La sobirania alimentaria i el pensament il·lusori

La sobirania alimentaria i el pensament il·lusori

Aquesta setmana hem pogut veure que fàcil és demanar sobirania alimentària a les Illes, però és just pensament il·lusiori mentre ningú no ho raoni amb la realitat de fets verificables i racionals:

El pensament il·lusori descriu la presa de decisions i la creació de creences basada en allò que és agradable imaginar, més que fets reals, verificables o racionals. És un producte de la resolució de conflictes entre creença i desig.

Viquipèdia

Per a fer una primera simulació de què suposa la sobirania alimentaria, podem usar un producte molt popular i de gran consum. Per exemple, la sobrasada.

Algú ha calculat la quantitat de porcs que cal per cobrir la producció de sobrassada a Mallorca? No fa gaire a l’ARA Balears en parlaven:

El clúster d’aquest embotit comercialitza amb segell d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP), atorgat per la Unió Europea el 1996, i ho fa amb dues marques: l’elaborada amb carn de porc i l’específica amb carn de porc negre mallorquí. Aquest darrer, molt minoritari respecte del porc blanc, és criat i engreixat a l’illa seguint els costums tradicionals, mentre que el primer ho fa, aproximadament, en un 70% amb porcs forasters, segons diversos experts del sector.

[…]

Durant l’any 2018 (les dades del 2019 encara no s’han facilitat), la IGP Sobrassada de Mallorca en va vendre quasi dos milions de quilos, un 8% més que el 2017. D’aquests dos milions de quilos, 155.000 entraren en el mercat amb IGP Sobrassada de Porc Negre de Mallorca.

ARA Balears, 03-01-2020

Les dades de l’article diuen que cal importar porcs blancs per a fer 1,3 milions de quilos de sobrassada cada any:

2 M totals – 0,155 M de porc negre = 1,8 M de porc blanc, dels quals un 70% és foraster: 1,26 M

Possiblement ara només portem cap a Mallorca la part del porc foraster que serveix per a fer sobrassada, però és igual perquè en un entorn de sobirania alimentària caldrà gestionar el porc sencer.

Així, la primera pregunta és quants porcs cal criar, cada any, per a fabricar 1,26 milions de quilos de sobrassada?

Un cop sapiguem la quantitat de porcs, sabrem quantes granges cal construir.

En dir ‘construir’ invariablement sorgeixen els NIMBY i els BANANA:

Els NIMBY (Not In My Backyard, “no al meu pati del darrere”) són un grup cada cop més nombrós:

És el fenomen que experimenta la gent que vol feina, però no vol fàbriques massa properes al seu domicili; vol conduir el cotxe, però no vol autopistes; vol telefonar tot arreu, però no vol cap antena al seu veïnat. Una variant del principi es diu SPAN o “Sí, però aquí no”. NIMBY i SPAN són el malson de molts polítics i planificadors, davant la dificultat de fer les coses combinant els interessos privats i l’interès públic. En qualsevol cas, no sempre és fàcil diferenciar entre egoisme populista i objeccions justificades de qui ha de patir bona part dels danys, ni tampoc entre beneficis comuns i interessos privats de grans empreses en un projecte.

Viquipèdia

També caldrà tenir en compte els BANANA: Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anything (or Anyone), en català “no construeixis absolutament res enlloc prop de cap cosa (o de ningú)”.

Alguns NIMBY i BANANA permeten explotacions agrícoles perquè diuen que estan a favor de la natura, però no ho tinc tant clar:

Sens dubte la Revolució Agrícola va fer créixer la quantitat total de menjar que hi havia a disposició de la humanitat, però l’excedent d’aliments no es va traduir en una dieta més sana o en més temps de lleure, sinó que va donar lloc a explosions demogràfiques i a unes elits privilegiades. L’agricultor tipus treballava més que el caçador-recol·lector tipus, i a sobre menjava pitjor. La Revolució Agrícola va ser el frau més gran de la història.

Harari, Yuval Noah. Sàpiens

Més que no pas ecologistes s’haurien de dir agriculturistes, però no crec que s’ho plantegin pas; faria malbé el seu negoci basat en els beneficis de la mediocritat –després en parlo.

Així, després de saber quants porcs cal criar, sabrem quantes granges cal construir i quantes ens deixen fer.

La següent passa és saber quantes depuradores noves haurem de construir per a tractar purins, quant de territori necessitem per cultivar menjar per porcs i quantes fàbriques de pinso noves cal construir.

Al paràgraf anterior ha sortit dos cops la paraula maleïda ‘construir’, però si fem la sobirania alimentària, fem-la bé.

Planta de tractament de purins a Juneda
Planta de tractament de purins a Juneda

Amb tot plegat, potser, finalment, tindrem una estimació del cost de la sobirania alimentària de la sobrasada de Mallorca. A un mapa hi podrem situar xinxetes: marrons per les granges que ens deixin fer, verdes pels cultius, blaves per les fàbriques de pinso i vermelles per les depuradores de purins.

Ara vénen les excepcions:

És possible que siguin menys granges que les que cal per a fabricar els actuals 1,3 milions de quilos de sobrasada, perquè els NIMBY i els BANANA s’hauran oposat a la construcció de granges. Per a fer-ho gros, crearan una vintena de plataformes que publicaran comunicats totes les setmanes. Els seus eslògans seran portada de diaris, teles i ràdios sense aprofundir gaire, perquè tot plegat seria contraproduent pel comfortable negoci de la mediocritat.

Després parlaré de la mediocritat, ara torno a la sobrassada: Em fa l’efecte que és tremenda la quantitat de porcs necessària. Al que mengen i defequen, caldrà afegir-hi què fem amb la part del porc que no serveix per a sobrasada. Exportar-lo? No! Seria una hipocresia tremenda voler sobirania alimentària per nosaltres però no pels demés.

A més de les qüestions ètiques i de coherència, també hi ha les pràctiques: es tracta d’aconseguir que els aliments no hagin de creuar el mar. No és de bades que escric això a rebuf de la borrasca Gloria, que ha tancat ports i aeroports, provocant fotos de lleixes buides de Mercadona a les xarxes socials. En veure-les, la massa reclamava la sobirania alimentària perquè aquestes coses no tornessin a passar:

[Pantallada del tuit]

El cas és que passava al Mercadona, pel seu model rígid de proveïdors, i no passava a altres llocs què, tanmateix, també haurien acabat sense productes de Mallorca perquè no hi ha collites ni enmig del temporal ni del fang que ve després. Tot això fou irrellevant, perquè el pensament il·lusori ignora els fets i prioritza la sensació que produeix veure fotos d’un supermercat buit.

Després de l’incís pel cas del Mercadona i la borrasca Gloria, recupero el fil: la sobirania alimentària fa que els aliments no entrin a l’illa, però que tampoc no surtin.

Un efecte la lateral de la sobirania alimentària ben feta, ètica, coherent, com toca, és que no podrem exportar sobrassada.

No serà cap solució que vinguin a Mallorca a menjar sobrassada. Tampoc que els creueristes tinguin descomptes si en compren, perquè tant els NIMBY com els BANANA estan molt en contra del turisme amb creuers i sense, però sobretot si vénen en creuers.

Potser podria sorgir una nova economia, col·laborativa, de mallorquins que viatgessin pel món a canvi de sobrassada. No la podrien vendre, de cap manera, i caldria cercar fórmules tipus “m’han convidat uns amics de Zamora que vaig conèixer a un Erasmus… i els hi porto sobrassada per cortesia”. Portals web –com el futur AirBnS– els ajudarien a posar-se en contacte. No sé si funcionaria, perquè cada cop està més mal vist volar.

Em fa l’efecte que no quedaria més remei que eliminar gairebé el 80% de la indústria local de fabricació de sobrassada, que és el que el diari ARA Balears explicava que va cap a l’exportació:

Actualment el 71% de la producció IGP Sobrassada de Mallorca es ven a la Península, un 23 es comercialitza a les Balears i només un 6% s’exporta a l’estranger

ARA Balears, 03-01-2020

La prohibició de l’exportació suposaria manco granges, depuradores, cultius i fàbriques de pinso. La retallada no seria cap problema pels corrents d’opinió més influents, els NIMBY i els BANANA, perquè tot el que sigui ‘eliminar’ i ‘reduir’ els hi va bé. Només caldria vigilar que no falti sobrassada per a ells.


