En David Martín em mostra un àlbum de fotos perquè ha passat una dotzena d’anys, d’aquelles fotos. M’han servit per a recordar com va anar i com han canviat les coses des del 2009.
Les fotos són de les primeres jornades d’un cicle de dos anys que em va encarregar la Fundació BIT. El primer any seria de difusió i el segon de formació. Vaig seguir els mateixos principis que miro d’aplicar a tots els projectes:
- Observar.
- Pensar una proposta de valor.
- Presentar la proposta en forma de producte.
- Tornar cap a 1.
Vàrem observar que el 90 % del públic eren informàtics a pesar que les jornades de difusió no eren pas tècniques. Passava totes les illes. Havíem començat explicant els avantatges pels usuaris que suposava l’ètica del programari lliure. Per exemple, podries contractar qui volguessis per a fer cada adaptació a les teves necessitats, car el codi era teu i no dels informàtics; podies demanar que qualsevol mirés què feien els programes; si demà el teu negoci creixia, no havies de tornar a comprar còpies per a cada delegació.
Steve Ballmer, CEO de Microsoft, havia dit que el programari lliure era un càncer i en aquell moment gairebé tota la informàtica empresarial funcionava (és un dir) en Windows. Només tres anys abans, un representant destacat de la indústria balear de software ho va dir ben clar a unes jornades per a la UIB:
“En Mariano Sacristán […] ha explicat que fer un programa comporta una feina important que no poden cobrar al primer client. Si alliberen el programa, qualsevol empresa d’informàtica podrà fer-los-hi la competència amb la seva feina i tindran problemes per a recuperar l’esforç que no poden cobrar al primer client, perquè pujaria massa. Que en aquestes condicions no es podrien dedicar a la informàtica.”
Aquest mateix blog, 11-11-2006
Com deia, a la Fundació BIT convidaven PIMEs, però venien informàtics. Em demanaven què podíem fer per a canviar la situació i jo recordava el sentit del mètode que cito dalt: les propostes han d’estar pensades després d’observar què passa. Semblava clar que a les PIMEs no els interessava gaire el programari lliure. Ho podia entendre; en realitat, els interessava el seu producte i l’any 2009 no solia ser software. Quan necessitessin software, aleshores caldria que trobessin ofertes lliures dels informàtics que sí que venien a les conferències del Cicle.
Després de les conferències sobre ètica i filosofia del programari lliure, arribaren les pràctiques. Varen venir representants de diversos productes de programari lliure per a PIMEs: ERP, CRM, CMS. Veiérem que l’OpenERP (ara Odoo) era el que aixecava més interès. La segona fase del cicle, la formativa, fou sobre OpenERP per a totes les Illes.
Dotze anys després
Ahir, a una trobada, vàrem comentar la hipoteca tecnològica que SAP significa per a moltes empreses. Vaig dir que Odoo és un bon substitut que, a més, és compatible amb SAP. A la trobada hi havia un parell d’empresaris mallorquins que feien servir l’Odoo i n’estaven prou contents. Aquest és el darrer cas, just d’ahir, però n’hi ha més que m’han arribat des del 2010. Per exemple, quan el 2016 férem una prova pilot d’Odoo a una empresa pública del Govern de les Illes Balears, varen arribar propostes d’empreses d’informàtica de les Illes.
Podem dir que vàrem complir amb l’objectiu del Cicle de la Fundació BIT 2009-2010, només que per un camí diferent del previst inicialment: atraient informàtics en comptes de PIMEs.
En realitat, tampoc no hauria estat cap meravella que PIMEs volguessin un Odoo, però que no hi hagués oferta local.
Han passat més coses, des del 2009:
L’oferta local de serveis de software ja no és tan necessària, però en falta moltíssima de productes digitals escalables. Atraurà talent i ingressos des de molts països.
Steve Ballmer ja no troba que el programari lliure sigui un càncer: I may have called Linux a cancer but now I love it [“Potser he anomenat càncer al Linux, però ara m’encanta”].
Avui ningú no espera que cada dos anys surti una nova versió del software que fa servir per a comprar la llicència i instal·lar-lo. Els productes més populars ofereixen subscripcions a plataformes SaaS d’actualització constant. Era un dels models alternatius del model de negoci del programari lliure, tot i que aleshores havíem d’instal·lar el software lliure a servidors Linux dins les oficines de cada client perquè les connexions a internet eren massa lentes. Això feia més necessària la indústria local de serveis digitals no escalables; de locals per a locals.
L’augment de la potència de la connectivitat i del cloud ha fet que sigui molt més rendible crear plataformes centralitzades amb productes SaaS. No cal un servidor a casa de cada client, sinó només una plataforma, al cloud, per atendre milers de clients. O milions. Aquesta, possiblement, és la novetat més important des del 2009.
Serveis de producte en comptes de serveis personals
Les empreses d’informàtica que ofereixen serveis personalitzats no són tan escalables com les que venen productes-servei, SaaS. Per aconseguir una indústria local digital important que pagui bons sous, avui cal fer i vendre productes-servei.
“L’oferta local de serveis de software ja no és tan necessària, però en falta moltíssima de productes digitals escalables.”
Potser pensareu que això mateix feien els qui venien llicències: vendre productes en comptes de serveis. Així és, però els productes del programari lliure no són vendre llicències. No venen personalització, poc escalable. Venen suport, que és escalable. Per això en dic ‘productes-servei’. De fet, el suport fou el primer model de negoci de Red Hat.
Si vens serveis personalitzats, a mesura que tens més clients les despeses generals i els costos bàsics augmenten proporcionalment. Creixes, però no escales. Si vens un producte, augmentes el nombre de clients sense que els costos i les despeses pugin en proporció. Escales.
El Cicle del 2009 va servir perquè empreses de software veiessin com podien escalar gràcies a l’Odoo: podien oferir programari prou potent sense haver-lo de fer, que és el cost que lamentava Mariano Sacristán el 2006. Avui, el 2021, el Cicle de la Fundació BIT per a PIMEs hauria d’explicar que el programari lliure permet crear productes digitals escalables a ritme exponencial.
Ho il·lustro amb un cas recent: Factorial aconsegueix 80 milions d’inversió. No ha passat al Silicon Valley sinó a Barcelona. És un programari per a PIMEs. No han arribat 80 milions com a cirereta del projecte sinó com a salsa base per a poder créixer molt més encara. Quina part de Factorial és programari lliure? Moltíssima.
Escalar permet crear llocs de treball ben pagats, perquè serveixen per a desenvolupar eines que pagaran milers (o milions) de clients. Vendre serveis poc escalables significa que cada lloc de treball és un cost pagat per pocs clients. La lògica diu que, per a ser competitius, cal retallar el sou dels desenvolupadors de serveis. A mesura que des dels 1990 hi hagué més demanda de serveis, els informàtics cobraven menys. Contractats per consultores —aka càrnies— arribaren al mileurisme. Avui també passa: els informàtics de serveis cobren la meitat que els informàtics de productes digitals escalables. Tampoc els seus directius no aixequen rondes d’inversió B Series de vuitanta milions, perquè el capital risc no inverteix en projectes digitals poc escalables.
“Si vens serveis, a mesura que tens més clients les despeses generals i els costos bàsics augmenten proporcionalment. Creixes, però no escales. Si vens un producte, augmentes el nombre de clients sense que els costos i les despeses pugin en proporció. Escales.”
El mercat de les empreses de serveis informàtics és que totes les PIMEs necessiten software; el mercat dels productes digitals és que tot el que pugui ser software serà software.
Milions d’empreses compren serveis; milers de milions de persones poden ser usuaris dels productes digitals.
Nou escenari per als usuaris
Pels productes SaaS al cloud, on queden els serveis de personalització de programari lliure? Mitjançant APIs o fent el de sempre: instal·lar-ho tot al cloud privat. Cal analitzar cada cas que, com sempre, no tindrà gaires passes més que les quatre que esmento dalt, i que comencen amb observar.
On queda l’ètica del programari lliure per als usuaris que el fan servir al cloud? No han canviat. Quan la Free Software Foundation (FSF) va crear la nova versió 3.0 de la seva llicència lliure General Public License (GPL), no va voler fer cap distinció amb el software instal·lat al cloud. Seguint els criteris essencials de llibertat, varen dir que el propietari del cloud era l’amo del software. Els usuaris just hi tenien accés, no el software. A ningú no li pots exigir què ha d’instal·lar al seu cloud.
Si els serveis al cloud als quals t’hi has subscrit no fan què necessites –ni tampoc t’ho permeten fer per API– podràs migrar-ho tot cap a una instal·lació idèntica al teu cloud privat i fer-hi totes les adaptacions que vulguis. La condició és que les dades siguin compatibles amb el programari lliure que facis servir. És la exportabilitat que demana el GDPR.
Aquest és un principi bàsic: si el producte SaaS i cloud al qual t’has subscrit respecta la llibertat, en qualsevol moment podràs fer una migració cap al teu cloud privat, basat en programari lliure, o cap a un altre cloud públic que s’adapti millor a les teves necessitats. Saber que ho podràs fer és més complex que quan la cosa consistia a instal·lar un Linux a un servidor o PC de casa, però hi ha professionals que et poden ajudar.
“A ningú no li pots exigir què ha d’instal·lar al seu cloud.”
La situació és més complexa, però també és més potent. Per a tothom. És millor per a tu, perquè pots accedir a més productes digitals només obrint-hi un usuari; és millor per a les empreses locals de software, que ara poden aconseguir milions d’usuaris que paguen un preu just, perquè els clients nous no feu augmentar proporcionalment les despeses ni els costos. El 2009 havien d’estar només per a tu quan telefonaves perquè no et funcionava la impressora.
No era sostenible.
Els professionals amb talent que el 2009 t’arreglaven la impressora amb una agilitat admirable, avui tenen sous increïbles a empreses que fan productes escalables per a milions d’usuaris.
No trobes que és millor que el teu veí pugui tenir el doble d’ingressos gràcies als productes digitals en comptes dels serveis? Si et sap greu, me n’alegro molt de discrepar amb tu.
Quant a la impressora, potser va sent hora d’abandonar el paper.
Imatge de la capçalera: de Basil James a l’Unsplash