Fent zapping aquesta nit, he topat una repetició Aplauso al canal TVE 50 años i m’hi he quedat, perquè és un dels programes que mirava de no perdre’m cada dissabte horabaixa. Era el segon, emès al 1978.
Van començar amb la Raffaella Carrà cantant Lucas y Hay que venir al Sur. Van tancar amb la Jurado. Enmig un reportatge a ca la Teresa Rabal, molta música que tenia èxit aleshores, i el concurs «La juventud baila», presentat pel Fradejas, que amb el temps faria forat.
M’ha cridat l’atenció que al programa van cantar en gallec, euskera i català. Els Mocedades van cantar dos temes, el primer en euskera. No puc recorar el nom del gallec que va cantar dues cançons en la seva llengua a un espai setmanal dedicat a la música en les en les diferents llengües de l’estat espanyol. Finalment, van emetre talls del la Maria del Mar Bonet i l’Ovidi Montllor cantant al festival de Canet.
Me n’he adonat que des del 1978 ençà hem anat cap enrere. Avui no és gens fàcil –per no dir impossible– escoltar cançons en euskera, gallec i català a les cadenes de televisió i ràdio estatals.
3 comentaris. Leave new
Con Suárez vivíamos mejor…
😀
per desgràcia l’alèrgia també els afecta per la xarxa, no només a les ones, i si no mira el meneame
o tenim mitjans propis o no passem de ‘irrelevantes’ o ‘provocacions’
salut 😉
Sí, s’ha escampat la idea que només podem usar la llengua a les reserves. No passa a d’altres països on les llengües diferents són tractades com el que són: un patrimoni comú enriquidor, i no com una arma per a «romper España».
Els ignorants tenen por sistemàtic per a tot el desconegut, i cal ser ignorant per a pensar que una llengua romp un estat. Sembla que van voler educar el país, en arribar el canvi des de la dictadura. Però hi ha tics massa arrelats perquè formen part de la seva cultura atàvica que no és la nostre.