El perill de les sitges digitals a les organitzacions

El perill de les sitges digitals a les organitzacions

Una cerca al Google Drive ha fet que tornés a llegir la meva redacció a un ofici que aviat farà un any. No el publico per ressentiment ni per cap cosa negativa, sinó per a evitar que una important infraestructura pública (teva i meva) passi per ull.

Sé que per als detractors és fàcil classificar sota “ressentiment” qualsevol crítica que faci ara. No, és llibertat. La mateixa que sempre vaig tenir, abans de fer feina al Govern, per assenyalar què no em semblava bé. Mentre era allà em tocava treballar per a resoldre els problemes i no criticar-los; les crítiques havien de ser per mi. Les aprofitava per a explicar el perquè de les coses i els plans per a canviar-les. Ara em toca criticar-los per a evitar errors en la cosa pública, que és teva i meva.

L’experiència em diu que, a partir de certa edat, prou gent no sol canviar fàcilment les seves idees sobre la vida, el món i la feina.

Un any enrere –el 14 d’agost de 2018– vaig rebre el missatge d’una Directora General demanant-me que amb urgència desbloqués la situació provocada per la negativa al seu projecte de signatura biomètrica amb un producte de Samsung –i de ningú més que Samsung.

Érem un obstacle pel seu projecte, que era cabdal per a la seva conselleria.

Ho vaig llegir mentre érem de vacances. Tenia indicis del cas, però no podia aconseguir una resposta ben argumentada; les persones de la DGDT que esmentava també eren de vacances. Podia mobilitzar-los per a quelcom important, però em va semblar que aquest cas podia esperar 15 dies. Formava part de la meva feina saber què pot esperar i què no. Coneixeu la fabula d’en Pere i el Llop? Doncs això.

Fet i fet, el cas havia sorgit cinc mesos enrere. Tenia tot l’estil de prou casos semblants provocats per DG del PSOE i que podria classificar sota l’etiqueta Dunning-Kruger, que dóna per un parell més d’apunts de blog.

La que era Directora General l’agost del 2018 ara és Consellera. De modernització. En un parell d’anys sabrem si el llop ha guardat –o no– les ovelles.

A continuació copiaferro la meva resposta, que pot semblar mansplaining, però no era pas la meva intenció; els fets –sense gènere– em deien que calia fer molta didàctica digital arreu del Govern. Vaig fer tota la que vaig poder, i aquest apunt de blog és just una continuació de la meva curolla:

Els nostres informes als vostres Plecs de Prescripcions Tècniques (PPT) són preceptius segons el Decret 126/2010, de 23 de desembre, per tal de garantir-ne la conformitat amb les normes i els criteris d’homologació prèviament definits per la Direcció General de Tecnologia i Comunicacions. La homologació és necessària per aconseguir que tota la tecnologia digital del Govern encaixi. 

Sovint els paral·lelismes són útils per a expressar la dimensió de les qüestions tècniques. Per aquest cas s’hi escau parlar del tetris, un joc prou conegut. La homologació de les diferents peces que arriben al nostre centre de producció fan que tot connecti entre sí. Cas que arribin peces hexagonals, rodones o triangulars (no homologades) han de quedar fora perquè alteren tot el conjunt. Una peça triangular és bona per un altre joc però no pel tetris; nosaltres tenim un tetris i cap altre joc.

Els governs que no tenen cap mecanisme semblant al nostre juguen a molts jocs diferents que no connecten entre sí. S’anomenen ‘sitjes digitals’ i són conegudes com una mala pràctica a eliminar si es vol aconseguir la transformació digital d’una organització. Hi ha molta literatura sobre el tema. Manllevo una imatge d’un article en cercar a internet ‘digital silos’. És de l’article ‘Breaking Down The Silo Mentality During A Digital Transformation’ i ha aparegut a la primera plana de resultats:

El perill de les sitges digitals

El perill de les sitges digitals

Les sitges digitals són l’obstacle més gros a l’hora d’aconseguir els millors serveis als clients, això és, a la ciutadania pel nostre cas. Per tot plegat els governs que volen aconseguir la transformació digital –que no és quelcom opcional– estan creant mecanismes semblants a la nostra Comissió d’Informàtica pels projectes nous mentre eliminen velles sitges digitals. Nosaltres ho tenim en marxa des de fa temps i no és pas cap obstacle sinó una molt bona pràctica.

Els tècnics de la nostra Direcció General sí han donat resposta:

La primera reunió fou el 7 de març de 2018. S’hi va veure que existien dificultats que afectaven pràcticament a totes les àrees de la nostra Direcció General. Pel Servei de Seguretat, el sistema de firma biomètrica proposat plantejava dubtes de compliment normatiu i adequació tecnològica; per la part del Servei de Procés de dades i Xarxa corporativa (que és qui l’haurà de mantenir en producció cada dia) hi havia dificultats amb l’autenticació i gestió del usuaris de l’app mòbil; quant al Servei de Sistemes d’Informació no veien encaix amb l’Arxiu General i la infraestructura de firma corporativa del Govern. La reunió va servir per a identificar sitges digitals prou importants.

A la DGDT vam quedar a l’espera de noves propostes dels vostres informàtics. No va passar. Simplement van arribar els PPT a la Comissió d’Informàtica i els vam rebutjar.

El dia 2 de juliol –en vista de que el PPT no havia passat la Comissió d’Informàtica– [nom ocultat] va escriure [nom ocultat], demanant si la signatura a les tauletes es podia fer després instal·lant-hi certificats digitals, així no caldria anar al despatx per signar. La nostra resposta fou que el problema era molt més complex i no es podia reduir a aquesta pregunta. Perquè aquests documents signats a la tauleta són importants, cal que les tauletes generin un document-peça que encaixi amb la resta. Quan s’és davant l’ordinador corporatiu, connectat a la xarxa corporativa, el fet de signar un document sí crea una peça que encaixa amb la resta. El motiu és que tenim software per a ordinadors de sobretaula. És ben cert que ens caldrà per a tauletes. 

Els recursos actuals del Govern per TIC no permeten gaudir d’un laboratori d’investigació preparant productes digitals de futur que encara ningú no hagi d’usar. Les necessitats reals, que sorgeixen a les conselleries, són les que fan que, entre les persones tècniques de cada conselleria i les nostres, trobem una solució segons el que hi ha disponible al mercat en aquell moment; una solució que encaixi amb la resta i que sigui reaprofitable per qui després tingui la mateixa necessitat.

Seguim a la vostra disposició per a seguir l’anàlisi que encetarem a la reunió del 7 de març.

Finalment van contractar el projecte, però sense signatura. Em va semblar que el regust, de tot plegat, fou el celebèrrim “la DGDT és com Intervenció: no a tot”. Ho vaig sentir –i suportar– massa cops, d’aquí la meva curolla didàctica –o masplainista pels hater.

La creació de dos laboratoris era al meu Pla Director nonat: un per a desenvolupament i un altre per a producció. Calia una inversió de mig milió l’any per a començar. Els diners no bastaven. També calia seduir bons hackers, que solen fugir dels ambients governats pels Dunning-Kruger.

Això, el Pla, sí que ha tingut un no clar. Ni els d’Intervenció s’hi acosten.


Foto de Waldemar Brandt a l’Unsplash

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada