Tretzè lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.
Dilluns 28/09/87
Avui, Lorés, Tísner, Pi de la Serra i Tresserras. Ha sortit seriós i pausat de to amb espurnes de riure. Crec que ha anat bé. El Lorés se n’ha anat a mig fer. És bo, això; reforça l’espontaneïtat.
Ahir hi havia una carta a l’Avui dient que tot molt bé però que li agradava més abans. Tenia raó en la crítica al merder que s’arma de tant en tant.
Dimarts 29/09/87
Tema únic: Verdaguer amb Montanyà, Lorés i Isabel-Clara Simó. Xerraire de pro, ella, faria de bon fitxar per L’orquestra. El Modest diu que ho ha trobat bé, amb pegues, però bé; hauré de fer-li repicar divendres quan vingui.
La cosa divertida l’ha explicada el Montanyà dinant: es veu que el carrer d’en Verdaguer, de Vic, era de bell principi dedicat al Verdaguer de la Lliga. Aprofitant la catalanització dels rètols, en Muntanyà hi va fer posar “carrer de Mossèn Cinto Verdaguer”, dedicant al Verdaguer de la Lliga un altre carrer.
Hi ha problemes per gravar el programa. Sembla mentida que, en una emissora així, ni a l’estudi on gravem, ni a l’estudi 7, el d’emissió, no funcionin els cassets. País.
Molt bona, l’expressió del canonge Collell referint-se a mossèn Cinto: “en Cinto ha tastat carn!” Uau!
Hem de provar millor les veus. Em sembla que no està massa ben gravat, això.
Dimecres 30/09/87
Lorés, Dalmau i Vicky Peña; teatre i varietats. El Dalmau funciona cada cop millor. El que no tinc tan clar és la manera de solucionar els primers deu minuts. El Lorés, i n’és conscient, va un pèl fluix. Avui, cops de bastó pel sarau a cultura de l’Ajuntament.
La Xulita plega per anar a treballar la nit. La nova, que es diu Dolors, em sembla prou agradable. Ja en parlarem la setmana vinent.
Avui he anat d’hora a casa i he escoltat, per primera vegada, el programa en directe. Trobo que el Lorés i jo caminem prou. Avui, però, hi ha un tema bo i que ell coneix molt bé.
De tota manera, aquesta mínima estoneta en antena em sembla una collonada total. No té sentit. Això que agafarem la gent per l’orella i no els deixarem veure la tele és una pura il·lusió de l’esperit perquè hi ha el –normalment– poti-poti del butlletí, que és més aviat un pal. Tanmateix, això de provocar un cafè em sembla bé; és una manera de posar publicitat i butlletí entre parèntesis sònics.
Sento els nivells un pèl fluixos. El tècnic és sempre un problema en programes d’aquestes característiques i és lògic. Mentre anem fent-la petar, ell desconnecta i bada; quan trobo un bon moment per fer una interrupció, ell no ho veu. Sort que es grava, perquè en directe fóra terrible.
Avui, a més, m’he quedat en silenci –i vejam com queda; jo crec que ha set bonic, la Vicky, ràpida, ha dit: “ha passat un àngel”. Molt bo.
És, en general, baix de nivell. Cal arreglar el so. Sovint, però no sempre, el convidat marca el tema i el to; ahir i avui en són exemples.
La publi entra com una moto i naltros sonem més baixos. Cal collar el tècnic.
És bo això d’aprofitar moments àlgids per ficar la publi. Per cert, cada dia n’hi ha més.
Escoltat, se m’acut dir: deunidó!
Imatge: d’Hello I’m Nik 🍌 a l’Unsplash.
Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.