Tux Magazine (i les revistes d’informàtica)

Internet ens posa davant molta informació, cal triar. N’hi ha que és prou crítica, una cosa que és tant necessària com mala de trobar als mitjans de paper relacionats amb la tecnologia. Per això –i més coses que contaré– vaig deixar de comprar cap revista d’informàtica. Però avui m’he subscrit a la Tux Magazine i em demano perquè.

Les revistes d’informàtica

Si te’ls escoltes, tot és bo i cal comprar-s’ho per a ser feliç com un gínjol. Em feia vessa veure tants articles per ensenyar a usar programes caríssms de Macromedia, Adobe, Microsoft i afegitons. Pensava que servirien per aconseguir persones dependents d’un grapat de programes. Enfora dels ordinadors, aquests mateixos usuaris no necessitaven pas cap marca patentada i exclusiva de pinzells ni teles, per a exercir una afecció com ara la pintura. Tampoc unes ulleres, també patentades, dels mateixos fabricants –o els autoritzats– per a veure els quadres propis.

Les col·laboracions amb qualque revista em serviren per a poder veure com funcionava la cosa. Algunes coses són històries que em contarén i no van passar a les revistes on vaig publicar. D’altres són fragments de conferències de periodistes prou coneguts. Al final tampoc no faig cap descobriment; tot el que dic es pot veure gairebé a simple vista.

L’ecosistema revisteril

Cada mes arriben caramulls de notes de premsa redactades per les agències de comunicació dels fabricants i distribuidors de programari. Moltes van a la paperera, directament, algunes serveixen per a copiar i aferrar a la secció «actualidad» i d’altres acabaran en forma d’articles, anàlisi i cursos convenientment dosificats en capítols.

Tenen prioritat els productes amb bons calaixos darrere, car se suposa que hi ha pressupost per a fer publicitat. A la redacció acaben convencent-se que cal treballar-hi a fons perquè «el lector espera ansiós trobar anàlisi i trucs per l’esperadíssima nova versió del Pantominaitor 8.0 Pro Advant King Size Extra Large Blended Plus Edition».

Les agències preparen un informe del que aconseguí la darrera nota de premsa i el mostren cofois al client: desenes ressenyes per aquí, quatre anàlisis de la nova versió del producte per allà i un tutorial capítol I de V. El client, aparentment content, fa més encàrrecs a l’agència que també esdevé contenta i l’almívar brolla per a tothom –almívar comercial, del que duu corbata a l’envàs.

També hi ha feina pels comercials de les revistes: «mirau quin anàlisi més bo que hem fet» o «hem publicat el primer capítol del turorial magnífic ¿què fareu alguna oferta aprofitant els capítols II, III, IV i V? Us guardem una plana per anunciar-ho, ¿i la contraportada?». De tant en tant hi havia queixes: «els hi hem donat la qualificació ‘or’ dos cops i no compren ni mitja plana de publicitat» o «mirau que m’han dit: que la pirateria és tant gran que no en tenen per a publicitat».

Conten que un venedor de programari va rebre els preus d’anuncis però també dels premis als millors productes de l’any, quan demanà un fax amb les tarifes a una coneguda revista.

Tot aquest ecosistema revisteril és molt enfora de l’utilitat pràctica per a molts lectors que ni tant sols se n’havien adonat que esperen ansiosos la nova versió del Pantominaitor. En Becker ho clavà mentre llegia una revista a l’avió:

ÿs brutal; et donen tota casta de detalls interessants sobre coses que no t’interessen gens ni mica.

Periodisme mediocre

Les redaccions de les seccions i publicacions d’informàtica dels grans mitjans sovint són pàrquings per a periodistes que no serveixen pel que interessa a l’empresa: la política.

Cal parlar-ne com toca, de política, perquè els polítics són grans lectors de diaris –és un altre ecosistema. Els partits compren molts serveis d’impressió quan fan campanyes electorals. Quan governen donen subvencions, canals de tele i de ràdio. Diuen que les publicacions estan en nombres vermells, perquè el negoci al quiosc baixa sense aturador, però serveixen per aconseguir bons negocis amb activitats relacionades, diguéssim.

Així, a les seccions d’informàtica hi ha aparcat molt periodista mediocre –i les seccions de cuina i decoració, les que serveixen per a omplir. ¿Què el fill del polític tal del partit qual que governa (o governarà) i ens dóna (o donarà) subvencions i concesions (també comprarà serveis) vol ser periodista però no serveix? Poseu-lo a la secció d’informàtica, cuina o decoració i que es distregui escrivint sobre galindaines (o visitant fires i restaurants).

Aquestes persones esdevenen bèsties peludes del mobbing quan veuen arribar un col·lega que en sap (o sembla que en sap) més que ells, una cosa ben possible.

El programari lliure ho té complicat

El programari lliure no sol tenir empreses darrere que fan notes de premsa ni contracten publicitat. ÿs una cosa massa nova i desconeguda per a periodistes mediocres, aparcats a les planes d’informàtica, que s’estimen més parlar de les novetats del Windows i el Microsoft Office que tenen davant les nassos. Són massa porucs per admetre col·laboradors que arriben amb tanta cosa nova. L’instint és eliminar-los talment a la Caverna de Plató.

Caldrà que plogui molt per tornar-hi, a una secció pàrquing –la informàtica– dins un ram –el periodisme– addicte a l’autocensura i el politicorrectisme que té el mot radical fluix, el tal·libà àdhuc, en parlar dels col·legues que van una passa per davant.

Quan parlen de programari lliure, encarreguen «parlar del Linux» a persones del seu redol. Saben que no es passaran amb massa novetat ni transgressió per l’ecosistema revisteril. Si ho fan seran mobbingitzats sense pietat o bandejats, segons l’estatus laboral. Els demés, que s’ho miren, aniran alerta per no acabar igual. ÿs l’autocensura en acció.

Tot plegat ha fet que primer deixés de col·laborar-hi i després de llegir-les.

La Tux Magazine

M’hi he subscrit perquè valoro la part pràctica, això és, les ajudes per aprendre a usar i trobar programes lliures útils. En conec un bon nombre i alguns articles no serveixen de gaire, però sempre s’aprenen coses noves. O alguna pantallada crida l’atenció sobre un programa que fins aleshores havia passat desapercebut. També puc veure-hi funcions de programes que s’usen sovint, però només un racó. Les revistes serveixen per això, ni més ni manco.

Se que hi trobaré productes privatius, però puc botar-me aquestes planes i valorar la resta perquè n’hi ha. A les revistes estibades de programari privatiu ja no podia trobar-hi aquesta part útil.

De moment la Tux Magazine és una revista estibada de programari lliure amb un racó per qualque cosa privativa. Aquest mes el Picasa i l’Earth, ambdós de can Google.

La subscripció –de $9,95 any– dóna dret a rebre abans el darrer número, perquè la resta és per a no subscriptors també i podeu tastar-la abans de comprar res. Si us agrada trobeu que tampoc no importa tenir el darrer número, pensau que $9,95 no son gaire doblers i que subscrivint-vos-hi recolzau un projecte que us fa servei.

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Tanquen la TUX Magazine

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada