Les sentències de divorci sovint es presenten com un mecanisme de protecció dels menors. I en teoria ho són. Però a la pràctica, massa vegades congelen una situació de precarietat puntual i la converteixen en norma estable, sense capacitat real d’adaptació quan la vida millora.

Una precarietat que arriba de cop

Aquesta precarietat sovint no és gradual ni escollida. Arriba de cop.

Hi ha pares que, en qüestió de dies, han d’abandonar la seva llar habitual enmig d’una crisi de l’habitatge enorme com la que vivim a Mallorca. Trobar un pis de lloguer no és només difícil: per a moltes rendes, és senzillament impossible.

En aquest context, no és estrany que alguns pares es vegin obligats a viure en una habitació, dependre d’allotjaments temporals o fins i tot marxar fora de Mallorca per poder treballar i sobreviure.

Aquesta precarietat no diu res de la seva capacitat com a pares. Diu molt del context econòmic i social en què es prenen les decisions judicials.

Una sentència escrita en emergència

Hi ha sentències que es redacten en aquests moments límit: quan un progenitor no té llar, viu lluny dels fills —de vegades fora de l’illa— i només pot veure’ls unes hores puntuals perquè no té on acollir-los dignament.

Aquella sentència no defineix un model de criança. Defineix una emergència.

El problema és que el dret de família tendeix a tractar aquesta fotografia provisional com si fos un marc definitiu. I qualsevol millora posterior —un habitatge, una feina, una proximitat real— deixa de ser vista com una bona notícia i passa a ser un “canvi de mesures” que pot acabar al jutjat.

Quan millorar es converteix en un problema

Imaginem que aquest pare aconsegueix llogar un habitatge, pot tornar a viure a una distància raonable dels fills i ofereix caps de setmana sencers i dies seguits de vacances.

Si realment posem els menors al centre, la resposta lògica hauria de ser adaptar-s’hi. Però el sistema respon amb una frase coneguda: la sentència no diu això. Aquí apareix una asimetria clara:

• Qui té la custòdia no ha de fer res.
• Qui vol ampliar la relació amb els fills ha de litigar.

No perquè hi hagi risc. No perquè els nens no ho vulguin. Si no perquè la llei no preveu la millora com a escenari natural.

Cal dir també una cosa sovint oblidada: el fet que un progenitor tingui la custòdia no impedeix, en absolut, adaptar la realitat quotidiana quan l’altre progenitor millora la seva situació. Si el pare ja disposa d’habitatge i pot acollir els fills amb normalitat, permetre que passin més temps amb ell no vulnera cap llei de família ni cap sentència. Al contrari: és una adaptació raonable a una realitat nova. Però, malauradament, hi ha progenitors que utilitzen la rigidesa del text judicial com a eina de control, fins i tot quan entra en conflicte amb què demanen els fills.

Els diners com a mur invisible

Modificar una sentència és lent, car i emocionalment devastador. A la pràctica, això crea una justícia de doble velocitat.

Aquesta asimetria no és teòrica. És mesurable. Pot passar que un dels progenitors tingui uns ingressos entre un 100% i un 500% superior als de l’altre. No parlem d’una diferència marginal, sinó d’un desnivell econòmic estructural gens anecdòtic avui.

En aquest context, pagar uns quants milers d’euros per una modificació de mesures pot ser un incident assumible per a una de les parts. Per a l’altra és senzillament impossible —amb prou feines pot pagar un lloguer en un territori amb una pressió immobiliària extrema com Mallorca.

La llei diu que tothom és igual davant la justícia. El procediment, però, demostra que no tothom hi pot accedir en les mateixes condicions. Els llindars d’ingressos per tenir dret a un advocat d’ofici són inferiors al cost anual d’un habitatge. Així, només qui no té sostre pot accedir a assistència jurídica gratuïta per demanar una modificació de mesures que li permeti estar més temps amb els fills. Però, sense sostre, no pot acollir-los. Quina paradoxa!

Així, una precarietat residencial puntual es converteix, per via judicial, en una limitació parental de llarg recorregut.

No és una anomalia. És un biaix estructural de classe.

I els fills, què?

Els fills no pregunten per articles del Codi Civil. Pregunten per què no poden quedar-se més estona, per què han de marxar si estan bé. «Ho diu un paper» és una resposta massa freda. Creixen preguntant-se per què mana un paper i no el sentit comú.

Quan un infant no entén una norma, no és perquè sigui massa petit. És perquè la norma no és explicable en termes humans.

I això deixa rastre.

El problema no és personal

Aquest text no va de mares contra pares. Va d’un sistema que confon protecció amb rigidesa, que converteix la bona fe en desavantatge i que utilitza el procediment com a barrera silenciosa.

Un sistema que diu que escolta els menors, però només quan hi ha informes, advocats i pressupost.

Tancament

Si ser pare depèn de tenir diners per activar el procediment, no parlem d’interès del menor, sinó de desigualtat estructural; perquè quan una millora vital no pot traduir-se en més presència amb els fills, el problema no és cap persona: és el sistema.

---

Imatge: per Stephen Harlan a l’Unsplash