L’ecopopulisme a les Illes Balears

Coses, Desinformació, Govern, MÉS

Si veus un engany i no ho dius, aleshores passes a ser part del frau. És una de les meves màximes i no sempre és fàcil fer veure els enganys, perquè els tramposos solen ser agressius. Quan t’ataquen per a defensar-se, manipulen els fets, les paraules i fabriquen més enganys. És la seva especialitat.

Si la veritat els interessés, aportarien evidències per a desmuntar els arguments de qui digués que menteixen. Aleshores, els qui no volem formar part dels fraus que veiem –o ens sembla veure– podríem rectificar i congratular-nos d’haver contribuït en aclarir les coses. No és el cas. La seva defensa no és el debat assertiu, sinó atacar la persona que ha gosat dir que ha vist un frau. L’ataquen per tots els costats: personal, social i laboral. S’ofenen quan es defensa.

No voler formar part dels fraus dels grups autoanomenats ecologistes de les Illes Balears no ha estat fàcil perquè, com deia, els tramposos solen ser agressius. Aprofito l’episodi del darrer cap de setmana per a il·lustrar-ho amb evidències.

Les construccions al camp

Dissabte vaig contradir un tuit del grup Terraferida, aka Terraferreterida, perquè es varen quedar a l’edat de ferro.

No és un insult dir ‘terraferreterida’.  La ciutadania tenim dret a fer hipèrboles per a cridar l’atenció sobre els errors que cometen els grups influents. Si no fossin influents, tal dia faria un any. Però ho són i les seves exigències són un perjudici per a la societat –sota hi trobareu algun exemple.

Tampoc no és una ridiculització dir que es varen quedar a l’edat de ferro. Sovint em recorden les religions que es varen quedar a l’era de Jesucrist com a món ideal. Puc criticar aquests tics religiosos, però no hauria de criticar els autoanomenats ecologistes perquè rebo atacs personals. En realitat, si hagués criticat la religió cent anys enrere, també hauria rebut atacs personals. No són tan diferents.

Deia que vaig contradir-los-hi un tuit. Fou aquest:

El tuit em grinyola per l’exigència que la terra és per a produir aliments i serveis ambientals. Per a res més. Entre els “serveis ambientals” tampoc no hi ha, per a ells, la creació de plantes d’energia solar. Quan algú usa un terreny per a instal·lar plaques solars, enyoren els cereals que s’hi cultivaven segles enrere:

Vaig criticar el tuit contra les cases per a dir que el camp no és només per a cultivar. Potser sí que ho era a l’edat de ferro, que va acabar el 500 aC, però no avui. Molt menys a les Illes que altres llocs, perquè les dimensions del territori no permeten ni tan sols criar els porcs necessaris per a fer les sobrassades que mengem a Mallorca.

La indústria agrària mallorquina va començar a ser poc rendible a mesura que el sector primari va poder escalar gràcies a les màquines de fred. En parlo al darrer article que vaig escriure per a la secció d’opinió del VIA Empresa, i que publicaren a la secció d’anàlisi. Les dimensions del camp mallorquí permeten escalar a poques empreses. És clarament insuficient perquè sigui un model econòmic de país, però aquesta realitat no els interessa. El seu raonament és que hem de ser menys gent perquè les seves exigències siguin viables.

En criticar el tuit no vaig fer aquest raonament, sinó que vaig pensar en indústries que es podrien fer a les cases al camp que rebutgen. Hi podrien treballar enginyers que, gràcies a la connectivitat digital abundant a les Illes, haguessin pogut abandonar les ciutats. Existeixen moltes anàlisis sobre aquest futur imminent, que inclouen l’existència de vehicles autònoms i el repartiment de les compres habituals en transport públic, també autònom. Tot plegat mogut per energies renovables. Els vehicles inclouran els VTOL que evitaran molt d’asfalt. El VTOL Pop.Up d’Airbus i Italdesign és del 2017:

La predicció que la tecnologia digital faria que augmentés la qualitat de vida perquè podríem abandonar les ciutats, és d’Arthur C. Clarke, autor de tres lleis:

1a. Quan un científic eminent però ancià afirma que alguna cosa és possible, és gairebé segur que té raó. Quan afirma que alguna cosa és impossible, molt probablement està equivocat.
2a. L’única manera de descobrir els límits del possible és aventurar-se una mica més enllà, cap a l’impossible.
3a. Tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.

Lleis de Clarke

La predicció sobre el futur de les ciutats és del 1974. Fent referència a la seva pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, li preguntaren com seria el món el 2001:

En el futur és possible que hi hagi més cases al camp de les Illes. Això no significarà que les Balears siguin illes-ciutats tal com avui entenem les ciutats. Cada casa estarà tan ben comunicada, tant en connectivitat física com digital. Dependrem de l’exterior, clar. Aquesta idea d’autosuficiència també és de l’edat de ferro, que a continuació canviaria amb el comerç marítim. Des d’aleshores, no hi ha hagut tornada enrere. Sempre hi ha alguna excepció, com Corea del Nord.

Per a posar arreu els límits que exigeixen caldria que les Illes s’independitzessin d’Espanya, d’Europa i féssim una moneda pròpia. Tot seguit, seria possible limitar l’entrada de gent de fora, limitar la població (ni vull pensar com) per aconseguir que els minifundis illencs bastessin per alimentar tothom i limitar el comerç amb l’exterior. També caldria limitar la majoria de drets fonamentals a occident, perquè suposo que prou gent es rebel·laria. Si és que quan comences a limitar, una cosa et porta a l’altre i acabes fent una Corea del Nord sense haver-ho previst.

Evidentment, exigeixen coses que no es poden fer. Aquesta tàctica té un nom: populisme. Per tot plegat, des de fa temps dic que no són ecologistes, sinó ecopopulistes. Ho vaig argumentar a un apunt de blog recent.

La meva crítica contra el tuit de les cases no fou el que acabeu de llegir; és massa extens pel Twitter. Vaig pensar en persones molt preparades que vinguessin a viure a una de les cases de la fotografia del tuit, perquè el clima els hi agrada i el paisatge és inspirador. Vaig imaginar el rebuig de nadius que troben que allà s’hi han de cultivar aliments i no fer d’enginyers dissenyant i assajant VTOLs. Se’m va acudir que aquests enginyers fossin la Sand i el Chopin, i vaig fer aquest tuit:

Quan argumento amb tecnologia de futur, sovint fan befa tractant-me d’il·luminat. En canvi, l’al·lusió al passat no els hi va agradar gens. L’endemà, un dels líders visibles de Terraferreterida, Jaume Adrover, va exposar el meu tuit d’aquesta manera:

Cap argument. Fa befa de les meves capacitats personals. He fet un àlbum amb les pantallades dels tuits que varen venir a partir del de n’Adrover. Només hi trobareu atacs personals, un darrere l’altre. Els tuits estan ordenats amb per l’ordre en el qual Twitter mostra els fils: els tuits més recents van a continuació del tuit que obre el fil; les primeres reaccions van al final. Hi ha tres fils, el de n’Adrover i el del Mainzer pare i el Mainzer fill.

Els ad hominem

Prou gent es queixa que està blocada. Ho he explicat un parell de cops al Twitter, ho faré aquí també.

Quan el debat sobre un tema presenta una objecció que no va del tema sinó com soc o deixo de ser, ho tallo en sec. A l’àlbum hi podeu veure el Blázquez dient que bloco perquè no suporto que em repliquin les crítiques. Hi trobareu la pantallada d’un tuit que comença dient “És un troll de les xarxes”. En veure això deixo de llegir i bloquejo. No té sentit blanquejar l’insult argumentant perquè no soc un troll. Ho podria fer, perquè conec amb profunditat com funcionen; he aguantat anys de querelles judicials fetes per trolls del Menéame. Hi passava molta gent, pel 20è lloc més popular de l’estat el 2015, any que vaig deixar de ser l’administrador legal per anar al Govern. Entre els 4.000.000 d’usuaris que arribarem a tenir n’hi havia molts, de trolls.

