Però de fet és ociós debatre si la llibertat és natural: és impossible mantenir ningú en servitud sense ultratjar-lo, i no hi ha res al món tant contrari a la natura, que és tota ella enraonada, com la injustícia. En resulta, doncs, que la llibertat és natural, i, per tant, al meu parer, que hem nascut no solament lliures sinó també amb la passió de defensar aquesta condició. Ara bé, si per atzar en tenim algun dubte i estem tant embastardits que no podem reconèixer els nostres béns ni tampoc les nostres genuïnes passions, caldrà que us faci l’honor que us pertoca i que, per dir-ho així, faci pujar a la càtedra els animals: ells us ensenyaran la vostra natura i condició. Els animals, valga’m Déu, si els homes no fan massa els sords, ells criden «Visca la llibertat!» N’hi ha molts entre ells que moren tant bon punt són capturats. Com el peix que perd la vida així que surt de l’aigua, en perdre la llum no volen ja sobreviure la seva llibertat natural. Si hi hagués preeminències entre els animals, formarien amb aquestes la seva noblesa. Els altres, des dels més grans fins als més petits, oposen, quan són capturats, una resistència tant forta, amb ungles, banyes, bec i potes, que manifesten prou la seva estima per allò que perden. Una vegada presos, ens donen tants signes ostensibles del coneixement que tenen de la seva dissort, que fa goig de veure com, després, llangueixen més que no viuen i continuen vius més aviat per plànyer la felicitat perduda que no per plaure’s en la servitud.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).