L’orquestra, un programa de ràdio (E12)

L’orquestra, un programa de ràdio (E12)

Dotzè lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.


Dimarts 22/09/87

Avui, Lorés, Nurith, Montanyà i Armand de Fluvià. No sé, no sé. Amb el Montanyà són molt més interessants, les converses, tot dinant, que no pas per antena, però espero que ja millorarà. De tota manera, hi ha hagut cromos interessants i això és diari. També passa ràpid.

Ens trepitgem molt però, normalment, quan es riu i això no està del tot malament. Diu el Fluvià que hi ha reis pobres, i es veu que el rei de Romania treballa a la Ford. El problema és com el tracten a la feina: “Majestat, passi’m la clau”.

Em sembla molt interessant exercitar la memòria, sobretot la recent. Les sorpreses són múltiples i variades. I els canvis d’actitud, per no dir de jaqueta, són notoris i normalment espaterrants.

He explicat el cromo de la Caballé collant tenors perquè així es pugui lluir més ella. Fiato. Ha fet molta gràcia.

La Nurith colla el Zeleste pel descontrol el dia del concert del Battiato. Alliberament de militants a càrrec de l’Administració.

Avui hi ha consens sobre el fet que el carnet més rendible és, òbviament, el d’Unió. Cosa curiosa, també, és que, de moment, la majoria dels membres de plantilla de L’orquestra surten a la GEC o han fet llibres. Germans Ribó, un liberal i un empresari de discoteques i el d’Iniciativa. Els Milà, descendents dels comtes del Montseny, són propers al PSC o al PSOE.

Dimecres 23/09/87

Avui, Lorés, Dalmau, Serrano i Jou. El Dalmau m’ha dit que la cosa va perquè quantitat de gent li va dir que l’havia escoltat. Li agrada molt el joc.

Avui, l’estrella ha set el Serrano i no li hem dit res al Jou de les queixes de la Nurith d’ahir.

Penso que la cordialitat ha de ser la norma i, si un senyor ve a perdre una estona amb naltros, no tenim per què putejar-lo. En directe, li hem regalat al Lorés una llauna d’olives farcides marca Lorés. Li ha fet il·lusió.

Ja comencen les putadetes però no passa res. Per als tècnics. Hauríem pogut fer demà, i demà passat, el programa gravat amb dúplex des de Girona, però, ai las, no hi ha hagut autorització de la Direcció per contractar les línies necessàries i ens han obligat a fer-ho en directe, obligant el Quim Nadal i el Modest a dinar a correcuita. No passa res.

El Dalmau també em comenta que és important no parlar només de política, i jo hi estic totalment d’acord. En aquests casos, el Lorés resta mut i ja està bé.

El que estic veient, a més, és que això de L’orquestra està tan ben dissenyat –mal m’està el dir-ho– que, de fet, els convidats són de totes totes innecessaris. El que passa és que, si n’hi ha, millor. Però em sembla evident que la fórmula és bona i, si no hi ha convidats, el programa funciona igualment. A mi em varen demanar una tertúlia i això és el que estem fent, penso.

Ahir estàvem xerrant a fora la ràdio el Montanyà, el Fluvià i jo. Va sortir el Cuní, no va dir res a ningú, i se’n va anar a tota pastilla. Com si no ens volgués saludar. En fi…

Veient ara una mica els programes fets, veig que la cosa és divertida. Es passen molts cromos i es tracten temes molt variats. Per poc curiós que sigui el país, això ha de funcionar. Vejam si podrem aguantar les maniobres desestabilitzadores que segur que es produiran. Toquem fusta.

Cal insistir que la gent, quan es refereix a algú altre, l’anomeni pel nom. Així no ho hauré de fer jo tan sovint.

El tema plantejat pel Lorés, que l’increment de la comprensió del català és així perquè no és tema electoral, i tots els partits hi estan d’acord, està ben vist.

El Dalmau flipa amb la cosa que diu el Serrano del mapa gestual d’Europa. Molts elements comuns, sobretot en el món mediterrani. Es veu que és, en comunicació, un element bàsic i que funciona tot passant desapercebut.

Dijous 24/09/87

Primera orquestra feta amb dúplex. Girona-Barcelona. A Girona, el Lorés i el Modest, que ha sortit a Tiempo com un dels homes llestos de Girona. A Barcelona, Miquel Pueyo i jo. En principi m’ha sonat bé. El Modest, molt bo; fa conya però sempre hi dona un toc cultural o erudit. Bon fitxatge.

És un pèl estrany, no veure’ns. Em sembla, però, que el no trepitjar-se s’esdevindrà espontàniament. Avui tinc la sensació que no ha passat gaire. És difícil adonar-se’n mentre ho estàs fent.

És bo i convenient escoltar-se, gravar-se i escoltar-se. És un consell que em va donar un professional de la ràdio. Concretament, el marit de la Rosa Maria Calaf, una nit d’El lloro al Bocaccio. Crec que és dels millors consells que mai m’ha donat gent de ràdio que, per cert, acostuma a no donar-ne gaires.

Es veu que hi ha una illa al Mar del Nord que, durant el segle XVIII, es dedicava a copiar manuscrits de Llull. Encara hi són. Foren perseguits pel tsar. Ho ha explicat en Modest.

Segons Raimon Galí, les terres de Lleida eren el far-west català i els lleidatans el setè de cavalleria nostrat. Ho explica el Lorés.

El Modest diu que fa molts anys que no va a Can Barça, des del Nuñez, tot i que ha fet alguna petita excepció. Sóc un home de principis, diu. Afegeix que plora sol a casa seva, amb el Puyal, però que vol tornar a anar al camp. Pobrissó.

És realment genial, el Modest. Bona veu, sentit de l’humor, repica temes, i s’explica molt bé. Què més es pot demanar?

Hi ha cops que, escoltant L’orquestra, tinc la sensació de ser sotmès a una dutxa d’enginy. Em sembla que és una bona sensació. Té un punt d’atabaladora, la dutxa, que encara ho fa més llaminer.

Divendres 25/09/87

Avui, tothom a Girona. Lorés, Modest, Matarrodona i Quim Nadal. És molt còmode, s’ho fan tot ells sols. Jo, còmodament assegut a l’estudi 7, miro qui i què passa per la finestra. Em penso que ha sortit bé, i hi ha hagut cromets distrets.

El Lorés la primera estona va bastant penjat, però vaja, com sempre, tapo jo els forats i crec que bastant bé. A més, s’hi han ficat els altres.

L’Olega diu que, segons ell, els manaies donen la sensació que no ha passat res. Convenço la Dachs i després se’m fa enrere dient-ho a la Xulita. L’hauré de collar més. Sembla mentida la impressió que fa el micròfon.

Curiosament, escoltant el programa, veig que cada cop ens trepitgem menys, tot i la dificultat de no veure’ns. Suposo que acabarà funcionant espontàniament.

L’Enric, molt bé també. Sona i sap molt bé què diu. Fa de periodista, que és del que es tracta.


Imatge: de l’Eric Nopanen a l’Unsplash.

Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada