El 1999 vaig tornar a una Mallorca en la qual res no em feia pensar que evolucionaria cap al que tenim avui.
En primer lloc, érem líders en tecnologia digital. Estaven a punt d’inaugurar el Parc BIT, que prometia ser un lloc per atraure hackers d’arreu del món.
El Parc BIT era pel futur. Quant al present, fins aleshores havíem estat prou bons en la informàtica de gestió empresarial, que era el més destacat dels anys 70-90.
Sovint deia que els mallorquins eren tan bons movent turistes com els bancs movent diners. En aquell moment eren tecnologies extremes per la quantitat d’operacions i les limitacions del moment en tot: espai i velocitat de tractament de les dades. Era un miracle, que tot plegat anés tan bé.
L’any 2000 el comerç digital era incipient i els mallorquins érem líders estatals com a compradors. Suposava que això ens faria tenir un paper rellevant com a venedors.
Quan encetàrem el segle XXI, els mallorquins érem líders estatals en programari lliure. La UIB li donava molta importància i teníem el grup local d’usuaris de Linux més potent de l’estat: BULMA, en bona part gràcies a la UIB.
Ho podia veure clar: venia de Catalunya, on el programari lliure produïen urticària perquè l’establishment català —fortament pujolista— era molt de Microsoft. El Ballmer predicava que nosaltres érem el càncer de la tecnologia i el poder català obeïa. En tornar a Mallorca vaig trobar més del mateix als cercles conservadors emmirallats amb el pujolisme, però era residual.
Els anys ens han donat la raó quant al programari lliure. El pas dels anys sempre ha estat una benedicció pels meus punts de vista. Puc comprendre que per a molts altres sigui una maledicció. La trastada és que jo tinc memòria.
Els anys sempre han estat favorables, per les meves teories, però encertar un entorn afí sempre ha estat molt difícil. He explicat perquè a començament de segle Mallorca em semblava un bon lloc per tecnologia digital, però em vaig equivocar.
Primera pista
El primer indici del declivi mallorquí, per a mi, fou a BULMA devers el 2004. La meva experiència en software de gestió per a empreses (1982-2004) faria que impulsés un projecte d’ERP lliure que s’havia de dir Bulmages.
La primera idea fou fer un programari d’escriptori, però els esdeveniments em provocaven dubtes. Google acabava de presentar el Gmail (1 d’abril de 2004) i em semblava un abans-i-després de les interfícies web. Gràcies a l’AJAX, que per primer cop vèiem en acció, al web es podrien fer aplicacions indistingibles de les aplicacions per a l’escriptori. En efecte, avui les aplicacions són pestanyes del navegador web.
Jo expressava aquests dubtes i un dia vaig saber que no havien agradat, perquè la junta directiva de BULMA va escollir un coordinador pel Bulmages que estava clarament contra la meva visió. Tant era així que l’endemà es va presentar a la comunitat dient que, gràcies a ell, a partir d’ara parlaríem menys i pencaríem més. El meu bla bla bla ja no interrompria la seva idea.
Efectivament, en poc temps varen presentar una primera versió del Bulmages per a escriptoris. Ajudaria a resoldre problemes petits de desenvolupadors petits que treballen per a empreses petites que paguen poquet perquè tenen negocis petitets, i el software lliure és un estalvi.
Fou el meu primer indici de cap on anava Mallorca. El Bulmages podria haver estat un dels primers SaaS de gestió empresarial el 2005? Mai no ho sabrem. En aquell moment només hi havia el Salesforce. Jo ho vaig imaginar, però les idees no serveixen de res si no les pots executar.
Les mateixes dates va sortir el TinyERP, després OpenERP. Avui és un SaaS d’èxit i es diu Odoo.
Aquesta anècdota personal serveix com a resum del tic-tac mallorquí que ens ha arrossegat cap a la misèria. Avui el Bulmages encara no és un SaaS.
El Menéame
Han passat els anys i ningú, d’aquell redol de hackers que tant prometia, cap no ha fet cap producte digital rellevant. El Menéame tampoc, en realitat.
Quan vaig deixar d’estar al capdavant del Menéame, el 2015, era el 20è lloc més popular de l’estat segons l’AIMC. LinkedIn era el 21. Ho vaig deixar perquè el camí per a professionalitzar-lo era un malson. El meu objectiu (el meu bla bla bla) era presentar productes que després altres xarxes socials han presentat amb èxit.
Així ha anat, en general, tot allò que tant prometia l’any 2000. No entraré en detalls d’altres; just esmento els que he viscut en primera persona.
Ho fan fora
Mallorca és un lloc inspirador per a tenir idees que no serveixen per a res si no les pots executar, cosa que possiblement passarà. És molt frustrant. Ens conformem a resoldre els petits problemes de sempre amb les petites tècniques de tota la vida.
Jorge Wagensberg deia que innovació és “qualsevol cosa que deixi de ser una cosa qualsevol”. A Mallorca preferim que les coses es quedin com eren.
El resultat de la manca de visió global ha estat que ho han fet altres. Se’n va a les plataformes digitals entre un 15% i un 25% de la despesa en viatges dels turistes que venen a Mallorca: Booking, Airbnb, etc., etc., etc. No les vàrem saber veure, com tampoc no veiérem venir cap altre canvi per mor de l’evolució exponencial de la tecnologia.
Hi ha alguna excepció, com Hotelbeds, que sí que va sorgir a Mallorca. Però només hi va sorgir; el creixement exponencial cap a escala mundial el varen veure fora. A més de cobrar una part de la majoria dels turistes que venen a Mallorca, Hotelbeds també cobra pels turistes que van a qualsevol altre lloc del món que no sigui Mallorca. És una empresa global, una cosa que als mallorquins se’ns escapa.
El capital (i el cap) mallorquí funciona d’una altra manera.
L’ecosistema empresarial mallorquí
L’ecosistema del capital mallorquí té cinc capes: senyors, amos, vassalls, propietaris i clero.
Com a l’era medieval? Sí. En realitat no som tan diferents de la Mallorca que la Sand va trobar el 1834. De fet, ella va partir pensant que ni tan sols havíem passat la Il·lustració del segle anterior. A continuació tampoc no passaríem per la primera ni per la segona Revolució Industrial. Tot el que ha fet progressar occident fou anecdòtic a una Mallorca profundament rural. Fins al 1950 i pel turisme.
Torno a les cinc capes començant pels amos. Són vassalls que han progressat, a les empreses dels senyors, fins a assolir la seva incompetència. És el Principi de Peter que no va explicar la Sand, però que tampoc no era pas tan lluny d’aconseguir-ho a través de l’observació dels mallorquins.
El Principi de Peter és una observació en la gestió organitzativa formulada per Laurence J. Peter en el seu llibre de 1969 The Peter Principle: Why Things Always Go Wrong. Us el recomano. Sosté que en una jerarquia, com ara una organització empresarial, els empleats (o vassalls, a Mallorca) tendeixen a ser promocionats fins al seu nivell d’incompetència.
En altres paraules, un empleat competent en una posició serà promocionat a un nivell superior fins que arribi a un punt en què les seves habilitats no siguin adequades per a la seva nova posició. En aquest nivell, les promocions s’aturen, ja que l’individu ja no serveix per a un rol superior. Com a resultat, cada posició en una jerarquia tendeix a ser ocupada per algú que és incompetent en el seu treball. I s’aferra a la posició amb tota la seva força.
La majoria d’amos mallorquins han fet un Peter.
Amos narcisistes
El subconscient dels amos no els hi permet conviure amb la certesa que no mereixen la posició d’amo. Són inconscientment molt fràgils. El conscient els fa narcisistes.
El narcisisme els permet presentar-se a si mateixos com a segurs i superiors. La presumpta superioritat evita que els altres vegin les seves vulnerabilitats mentre es convencen a si mateixos de la seva pròpia importància. El narcisisme també és una barrera que impedeix la proximitat emocional amb les persones amb talent, que menysprearan i ofegaran sistemàticament. Se senten immunes al dolor i creuen que poden controlar les relacions.
Els amos mallorquins no poden consentir que cap vassall destaqui. Quan algú és innovador el tracten d’il·luminat. Has begut oli si un amo mallorquí et diu que “et creus més llest que els altres”. No pots fer-hi res perquè el problema no ets tu sinó la seva fragilitat i acomplexament, que defensa amb agressivitat.
Tot plegat està ben explicat a l’al·legoria de la Caverna de Plató.
Els efectes secundaris negatius són diversos:
Les empreses governades per amos mallorquins no s’adapten a l’evolució de la societat ni el mercat per falta de talent, visió i missió. Fan frankesteins. El resultat és pèrdua de mercat i baixa productivitat. Ho dubteu? Cerqueu productivitat i Illes Balears a qualsevol font de dades. Plorareu.
Edito: aquí en teniu una que forma part de l’estudi Evolució de les CC.AA. 1975-2019, una història d’èxit? (PDF de la presentació i de l’estudi) del Col·legi d’Economistes de Catalunya, maig de 2021.
A mesura que augmenta la població disminueix la rendibilitat a les Illes Balears. Els amos cerquen mà d’obra barata per a fer les coses com s’han fet “tota la vida”, això és, a base de força bruta.
Estan ben convençuts i decidits quant a les capes socials entre amos i vassalls. Per a mantenir-les hi ha sostres de sou molt difícils de passar.
A Mallorca, els vassalls cobren la meitat que els amos: 30K màxim. 5K amunt-avall. Ben pocs arriben als 30K. El sostre salarial de l’entorn reduït dels amos està en 40K. No deixen de tenir la categoria de vassalls, però els 10-15K extra són el cost d’alleugerir la fragilitat dels amos a força de fer-los-hi la pilota.
És veritat que els darrers convenis d’hostaleria, des del 2017, diuen que els sous havien de pujar significativament. El sector era molt lluny dels 30K, a les Illes. De fet, també hi és avui; per arribar als 30K cal ser un bon vassall que porti una pila d’anys fent de vassall.
Senyors narcisistes
La manca de productivitat fa que els amos justifiquin els sous baixos en les rendicions de comptes als senyors: “és que la cosa no dona per a més”.
Els senyors estan contents d’uns amos que contenen la despesa. Gairebé mai no reparen en com va l’adaptació a l’evolució del mercat ni la productivitat, perquè cada exercici hi ha beneficis.
Quan els hi venen dubtes, fan servir la lògica del pare i fill, pagesos, que veuen com un cotxe s’atura avariat prop d’on fan feina al camp. Hi davalla un turista que camina cap a ells:
—There’s no mobile coverage here. Do you have a different carrier than mine, or can you tell me where to find a landline phone?
—No t’entenc, diu el pare.
—Es gibt keinen Handyempfang, haben Sie einen von einem anderen Anbieter als meinem, oder können Sie mir sagen, wo ich ein Festnetztelefon finden kann?
—Tampoc no t’entenc. Que ‘ne compre pa’! He, he, he…
—Il n’y a pas de couverture mobile, avez-vous un téléphone d’un autre opérateur que le mien ou pouvez-vous me dire où trouver un téléphone fixe?
—Que t’he dit que no t’entenc!
El turista s’acomiada frustrat. Mentre se’l miren partir, el fill li diu al pare:
—Papà, potser hauríem d’aprendre idiomes…
—Idiomes? Ja em diràs per a què li han servit a aquest!
Per a què evolucionar si els turistes vindran, cada estiu, a gastar la pasta que han guanyat aprenent idiomes, innovant i tot això que fan, tan complex, i feixuc, als seus països del Nord?
Països pitjors que el nostre, o no tornarien any rere any (això volem creure).
La pandèmia els ho ha confirmat: quan tot semblava que s’enfonsava fins al més profund, el negoci del turisme s’ha recuperat automàticament abans que ningú.
¡VIVA! (Volia escriure ¡BIBA!)
Per a què fer res nou? Basta tenir amos narcisistes que maximitzin els beneficis dels senyors que, casualitat (o no) també són narcisistes: també amaguen les seves fragilitats amb l’ego; el mateix del pare pagès que no sabia idiomes.
Economia narcisista
La psicologia ajuda a entendre les persones, i diria que també els països: Mallorca té una economia narcisista perversa.
He mirat de resumir els motius pels quals cap mallorquí vassall mai no tindrà bon sou a una empresa amb amos i senyors mallorquins. Hi ha més detalls. Tants que en podria fer un llibre.
Passi que passi, els amos i senyors mai no tindran la culpa de res. Sempre serà dels altres. La seva fragilitat no els hi permet veure-ho de cap altra manera. Pervertiran la realitat perquè no posi de manifest la seva fragilitat. És el que fa el pare pagès que no sap idiomes.
Els propietaris
La classe dels propietaris és nombrosa. Viuen de rendes, cosa que els situa als antípodes de la innovació. La seva màxima inquietud és que res no canviï, excepte les rendes i sempre cap amunt. En això tenen un nas especialment esmolat; basta mirar com fan pujar els preus de lloguer a Mallorca.
Airbnb ha estat el darrer canvi gros per als rendistes mallorquins. S’hi varen apuntar a una velocitat mai vista en canvis econòmics a l’Illa.
Hi havia possibilitats que Airbnb sorgís a Mallorca, perquè és terra de rendistes i turisme. ¿A cap no se li va acudir ajuntar les dues coses, crear una empresa digital mundial i cobrar comissions per rendes arreu del planeta? No, per descomptat. Són mallorquins! En realitat es miren Airbnb de reüll.
Els vassalls mallorquins mai no assenyalen la casta rendista a l’hora de criticar els problemes d’habitatge. La culpa és d’Airbnb. En realitat —i en silenci— esperen heretar per a convertir-se en rendistes amb un compte de host a Airbnb.
A Mallorca hi ha rendistes de tots els colors polítics, però quan veuen amenaçades les seves rendes no dubten a votar el partit que no els perjudicarà. Solen ser partits de dretes. Mentrestant, els spin doctors de l’esquerra donen la culpa de la derrota a tothom excepte ells. Simultàniament, els analistes de les dretes creuen que el seu èxit és per coses que, en realitat, no tenen gens d’importància per als rendistes. El català és el recurs més fàcil.
Tots van ben errats.
El clero
Hi ha més actors, perquè a una societat amb senyors, amos, vassalls i propietaris no hi pot faltar el clero. Els polítics, professors i periodistes formen el clero. Tots fan feina pel mateix objectiu.
Un polític anunciava que baixava 3.000 Eur seu sou com a alcalde. Mesos després explicava que el seu “sou normal” li impedia comprar un habitatge:
Què esperava que passés? Que l’oferta s’adaptés a la seva butxaca? L’Eugenio tenia un acudit que anava per aquí:
—Què em costaria un abric?
—150 euros.
—Ui no, massa car.
—Potser li va basta una caçadora.
—Quant val?
—70 euros.
—Massa diners.
—I una armilla?
—Potser sí! Què val una armilla?
—30 euros.
—Compro! La vull amb mànigues, folrada i ben llarga.
¿Ningú no es pregunta per què altres “sous normals”, sovint de no residents a Mallorca, permeten pagar més pels habitatges? Què fan? Com? No s’ho pregunten perquè han creat mecanismes mentals per a justificar la seva fragilitat econòmica i donar la culpa als altres, que sempre solen ser els estrangers que sí que han fet els deures en productivitat.
Desenes d’anys enrere, la gent amb la mentalitat de l’alcalde del ‘sou normal’ era frare i vivia a un convent, cosa que resolia el problema de l’habitatge i els aliments. Però aquest no hauria de ser el model dels polítics del 2023, perquè no poden demanar que la societat faci vot de pobresa. En comptes d’això, ¿no podem mirar com ho fan els estrangers més productius que sí que poden comprar habitatges a Mallorca?
Als senyors i amos els hi encanta, clar:
Senten alegria en veure polítics que lluiten perquè els sous siguin baixos i que els preus de les coses s’ajustin als sous “normals” que els senyors i els amos estan disposats a pagar, després de la seva visió ultraconservadora del món.
Celebren que la classe política, la premsa i els professors de geografia vagin contra allò que poden pagar els estrangers —la competència— que sí que progressa, innova i està disposada a pagar bé el talent.
El clero treballa pels senyors i amos mallorquins amb la complicitat dels vassalls que aspiren a agradar als senyors a canvi de deu o quinze mil euros extra.
És baratíssim!
De fet, és un regal, pels amos i senyors. Vivim a un ecosistema narcisista pervers digne d’estudi. Sense fissures.
Per què narcisisme pervers?
Recomano el llibre Los perversos narcisistas, de Jean-Charles Bouchoux. Hi he vist una bona part de la societat mallorquina mentre el llegia. Serveix d’argument de fons per prou coses que escric en aquest apunt de blog.
L’argument és freudià:
El yo se construye entre los deseos del ello (allò), las prohibiciones del superyó y el mundo exterior. Para descargar la pulsión, el yo utiliza mecanismos inconscientes: los mecanismos de defensa del yo.
L’allò mallorquí vol una economia romàntica, “de tota la vida”, sense riscos ni innovacions —perquè ves-te’n a saber com aniran. L’allò és inconscient i pulsacional. Es regeix pel principi infantil del plaer. No coneix regles ni prohibicions. La instància pulsacional de l’allò està formada pels nostres desitjos, necessitats, emocions i records reprimits. Consumeix molta energia.
El súper-jo mallorquí es basa en els nostres valors morals i l’educació que hem rebut. També és inconscient. Li diu al jo que s’oposi a tota pulsió contrària a aquests valors. L’educació mallorquina és molt conservadora. Ens diu que cal respectar els senyors i els amos.
El món exterior (els estrangers) ens diu que és impossible competir si l’economia no evoluciona.
El yo es esencialmente consciente, se rige por el principio de realidad. La parte inconsciente del yo es la que contiene los mecanismos de defensa. Si la pulsión entra en conflicto con las prohibiciones del superyó, «el yo, por orden del superyó, se opone a la pulsión activada en el ello», escribe Freud. El yo emite una energía de igual fuerza y sentido opuesto a la pulsión y a la contrainvestidura, y obliga a reprimir la pulsión.
Quan el jo mallorquí conscient veu que Mallorca va cap a la misèria pels missatges que envia el món exterior, la part inconscient del jo dispara una pulsió de defensa. Aleshores salta el súper-jo. Li diu que ha de fer bondat amb els amos i senyors que s’estan carregant el seu allò, un món infantil i romàntic.
El jo ha de reprimir la pulsió, que té una energia enorme. El neuròtic reprimeix les pulsions per a oblidar-les; el narcisista nega les pulsions donant la culpa als altres.
Pels vassalls mallorquins, la culpa és dels estrangers que tenen bons sous i poden comprar habitatges més cars; pels amos i senyors la culpa és del progrés, la innovació i tot això que fan els qui “es creuen més llestos que els altres”.
És difícil resumir el llibre de Jean-Charles Bouchoux. Per això us recomano que el llegiu si teniu dubtes o voleu saber-ne més.
La solució
No n’hi ha. De fet, exposar la realitat de l’economia mallorquina té molts perills. He preguntat al ChatGPT què et pot passar si exposes públicament a un narcisista pervers:
- Reacció Agressiva: Si un narcisista pervers se sent amenaçat o exposat, pot reaccionar de manera molt agressiva. Això pot incloure l’ús de manipulació, amenaces o fins i tot violència per protegir la seva imatge.
- Manipulació i Venjança: Els narcisistes perversos són coneguts per les seves habilitats de manipulació. Si se senten desemmascarats, poden intentar manipular la situació o les persones al seu voltant per fer mal a aquells que consideren responsables de la seva exposició.
- Deteriorament de les Relacions: Intentar desemmascarar un narcisista pot portar a una ruptura de relacions, tant amb el narcisista com amb altres que poden estar sota la seva influència. Això pot ser particularment problemàtic en entorns familiars o laborals.
- Perill Psicològic: La reacció d’un narcisista pot ser tan extrema i manipuladora que pot causar dany emocional o psicològic a la persona que intenta desemmascarar-lo.
- Complexitat del Trastorn: El narcisisme pervers sovint està lligat a problemes emocionals i psicològics complexos. Sense una comprensió profunda d’aquests problemes i com tractar-los, l’intent de desemmascarar un narcisista pot tenir conseqüències imprevistes i no desitjades.
Ho conec bé. El darrer cop que vaig explicar al X (abans en dèiem ‘Twitter’) que era possible ser jove i comprar un pis, vaig acabar com el ChatGPT diu. Els senyors i amos narcisistes han fet que hi hagi molts vassalls narcisistes fent-los-hi comparsa. A veure si els hi cau qualque engruna per sopar.
He rebut molts atacs en explicar-ho, però també l’adhesió de persones amb talent que també ho han patit. Cadascun d’ells val per 4.000 narcisistes perversos. Per això torno a parlar-ne en públic.
En petit comitè hem aconseguit una Mallorca on es pot viure al marge de la societat intoxicada pels senyors, els amos, els propietaris, el clero i la comparsa de tots plegats.
Som petit comitè al nostre pesar, però no queda més remei: és una qüestió de salut mental.
Però cada dia s’hi està pitjor perquè la toxicitat creix i s’imposa quan ningú no defensa la salubritat.
Emigrar?
Aquí és quan més d’un lector dirà “barco de rejilla!”, que és el crit de guerra del Ku Klux Klan mallorquí.
Mallorca cada dia és un lloc menys interessant per a viure-hi. Fins i tot quan has escapat de l’ecosistema tòxic.
Els qui poden fan feina en projectes estrangers i forasters que valoren el talent. Tant que no els importa que els treballadors tinguin sous superiors als dels fundadors, perquè el talent es paga. La missió de qualsevol empresari modern no és amassar pasta, sinó resoldre dolors i cuidar els ‘stakeholders’.
Passarà que podràs comprar un bon habitatge i, tot seguit, centenars de milers de mallorquins t’odiaran. “És un il·luminat que es pensa que és més llest que els altres”, diuen a les seves ‘hatertúlies’ a les tavernes de la Mallorca profunda, rodejats de cartes i destil·lats mata-rates. Com al Far-West, si fa o no fa.
Mallorca va cap a la misèria amb l’energia d’un dels pitjors problemes socials, econòmics i mentals: el narcisisme pervers i l’odi a l’estranger.
Imatge: Foto del Daniel Lincoln a l’Unsplash. És la H de ‘Hater’ com a entrada a la Caverna de Plató.
4 comentaris. Leave new
Un artículo muy interesante, muy serio y muy inteligente. Me ha gustado mucho. Muy bien escrito y muy bien articulada la narración.
Muchas gracias, José Manuel 🤗
Des de fa un any la meva parella i jo estam pensant en partir de l’illa. Es insoportable tot plegat. Gran article, Benjami. Salutacions
Moltes gràcies, Pep! És més suportable si aconsegueixes una feina remota amb altres visions empresarials i econòmiques més actuals. No totes les feines ho permeten, però estic convençut que les persones amb talent es poden adaptar a nous oficis. No cal ser informàtic per a treballar en productes digitals i tot el que pugui ser software serà software 😉