També hi veureu la queixa del Bennàssar. Primer al Facebook vaig rebre una amenaça de demanda per haver permès canvis de titular per freqüències de ràdio i televisió. Abans ell havia dit quines emissores les haurien de rebre. Adjudicar freqüències a o retirar-les per motius ideològics, era quelcom que ni em passava pel cap ni m’hi cabia. Els canvis de titular s’havien fet seguint la llei rigorosament.

Com a director general no estava obligat a rebre’ls a casa, a qualsevol hora, mentre –per exemple– estava cuinant o amb els meus fills. No tenia cap obligació a deixar-ho tot per a sentir les seves amenaces i menyspreus personals. Això també aplica als espais personals digitals. Si el Bennàssar tenia alguna cosa per a dir a la institució a càrrec meu, hi havia molts canals fora del meu àmbit personal.

N’hi ha qui s’inflen com a coloms en zel per a defensar els drets dels treballadors, però quan el treballador és un polític que fa feina per a ells, aleshores no té cap dret. Ni tan sols els més bàsics, com ara el dret a un espai personal. El treballador públic queda anul·lat com a persona, per aquests individus. Als contenidors de fems del carrer no hi pots llençar qualsevol cosa a qualsevol hora, però al director general sí?

La cirereta, del bloqueig definitiu, foren les referències al meu sou per les meves opinions personals legítimes expressades al Twitter. Trobo que és digne de cacics i sàdics, el principi que si ets polític no tens horaris ni vida personal i que tampoc no pots tenir opinions personals ni defensar-les amb assertivitat. La llibertat d’expressió hi és per a tothom, especialment per als qui diuen allò que no vols sentir. És el mateix tic-tac dels Mainzer, que varen demanar insistentment el meu cap al partit. No em pagaven per a dir allò, argumentaven. Quin motiu tenen per a pensar que els seus diners tenen tant de poder? De veritat creuen que a la gent se la pot comprar amb un sou?

Els meus comentaris sobre l’autovia entre Llucmajor i Campos eren la queixa recurrent. No estava a favor de l’autovia, però tampoc en contra. Era molt difícil estar-hi en contra després de sentir totes les parts sense prejudicis. El Govern va fer prou canvis per a reduir el projecte del PP. Els ecopopulistes els negaven mentint: les mesures en metres eren errònies, el relat sobre les interseccions era esbiaixat i carregat de teories de la conspiració. Recordo la màxima: quan veus un engany i no dius res, passes a formar part de l’ensarronada. Els enganys eren sobre un cas que pretenia fer molt de mal. Cap sou no paga el meu silenci sobre un engany.

No puc argumentar les mesures reals de l’autovia fins que no tinguem la nova via ben fotografiada al Google Maps. Quan passi, podré il·lustrar millor que fins ara com els ecopopulistes han intentat enganyar-nos al llarg de cinc anys –fins ara. Mentrestant, la meva primera impressió sobre el nou projecte fou que havien deixat vies de servei prou amples, cosa que permetria la mobilitat còmoda i segura també per als qui no volguessin ni trepitjar l’autovia. Vaig fer aquest tuit:

Esmento aquest tuit perquè a l’àlbum hi veureu queixes sobre els meus insults sent director general. Era això.

Varen demanar que em destituïssin. Això sí que és un insult, però no a mi: a la societat. Tant com ho és, d’insult a la societat i la intel·ligència, la llei mordassa per a protegir els sentiments religiosos. No és una associació ecologista, és una religió. Dir amén als dogmes i predicar-los permet pecar després, com els ecopopulistes que tenen casa a models d’urbanització que no volen pels altres. Fel i vinagre contra cada metre quadrat de ciment de l’infidel; indulgència amb els qui van a missa. De fet, el dret a edificar es va acabar a la parcel·la just devora la d’un fidel. També ho veureu a l’àlbum.

A més d’ofenses, veuen menyspreu. Llinàs diu que no es pot xerrar amb mi sense rebre menyspreu. És fàcil trobar les converses entrant els dos nick del Twitter al cercador. He desat a l’àlbum la darrera conversa en un parell de pantallades. Sí, parlo molest amb algú que defensa la xenofòbia i que ho arranca confonent-la amb supremacisme, una cosa molt més greu encara, del qual diu que jo acuso.

La deriva xenòfoba

Els ecopopulistes insisteixen regularment a limitar la compra d’habitatges a qui no sigui resident:

Parlar de ‘residents’ per a no dir ‘estrangers’ és un eufemisme. Les mesures per a protegir-se dels estrangers tenen un nom: xenofòbia. MÉS per Mallorca els hi segueix el joc.

És inadmissible dir-li a un immigrant que no pot comprar un habitatge i condemnar-lo al mercat de lloguer. On ha quedat, el “volem acollir”? Acollir, però en condicions inferiors als ‘residents’, és repulsiu. Acollir o no segons la butxaca forma part del concepte “discriminació per raons socioeconòmiques”.

Em costa de mirar com la insularitat els fa justificar un tipus de frontera que rebutjaríem al continent. La insularitat no pot limitar el dret a la lliure circulació de persones ni de comerç. Voler ser a la Unió Europea per a gaudir del comerç lliure dels nostres productes i de la lliure mobilitat dels ‘residents’ balears, però voler limitar això mateix a la de la resta d’europeus? I diuen que volen que liderem aquest moviment a Europa? Quina vergonya.

Quant a MÉS per Mallorca, ja els hi val. És populisme, fer propostes que se sap que no es podran complir pas. Em fa l’efecte que els nous líders van cap aquí. Més eslògans, més cops d’efecte, més política, més spin doctors, menys polítiques. Poca tecnologia i no només a MÉS, sinó a tot el Govern; al revés del que passa a la costa catalanoparlant d’enfront.

La direcció general

A l’àlbum hi trobareu diverses al·lusions al meu excàrrec al Govern de les Illes Balears.

Qui em va voler escoltar quan era director general, sap que vaig dir molts de cops que només era un interí que, com a molt, seria allà quatre anys. Si cap dels predecessors al càrrec no havia repetit, per què havia de passar-me a mi?

Mai no vaig creure que arribaria al 2019. En cas que passés, diversos cops vaig dir que possiblement per aquelles dates tindríem un altre fill i em podria dedicar a ell. Tenia molt poc temps per la nostra filla, i no m’agradava.

Quan en Biel Barceló em va oferir el càrrec, era imminent que nasqués na Maëlle. Va passar només tretze dies després. En el dia a dia preferia no dinar, fent semidesdejuni, per a poder tornar a casa una hora abans. Evitava els actes, sempre a les 19 h, cosa que feia que mai no sortís a les fotos. A un lloc com MÉS hauria d’haver fet carrera l’agrupació local de Lloseta, però només els conec de vista. Ni fotos, dinars ni activisme local sent conscient de les conseqüències. I diuen que volia fer carrera en política? Jo feia polítiques, no política.

En Pol, el nadó al qual tenia previst dedicar-li més temps perquè no feia comptes repetir càrrec, va néixer el 27 de juny de 2019. Fou exactament nou dies abans que el BOIB publiqués la meva destitució el 6 de juliol. Ni fet aposta. El Pol va arribar cinc dies després que el diari Ultima Hora publiqués que jo havia dit que cercava feina, perquè no tenia ganes de continuar:

Tot plegat serveix per a fer-se una idea si em passa, o no, tot això que a l’àlbum podeu veure que diuen.

