Avui la xarxa social X m’ha mostrat mitja dotzena de cops l’article, a La Vanguardia, “Què fer amb intel·ligència artificial”. Suposo que li ha passat a més gent, perquè en privat m’han preguntat què em sembla.
Aquí el teniu:
He fet cara de menjar llimones en llegir que és “avorrit i previsible” el nom ‘intel·ligència artificial generativa’.
Intentaré contribuir a la dignitat de quelcom que ha provocat un ‘efecte eureka’ mundial gens avorrit i en temps rècord —cosa que, potser, explica tanta devaluació.
En realitat no caldria dir res si no fos a La Vanguardia i ho signés el president d’una institució rellevant per a la cultura d’internet al nostre racó de món. La Fundació puntCAT hauria de fer que la tecnologia digital s’incorpori a la nostra cultura. La cultura és, sovint, les coses que fem sense pensar. Estem creant una cultura que rebutja la IA sense pensar.
És un degoteig constant: una por per aquí, una amenaça per allà, una devaluació per sota i una regulació per dalt. El tema “ai, si la AI agafa consciència” és digne dels que no volien fotografies perquè robaven l’ànima.
No pot ser que, sense pensar, la nostra cultura ens porti a creure (les creences tenen perill) que la IA, és només un nou tipus de software espavilat, amb noms avorrits i previsibles, que en massa casos significarà pèrdua de diners i energies.
Altres cultures fan que, sense pensar, cerquin la manera de refer-ho tot amb IA. Ho estan fent ara.
Evidència científica
Començo pel nom “avorrit i previsible” per ‘generativa’.
El primer article científic rellevant, sobre la IA generativa, és del 2014. Ian J. Goodfellow et al:
“Generative Adversarial Nets”.
És rellevant perquè per primer cop aconsegueixen generar contingut nou amb una qualitat que encara té molt per a fer, però que promet. El problema és la quantitat de computació que cal per obtenir bons resultats en el joc entre dos adversaris.
Sol passar.
Després ve la llei de Moore al rescat, però calen anys. La llei diu que cada dos anys la nova producció digital és el doble de potent pel mateix preu. Doblar no va de regles de tres, sinó del problema del blat i l’escaquer.
En aquest cas no va fer falta que en passessin molts, d’anys —cada cop cal que en passin menys— perquè va aparèixer l’article científic “Attention Is All You Need” i no tot és potència segons Moore; també hi ha agilitat. Fou només tres anys després. Va brollar d’empleats de Google: Ashish Vaswani et al.
Avui Vaswani ja no hi és, a Google. Ha fundat essential.ai. El podeu llegir al compte X @ashwaswani. El talent es mou. Sempre.
‘Transformer’, és el nom de la idea de Vaswani et al. Avorrida i previsible? Ells en varen dir ‘simple’:
We propose a new simple network architecture, the Transformer, based solely on attention mechanisms, dispensing with recurrence and convolutions entirely.
Ashish Vaswani et al
La simplicitat és sorprenent.
La simplicitat és la màxima sofisticació.
Leonardo da Vinci (que, com tot sap, parlava en català; és el que tenen els clàssics)
Els ‘Transformer’ canviarien daltabaix la forma d’assolir una IA generativa molt millor.
De forma simple.
Era tan grossa, la novetat, que a OpenAI, en veure l’article, varen contractar l’Altman per a canviar el rumb de tot plegat gràcies a un article de Google al qual Google va reaccionar amb menys agilitat —però encara no està tot dit ni fet.
El nom ‘Transformer’ és “avorrit i previsible” perquè recorda joguines?
“Attention Is All You Need” és un títol massa frívol per a un article científic?
És igual; el que importa és l’efecte pràctic.
La G, de GPT, vol dir ‘Generative’ i la T significa ‘Transformer’.
Ambdós units, ‘Generative’ i ‘Transformer’, provocarien un ‘aha noment’ (o efecte eureka) mundial en temps rècord. No fa ni dos anys, que és només un any menys del temps que hi ha entre els articles de Goodfellow i Vasswani. Tot plegat continua avançant amb l’ajuda del Moore, sempre present, exponencial ell; no va de regles de tres basades en quines coses ens han passat des de la 1a revolució industrial —o des dels romans.
Per què preferim devaluar?
M’agrada molt (moltíssim) aquest aforisme:
The real problem of humanity is the following: We have Paleolithic emotions, medieval institutions and godlike technology. And it is terrifically dangerous, and it is now approaching a point of crisis overall.
Edward O. Wilson
Els papes són els qui parlaven amb déu fins no fa gaire. No puc recordar que cap li digués que això de ‘Dia’ (Gènesi 1:5) era “un nom avorrit i previsible”.
(‘Gènesi’, té a veure amb ‘generativa’?)
Em salten prou alarmes en llegir la devaluació de quelcom que és un canvi tan clar com la IA generativa. Devaluar-ho fa que tinguem una falsa sensació de control. Ven molt, perquè mantenim emocions paleolítiques. Però no funcionarà. Ho he viscut massa cops.
Massa devaluacions
Primer amb internet: “sí, està molt bé, però és una moda”; “el meu pare continuarà fent servir el Teletexto, que és gratis”; “és només una nova generació de les BBS”; “posa un cactus al costat del monitor si no vols un mal lleig”.
Després ho viuria amb el comerç digital: “si dones la Visa, et roben”. Potser hi ha registre radiofònic de la quantitat de cops que vaig dir que era molt més arriscat fer servir la Visa al restaurant. La prenien amb el tiquet i podien veure-la a fons. Codi de tres xifres a la cara B? I tant! Calia deixar el DNI junt amb la targeta. Totes les meves dades? També! I el telèfon mòbil? Encara no en teníem.
Al final, fent servir internet vàrem trobar mètodes de protecció i avui els datàfons són un bocí d’“internet”. Encara no hi ha res més segur que els datàfons, però quan algú hi posa una nova pedra per a millorar-los en forma de biometria el volem matar talment com va passar a la caverna de Plató.
Pensament sistèmic
Caverna. Pedres. Tota pedra fa paret. Per aturar els canvis o per a construir-los? Hi ha picapedrers que diuen que piquen pedra, i n’hi ha d’altres que diuen que fan catedrals.
Amb les pedres no feien pas catedrals, al Paleolític. Què fem avui amb les nostres emocions paleolítiques i les institucions medievals que ens governen?
Talk is cheap. Show me the code.
Linus Torvalds
La frase del Torvalds serveix per a diferenciar discursos: el nostre melic o la humanitat? El període Paleolític o el corrent de la Il·lustració? Institucions regressives o progrés?
Sense l’avanç del codi privatiu, hauria sorgit el codi lliure del Stallman, Torvalds et al?
Quin fou primer?
El software lliure fou una reacció que s’ha convertit en acció. Que li demanin a Microsoft. No passa gaire sovint. No és casualitat, és ciència.
Quan varem descobrir que el software lliure no era comunisme sinó ciència que ens faria més savis i rics? De forma universal. Com els articles Goodfellow i Vasswani. Qui pagava l’article dels ‘Transformer’ que ho dispararia tot, Google, reaccionaria pitjor. No tot són diners. És actitud. Talent.
Per què no millorem la IA generativa en comptes de devaluar-la? “Només és espavilada”. Més ‘show me the code’ i menys ‘talk’, és el que ens cal.
Menys retòrica i més productes que resolen problemes. Quan vàrem aprendre a fer servir el foc, qui aconseguiria el lideratge?
- Qui creava bàndols artificials qüestionant els qui deien que canviaria el món i els qui deien que cremaríem el planeta, per a tot seguit dir que el foc era només un nou tipus de llum solar que seria molt útil per a no passar fred i veure-hi de nit dins les coves.
- Qui va fer servir el foc per a crear noves eines.
Les xarxes neuronals de la IA no són només un nou tipus de software espavilat perquè va “descobrint quins són els paràmetres adequats”: la IA pot identificar patrons i relacions en les dades que podrien no ser evidents o directament perceptibles pels humans.
Els paràmetres són com les configuracions internes del model, mentre que els patrons són les comprensions o coneixements que el model desenvolupa sobre les dades. Els paràmetres són explícits i quantificables directament, però els patrons són implícits, emergents de l’ús dels paràmetres per interpretar les dades. Així, mentre que els paràmetres són els components ajustables d’un model, els patrons representen la capacitat del model d’extrapolació i comprensió basada en aquests paràmetres.
Devaluacions legals
Després de les devaluacions simples, les manipulacions i les pors, a internet varen arribar les devaluacions legals.
Els drets d’autor són un recurs universal per a despertar la part medieval de les nostres institucions. Ho vaig viure des de ben a prop, al Menéame, quan la crisi de la premsa inadaptada al digital va reaccionar com sempre: amb regulació. El ‘Canon AEDE’ volia abolir el dret essencial de cita. Google News va tancar a Espanya i nosaltres, al Menéame, aniríem cap avall.
(Menéame era el 20è en popularitat a Espanya, segons l’AIMC, quan vaig deixar de ser-hi al capdavant el 2015; el 21 era LinkedIn)
Sempre he estat més content d’assemblar-nos a Google, amb el Menéame, que no pas a X o Meta, que no eren l’objectiu a destruir per AEDE perquè allà la premsa podia fer totes les trampes que volgués. Les regles de joc eren d’ego i testosterona ‘social media’ de garrafa. Fins i tot pagaven a Meta i X per a sentir-se influents, en comptes de demanar-los-hi un cànon.
Ara toca la devaluació de la IA
Ara la devaluació va cap a la intel·ligència artificial. En veurem moltes. Avui m’ocupa que no és només un nou tipus de software espavilat talment internet no va ser una nova generació de BBS ni l’ofimàtica fou un nou tipus de màquines d’escriure, calculadores ni projectors de diapositives.
Abans, les fotocopiadores tampoc no varen ser un nou tipus de paper carbó, sinó una màquina d’agregació d’informació i dades. S’equivocaren molt, tots els pensaren que era un nou tipus de paper carbó. Aquí en parlo:
Tampoc no podem donar tantes voltes a l’anècdota alimentant el fals dilema entre crítics i flipats de la IA. Cal posar-s’hi, peti qui peti, perquè tot el que pugui ser software serà software, i tot el software que pugui portar IA portarà IA.
Hi ha canvis que són més que no pas generacions; són edats. L’edat de bronze, l’edat moderna. Les edats cada cop van més ràpidament. Els corrents, com la Il·lustració, molt més encara. Potser caldria parlar de l’edat d’internet, que ha fet que passí quelcom gros que és superior a les edats: arriba un canvi de període. El blat va fer que passéssim al neolític, i la IA farà que passem al bitoltíc.
O el digitolític.
O el qbític.
I jo què sé. Però no és només una nova generació de software. Dignifiquem-ho, si us plau. Hem arribat a la “goodlike tecnology” que deia Edward O. Wilson. Connecta amb la tercera llei d’Arthur C. Clarke:
Tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia
Arthur C. Clarke
Déus, màgia.
Res d’això no és ni avorrit ni previsible.
Imatge: Li he demanat a una IA generativa que llegís aquest apunt de blog i la fes. Ho ha estat, o no, generativa?