Això només ha estat un simulacre de la complexitat de tot plegat.

Estaria bé arrodonir amb dades més exactes el relat de la sobirania alimentària per la sobrassada. Van des del què cal per alimentar un porc fins quina quantitat és per sobrassada; si la part que no serveix per sobrassada és molta, quins canvis suposaria per la nostra dieta i salut. Hauríem de menjar molt més porc en general? Malbaratar carn i que la sobrassada sigui més cara? Sorgiria contraban de sobrassada? Acabariem permetent l’exportació de sobrassada i que la nostra sobirania alimentària anés contra la sobirania alimentària dels demés? Exportar sobrassada sobirana, significaria malvendre els recursos limitats de la nostra illa? Passaríem de vendre Mallorca al turisme a vendre-la al porc? Volem anar de la balearització a la osonaització?

Res de tot això no ho he vist analitzat en lloc. La sobrassada és només una cosa entre dotzenes de dotzenes de productes.

En comptes d’analitzar res, és molt més fàcil i estètic demanar la sobirania alimentària perquè sona bé; perquè esmentar-la fa que prou gent pensi que estas en un bon moment:

Somerset Maugham decía que «solo una persona mediocre está siempre en su mejor momento». Jamás triunfa, pero jamás fracasa. Y eso le permite, especialmente en épocas de crisis donde los errores tienen mayores consecuencias, ser valorada como alguien menos brillante, pero más controlable

¿Por qué triunfan los mediocres?, revista Yorokobu, març de 2019

És el negoci de la mediocritat, que condemna la sobirania alimentària a ser un pensament il·lusori. Analitzar-la comporta fracassos i posar-la en pràctica significa errors, així que basta esmentar-la. Ni triomfaràs ni seràs brillant però tampoc no provocaràs problemes amb els NIMBY ni els BANANA.

I tal dia farà un any, que és un conegut lema a favor de la mediocritat.


Bonus Track: El Govern de les Illes Balears té la Direcció General de Polítiques per a la Sobirania Alimentària amb unes funcions que inclouen “una alimentació sana lliures de transgènics”, però això dóna per un nou apunt de blog. Mentrestant, no tenim Direcció General de Societat Digital, un tema que m’ha servit per un parell d’apunts de blog i un article recent al VIA Empresa.

Dia després: vint-i-quatre hores després de la publicació de l’apunt rebo comentaris. Alguns em fan aclarir una cosa que no és evident per a tothom –especialment si no vius ni t’informes a les Illes Balears.

És veritat que el moviment de sobirania alimentària no és tant absolutista com el pinto. Passa que el context, a les Illes, és retorçat. Aquí es parla de sobirania alimentària per a ser autosuficients. És pensament il·lusori, però molt influent a les Illes perquè ve del monopoli de l’ecologisme i ningú no els contradiu; cap progressista no gosa oposar-se als ecologistes que tenim. Quan ho he provat m’han desitjat la ruina personal, poques bromes.

No és ecologisme, en realitat, encara que s’hi assembli. És agriculturisme, com dic dalt, o ves-te’n a saber quina cosa. De vegades em semblen una religió. Tenen tics sectaris: són dogmàtics; divideixen la societat entre ‘nosaltres i la resta’; demonitzen qui gosi contradir-los –com faig ara. Ho diuen obertament i la fel no els hi fa grinyolar res.

Si a les Illes Balears tinguéssim d’un ecologisme capaç de raonar amb la realitat de fets verificables i racionals, aquí no hauria parlat de la sobirania alimentària com quelcom absolutista. Parlar en registre absurd serveix per a fer evident la situació ridícula que ens deixona i que ningú no desfà.

Hi ha espai per un altre moviment ecologista balear o mallorquí –visc a Mallorca i m’ho miro des d’aquí. Quan sorgeixi l’ecologisme racional i científic seré dels primers en col·laborar-hi, perquè ens fa molta falta desintoxicar quelcom tant important pel nostre país petit i fràgil.


Fotografies: Per Julian Dutton a l’Unsplash i per Kit-arras, treball propi de domini públic.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada