntetes per les Illes Balears. Hem passat del model social i econòmic del Neolític –més de 10.000 anys– al turisme. De cop. D’un món basat en respostes i creences a una economia que no havia de menester gaire preguntes. La inèrcia fa que s’hagin mantingut les respostes i les creences; si no cal canviar, per a què fer-ho i molestar gent, que sovint et trobaràs perquè vius a una illa?

De cop ens enfrontem a la revolució més grossa dels darrers 10.000 anys, la transició del Neolític al Bitolític, sense les habilitats socials necessàries per afrontar les preguntes incòmodes necessàries per acceptar un canvi immens: que tot el que pugui ser programari serà programari.

De fet, el canvi és tan gros que fins i tot no saben què fer-ne a l’Europa de la Il·lustració i les Revolucions Industrials:

El despunte de las nuevas tecnologías disruptivas, la exponencialidad de su implementación y los impresionantes avances tecnológicos que nos esperan a la vuelta de la esquina, como la computación cuántica, hacen que ya nadie tenga dudas: “todo lo que pueda ser software será software”, repite nuestro amigo Benjamí Villoslada.

La cuestión es intuir a qué velocidad se transformará cada sector. Aventurar el margen de tiempo que tiene una empresa para abrazar la digitalización o perder competitividad a marchas forzadas.

La IA y los drones revolucionarán nuestra agricultura con cultivos inteligentes y explotaciones de alta precisión. La robótica, la automatización o la impresión 3D tendrán un impacto brutal en la industria manufacturera, reduciendo el coste de la producción en cadena y eliminando cualquier posibilidad de error. La conducción autónoma reinventará el sector del transporte y hasta a nuestras propias ciudades que se convertirán en entidades ‘inteligentes’ sensorizadas para ‘hablar’ con nuestros coches. Subsectores como la salud o la medicina quedarán irreconocibles con la atención y tratamientos personalizados y la prevención de enfermedades. Incluso las Administraciones Públicas podrán subirse al carro con plataformas para la transparencia, trazabilidad y autenticación a través de tecnologías como blockchain. Y así podríamos seguir con la totalidad de la actividad económica, una a una[68].

La economía digital no es una mera opción a la carta que un Gobierno pueda dosificar, retrasar o limitar a su gusto. Se trata de una verdadera cuestión de supervivencia. Pero las Administraciones europeas siguen otorgando demasiado crédito a la vieja economía, algo que de forma directa e indirecta corta las alas de los sectores digitales. Nuestros gobernantes no son conscientes de los elevados costes económicos y sociales que tiene la resistencia al cambio.

Luis Moreno y Andrés Pedreño al llibre. Europa frente a EE.UU. y China. Prevenir el declive en la era de la inteligencia artificial.

A Europa no saben què fer-ne, amb els canvis que vénen, però almanco saben fer preguntes –i gestionar-les– després d’haver protagonitzat la Il·lustració i encetat les revolucions industrials.

Per tot plegat, quan em diuen “Tens raó, PERÒ saps el perillós que és ser crític a Mallorca” intento transmetre tot el que heu llegit si heu arribat fins aquí, perquè estic convençut que si res no canvia, anem de cap –o de cul– cap a un nou ‘hivern a Mallorca’.

L’experiència dels anys em diuen que ser crític, sempre basat en preguntes raonables, m’ha servit per a conèixer persones interessants amb qui participar en projectes interessants. En tinc un parell, d’anys, i han estat ben diversos, els projectes. Cal dir que m’han servit per aprendre a fer millors preguntes –cosa que sovint significa que sigui més incòmodes. La darrera etapa m’ha servit per a saber què preguntar quant a tecnologia digital i els governs.

Al final no és pas tan negatiu, ser crític.

(De fet, és el meu destí)

Aquesta llarga introducció és un intent de transmetre el meu to i context, una cosa dificilíssima d’aconseguir per escrit. Fet i fet, havia pensat que en comptes d’escriure hauria d’haver fet un capítol de podcast, doncs el to de la veu ajuda a fer entendre el fons de les crítiques. Passa que també m’agrada escriure i aquí som, escrivint. Tanmateix no descarto fer una versió en podcast d’aquest apunt.

Tecnocinisme

El cinisme és la filosofia de la sospita avant la lettre. Ho veig sempre seguit, en tecnologia digital.

Aquesta crisi els sospitosos destacats, a qui cal “plantar cara”, han estat Amazon i Netflix. El primer per la seva eficàcia en el comerç a distància quan l’hem necessitat; el segons –Netflix– per una lectura populista del que han pagat en impostos, ara que ens cal tenir més diners públics per a les emergències socials que només hem començat a patir. Amazon també ha rebut pel tema impostos.

No entraré avui en les preguntes que provoquen totes les respostes –o creences– que he sentit per Amazon i Netflix. Li ha tocat a l’educació i perquè m’han passat, per WhatsApp, un article de la Nanda Ramón a l’ARA Balears. Que ho digui ella, que sol escriure raonaments lúcids de prou temes, és un estímul, doncs em fa creure que sabrà gestionar millor les preguntes que faré a continuació.

Serà al següent apunt de blog que aquest, de context, és prou extens –i espero que llarg.


Imatge: d’Edwin Andrade per l’Unsplash.

, , , , , ,

Compartir

Entrada prèvia
Quatre anys exponencials i mig
Entrada següent
Un hivern a Mallorca 2.0 i el tecnocinisme a l’educació (II)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú