Onzè lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.
Dimecres 16/09/87
Avui han debutat el Santos i el Blasi amb el Carod Rovira de convidat. És evident que, d’entrada, tots estan un xic paradets, però estic segur que, amb dues o tres vegades de venir, ja actuaran normalment i faran el seu paper.
Potser, diu el Blasi, caldria una certa informació prèvia sobre el convidat. Té raó. Veig que hi ha moments que la cosa decau, però no sé fins a quin punt és inevitable. El cert, però, és que cada dia em passa l’estona més de pressa i això sí que és, sens dubte, un bon senyal. Ahir vaig firmar el contracte.
És una cosa increïble i fantàstica, al mateix temps, comprovar que a l’emissora no hi ha auriculars per pràcticament ningú. Sense auriculars per tothom, jo no puc connectar amb Girona, i és divertit. Jo tenia uns auriculars propis des del temps d’El lloro i els vaig perdre; és a dir, me’ls van fotre el dia de la primera Orquestra.
El Lorés realment va disparadíssim. Va de prota total. A mi ja m’està bé. Quan ho senti, ja veuré si l’haig de frenar un xic o no.
Avui la Xulita ja m’ha donat la primera gravació, la d’ahir. Me l’haig d’escoltar, però com que he passat per La Francesa amb el Blasi, i hi he fet molt gasto, ara el que em ve de gust és allò de tastar els llibres. Què hi farem. La febre d’or no és al rànquing malgrat les recomanacions del president.
Ser director d’orquestra, segons el Santos, és un xollo perquè els directors segueixen als músics i no al revés. Els bons directors mai no volen orquestres dolentes. La presència sònica dels diversos solistes és diferent i, en principi, no em desagrada gens.
Haig d’avisar al Lorés que no trepitgi els altres. És el problema més greu que hi trobo. Quan jo ric, m’haig d’apartar del micro. Es veu que, pels anys 50, hi havia un director monàrquic a la Model, segons explica el Lorés. El Santos, a la Model, quan els 113 de l’Assemblea, corria per allà amb una samarreta del Barça.
Haig d’avisar al Capella que em controli més bé els nivells. Haig de repicar els noms més sovint. Haig d’avisar, de moment, cada dia, que procurem no trepitjar-nos.
Cosa maca, la dels fills del Carod, Li demanen, de tant en tant, que els posi música d’aquella de tancar els ulls. Concretament, Mozart.
Dijous 17/09/87
Avui, Lorés, Marín i Lali Vintró. Ha set L’orquestra que a mi m’ha passat més ràpida de totes. La Vintró és una gran xerraire. Dinant amb el Marín, resulta que fa deu anys, a l’època del Discoexpres, ens havia presentat l’Albanell i jo els havia dit que a Madrid la paraula de moda era cutre, com després es va demostrar. La Roser Comellas és alumne del Marín i ell diu que ho pot fer molt bé.
És curiós, però, que això de les xerrades és com una mica màgic; no se sap com, però de cop va com una seda o hi ha moments fluixos. El que potser caldrà veure és si la cosa va en funció del nombre de participants. La pràctica ho dirà.
De totes maneres, i tot que la Vintró s’ha enrotllat molt, no he aconseguit treure’n l’entrellat, d’això que Barcelona no vol ser del Barcelonès. Segueix sent una cosa ben curiosa.
En paraules del Lorés, la Vintró es dedica a l’àrea no yuppie de l’Ajuntament: benestar social.
Divendres 18/09/87
Avui han debutat la Bel Bes i l’Antoni Dalmau, que es veu que encara és excel·lentíssim. Això del protocol és etern, sembla. De totes maneres, és un gran xerraire que s’ho ha passat molt bé i l’estona ha passat molt ràpida. Cada cop més. És bo, després de les pauses, obrir el micro sense avisar. Avui la Bel s’ha tirat parlant un munt de minuts sense adonar-se’n. El Lorés i el Dalmau s’han declarat federalistes i la Bel independentista.
El Lorés ha de vigilar a no ficar-s’hi tant per la cara. El Dalmau n’ha explicat una de bona: a un saló de l’ex-Diputació, hi havia dos retrats: un de la reina i un del rei, que si es col·loquessin correctament es donarien l’esquena i no pot ser. Per tant, estan penjats en contra del que obliga el protocol. Badada del pintor. És al Saló Daurat, crec.
És greu, tanta trepitjada. Hauré de recomanar a tothom que es posin els auriculars. Al Dalmau també li agradaria ser bibliotecari. És curiós. Diu, també, que la famosa eròtica del poder no l’ha trobada.
El problema bàsic són els començaments de frases, que si algú trepitja, s’han de repetir. Potser hauré d’intervenir més com per dir suay, suay, tranquils, no m’esvaloteu el galliner, o qualque cosa així.
El cas, però, és adonar-se’n mentre ho fas. En qualsevol cas, és la primera cosa a solucionar. Vejam si me’n surto. Em sembla, de moment, que aquest és el problema bàsic per radiofonitzar una tertúlia. I més de quatre elements és molt més complicat, però provarem de fer-ho.
Després de la primera setmana, i havent-ne escoltat uns quants, no tots, veig clar que la fórmula és bona, la gent estupenda i l’únic problema és el d’evitar les trepitjades. Un problema secundari és introduir-hi temes diversos per fugir de la típica teòrica política. Cal variar més però no sé ben bé com. I no depèn pas del personatge que hi hagi, sinó que caldria estudiar un sistema de temes, grans temes, que es podrien anar ficant. Ho consultaré. De tota manera, la simple actualitat dona prou joc.
Es pot dir que ja vaig bastant tranquil i que més aviat estic content de com funciona tot l’invent.
Dilluns 21/09/87
Segona setmana. Ha començat molt bé. Lorés, Tísner, i Joan Rendé. Em penso que ha sortit molt divertit. Almenys així ho ha dit el Lorés, que curiosament avui no ha xerrat gaire. Crec que l’oient s’ho haurà passat bé.
Sembla com si els programes amb tres i jo funcionen més bé; de tota manera, la cosa cal comprovar-la millor.
Ens trepitgem massa i és molt difícil de controlar en directe. El Tísner és superenginyóos, molt divertit. El problema, estic veient, és que nosaltres ens ho passem molt bé però no sé com li anirà a l’oient. Hi ha moments molt molestos perquè es perd el que s’està dient.
Puc intentar deixar silencis, vejam què passa. Vull dir que, quan un acabi de parlar, jo callar, i vejam què.
Imatge: de l’Alphacolor a l’Unsplash.
Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.