El darrer any m’ha plantat als nassos prou coses importants, i rotundes, sobre la vida real. En bona part ha estat pel retrobament d’amistats fetes en gairebé tota una vida; les reals. Com la vida, sí.
Avui parlo del que m’ha ensenyat la Nurith: la importància de dir “t’estimo” més sovint.
Vaig conèixer la Nurith gràcies al meu gran amic i mentor, el Jordi Vendrell. He pogut experimentar la força que té dir “t’estimo” després de gaudir de la tremenda força de la Nurith. M’hi vaig fixar més. Vaig llegir que, en el trànsit cap a una mort molt pròxima per a mi –tinc una edat– prou gent es penedeix de no haver dit “t’estimo” més sovint.
Més context
Passa que no tinc cotxe ni moto ni res a base de rodes; em moc en transport públic. Sovint els busos i trens són plens d’immigrants. He vist, fins ara, que els immigrants són els més amables i empàtics amb la gent: cedeixen els seients a la gent gran, ajuden a entrar i sortir, a moure’ns dins l’escàs espai del vehicle. Sempre somrient.
A la parada del bus de Son Llàtzer, per la línia 14 de Palma, sempre hi puja prou gent. Va a la Plaça Espanya, que a Palma és un ‘hub’ de transport.
A poc a poc hi entrava molta gent, com sempre, i no hi cabíem.
Un home negre rebia els retrets d’un espanyol que havia pujat a la mateixa parada: Son Llàtzer. No sé ben bé per què; no vaig estar atent des del primer segon.
(Per a no dir ‘home negre’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré en Tià)
(Per a no dir ‘virtue signaling’, cosa que molesta els ‘boomers’ que no saben anglès, en podria dir ‘ostentació de la virtut’, però la traducció no m’agrada)
(Per a no dir ‘boomer’ podria dir ‘pollavieja’, però em sembla despectiu i no hi ha equivalent —de moment— en català)
En Tià
Torno al Tià:
En Tià es va tirar a sobre meu per a posar distància amb l’home blanc que l’atacava, perquè el Tià se sentia atacat. Jo el podia entendre.
(Per a no dir més ‘home blanc’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré José).
El José cada cop estava més enfurismat i va entrar en un tema que, per a mi, era una ‘redflag’.
(No diré ‘bandera vermella’ per a evitar l’anatianglicisme dels pollaviCARQUES reaccionaris).
Torno al José:
Va fer que saltés la meva ‘redflag’ quan el José li va dir al Tià “jo soc espanyol” i ell un immigrant que havia vingut a prendre-li allò que fos que el José volia al bus. I més coses; estava eufòric en el seu supremacisme vergonyós.
El Tià se sentia humiliat i cada cop era més a sobre meu. El to anava pujant un 15% cada cinc segons.
Vaig pensar que el Tià se la jugava perquè, malauradament, conec prou bé com funcionen els maltractadors: t’encenen i tot seguit el culpable ets tu.
Vaig donar un parell de copets a l’esquena al Tià. Ho vaig dir en castellà, com sol passar en aquests casos. Ho relato en català:
—Ei, paio. Ei!
(Més copets, estava engrescat amb el José i no se n’adonava)
—EEEIII, tu!
Es gira i em mira.
—Que jo sí que t’estimo.
Quedà desconcertat cinc segons. Va relaxar la mirada d’enfadat. Vàrem fer xocar les mans i em va donar les gràcies.
Tot seguit, mitja dotzena de dones i homes al seu voltant li diuen “jo també”. Es donaren la mà, s’abraçaren i intercanviaren copets d’afecte.
I les mirades de complicitat. Ah, les mirades!
Havia encomanat afecte, i jo estava molt content perquè la cosa havia funcionat d’aquella manera.
El Tià va quedar mirant per la finestra, a l’infinit, amb els ulls brillants i molls. De cara on jo era; ho vaig poder veure bé.
El José parlava sol queixant-se que, a sobre, ell seria el dolent —ho he dit dalt, que conec prou bé com funcionen els maltractadors.
El Tià continuava mirant a l’infinit sense immutar-se pel que digués el José, perquè se sentia millor; més segur. Comprès.
Algú, devers cinc metres d’on érem i que no havia dit res fins llavors, es va dirigir al José: “Calla i deixa de fer el ridícul, ja n’hi ha prou!”.
El vaig aplaudir. El xòfer es va girar, perquè tot plegat coincidia amb un Stop, i li va demanar al José que callés.
El José no va callar perquè necessitava proclamar l’injust de tot plegat segons el seu sentit particular de la justícia: com pot ser que un espanyol, com ell, no fos superior?
El Tià seguia a un pam de mi, mirant a l’infinit, i vaig obrir conversa amb ell:
—Ai, el que heu d’aguantar.
—Sí, passa sovint.
—A sobre, sou aquí per a escapar del caos i fer feines que nosaltres no volem, i pagant-vos una misèria.
—Sí, i cada cop és més difícil pels lloguers altíssims.
No m’ha dit que paga el lloguer descomunal a un mallorquí —o proclamat espanyol— com el José. En parlar de les feines que no volen fer els indígenes i el preu dels lloguers que marquen els indígenes rendistes boomers… pollaviejas… CARQUES, surava a l’ambient (o almanco al meu cap) que estem infestats de joses.
Les coses com són: Mallorca és un país de rendistes. Potser el José no era rendista, potser, perquè anava en bus; els rendistes prefereixen un SUV híbrid endollable per a poder fer servir els aparcaments amb endoll encara que tinguin prou benzina per a donar una volta completa a Mallorca —pel carril d’enmig de l’autopista i a 100, això sempre.
Li he dit que l’entenia assenyalant la meva maleta:
—Me’n vaig cap a València a un pis compartit, perquè no puc pagar els lloguers de Mallorca.
—Quant pagues a València?
Li he dit, i ha bufat.
—I per una habitació petita, suposo.
—Sí, encara que a València, de moment, hi ha millors preus i qualitat de vida que a Mallorca.
Passàvem per davant les caravanes al costat de muntanya de la carretera de Manacor. El Tià les va comentar: “mira com ha de viure la gent… bé, no serveix per viure, només per dormir”.
El Tià va arribar arribat a la seva parada. En partir va voler que féssim xocar les mans un altre cop. Va tornar a donar-me les gràcies i “que et vagi molt bé!”. He dit que espero el mateix per a ell.
—Em dic Benjamí, quin és el teu nom?
M’ho ha dit, i em fa vergonya dir que en el moment d’escriure això ja no recordo un nom tan exòtic per mi.
Li diré Tià.
Una dona es va acostar per a dir-me que el Tià era un bon company de feina i una excel·lent persona.
—En què treballa?
—Serveix menjars a les habitacions de l’hospital de Son Llàtzer, i ho fa molt bé.
—Fantàstic!
—És tan estimat que enguany va fer de Rei Baltasar per als infants ingressats.
He hagut de contenir la llàgrima.
—I tu, en què treballes a Son Llàtzer?
—Soc cuinera.
Moltes gràcies.
Us estimem.
Imatge: per Clay Banks a l’Unsplash