En retrocès digital

No tenia previst continuar perquè era impossible fer progressar projectes digitals d’ençà que en Biel Barceló va dimitir. A MÉS no hi quedava ningú, a cap lloc de pes, que tingués visió digital i jo no tinc cap vocació de fer de predicador al desert.

En algun moment vaig pensar que potser sí, que hi hauria algun motiu per a continuar perquè acceptarien la proposta de crear una estructura digital de govern més diversa i moderna. Havia vist que era més satisfactori treballar al Govern per a millorar la qualitat de vida de la societat que no pas per a facturar més que el trimestre anterior a una empresa.

Un moment positiu fou quan vaig poder contribuir un bon nombre de propostes digitals al programa electoral de MÉS. Un flyer electoral deia ‘Sol i Dades’ a la portada. Foren moments d’optimisme enmig de l’escepticisme general que vivia des de la dimissió de Biel Barceló.

Els rampells de continuïtat anaven contra la lògica regnant, però sorgien perquè és lògic i legítim que les persones vulguem acabar la feina que hem començat. És el que deia la presidenta Armengol per a parlar de la segona legislatura: quatre anys no basten. Així és.

Tampoc no m’hauria importat que hagués continuat algú altre. La meva gran decepció fou perquè ens feren anar enrere. Ser més digitals no és opcional i ara mateix no tenim gaire futur. Torno a lincar l’apunt on ho argumento.

La confirmació que no volia continuar al Govern –i que va esborrar tots els rampells que diguessin el contrari– fou en veure com havien anat les negociacions per a formar Govern i el resultat als acords de Bellver. Fou un dia, que no recordo, quan vaig publicar que cercava feina –abans del 22 ho digués l’Ultima Hora el 22 de juny. Ningú mai no em va trucar, ni va convocar cap reunió, ni va escriure’m cap email o WhatsApp, ni m’envià cap carta certificada, ni tampoc cap colom missatger dient-me que no continuaria. Ho vaig llegir al BOIB del 6 de juliol de 2019.

Després, quan fou definitiu, hi hagué qui em va recordar que tenia cinquanta-cinc anys i que em costaria trobar feina. També em varen dir que no tenia dret a l’atur, cosa d’entrada vaig creure. No ho vaig saber cert fins al setembre, quan es va acabar la baixa paternal. Mentre no arribava, era l’estiu i res no es movia. Amb un nadó a casa i una nina de quatre anys em vaig amoïnar.

Mig any després vaig comprovar que sí, la meva edat era un obstacle per a trobar feina. En algun moment vaig pensar que predicar al desert podia tenir sentit com a cosa alimentària. Fou un altre moment de debilitat. Sí, soc humà, què passa?

(Aquestes debilitats són una alegria pel tipus de persona que podeu contemplar a l’àlbum. Sí, estan millor blocats.)

Mesos després vaig trobar el meu lloc. Vaig necessitar un any per a veure’l. No és fàcil tornar al món real amb l’etiqueta de polític ni amb la inèrcia que t’imprimeix una organització tan grossa, difícil i carregada d’enemics com ho és un govern. El meu nou lloc no era gens evident l’estiu del 2019 i avui no té tornada enrere. És el resultat de l’aprenentatge constant de gairebé quaranta anys passant per ecosistemes de tots els colors. M’han ensenyat què vull fer, però sobretot què no vull fer ni repetir.

En llegir l’argumentari terrafereterit basat en atacs personals, recordo la frase del millor polític que vaig conèixer: la misèria és infinita.


Imatge de la capçalera: de Michal Matlon a l’Unsplash

, , , , , , ,

Compartir

Entrada prèvia
Cicle de solucions Open Source per a PIMEs (2009-2010)
Entrada següent
La reacció de protegir la misèria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú