El darrer any m’ha plantat als nassos prou coses importants, i rotundes, sobre la vida real. En bona part ha estat pel retrobament d’amistats fetes en gairebé tota una vida; les reals. Com la vida, sí.
Avui parlo del que m’ha ensenyat la Nurith: la importància de dir “t’estimo” més sovint.
Vaig conèixer la Nurith gràcies al meu gran amic i mentor, el Jordi Vendrell —aviat us parlaré més del Jordi. He pogut experimentar la força que té dir “t’estimo” després de gaudir de la tremenda força de la Nurith. M’hi vaig fixar més. Vaig llegir que, en el trànsit cap a una mort molt pròxima per a mi –tinc una edat– prou gent es penedeix de no haver dit “t’estimo” més sovint.
Més context
Passa que no tinc cotxe ni moto ni res a base de rodes; em moc en transport públic. Sovint els busos i trens són plens d’immigrants. He vist, fins ara, que els immigrants són els més amables i empàtics amb la gent: cedeixen els seients a la gent gran, ajuden a entrar i sortir, a moure’ns dins l’escàs espai del vehicle. Sempre somrient.
A la parada del bus de Son Llàtzer, per la línia 14 de Palma, sempre hi puja prou gent. Va a la Plaça Espanya, que a Palma és un ‘hub’ de transport.
Hi va entrar molta gent, com sempre. No hi cabíem.
Un home negre rebia els retrets d’un home espanyol que havia pujat a la mateixa parada: Son Llàtzer. No sé ben bé per què; no vaig estar atent des del primer segon.
(Per a no dir més ‘home negre’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré en Tià.
Per a no dir ‘virtue signaling’, cosa que molesta els ‘boomers’ que no saben anglès, en podria dir ‘ostentació de la virtut’, però la traducció no m’agrada.
Per a no dir ‘boomer’ podria dir ‘pollavieja’, però em sembla despectiu i no hi ha equivalent —de moment— en català).
En Tià
Torno al Tià:
En Tià es va tirar a sobre meu per a posar distància amb l’home blanc que l’atacava, perquè el Tià se sentia atacat. Jo el podria entendre.
(Per a no dir més ‘home blanc’ i no rebre branca dels ‘virtue signaling’, li diré José).
El José cada cop estava més enfurismat i va entrar en un tema que, per a mi, era una ‘redflag’.
(No diré ‘bandera vermella’ per a evitar el ‘virtue signalig’ dels pollaviCARQUES reaccionaris).
Torno al José:
Va fer que saltés la meva ‘redflag’ quan el José li va dir al Tià “jo soc espanyol” i ell un immigrant que havia vingut a prendre-li allò que fos que el José volia al bus. I més coses; estava eufòric en el seu supremacisme pollaviCARCA.
El Tià se sentia humiliat i cada cop era més a sobre meu, i es defensava amb més ràbia. Apujava la veu.
Vaig pensar que el Tià se la jugava perquè, malauradament, conec prou bé com funcionen els maltractadors: t’encenen i tot seguit el culpable ets tu.
Vaig donar un parell de copets a l’esquena al Tià. Ho vaig dir en castellà, com sol passar en aquests casos. Ho relato en català:
—Ei, paio. Ei!
(Més copets, estava engrescat amb el José i no se n’adonava).
—EEEIII, tu!
Es gira i em mira.
—Que jo sí que t’estimo.
Queda desconcertat cinc segons. Canvia la mirada d’enfadat. Fem xocar les mans i em dona les gràcies.
Tot seguit, mitja dotzena de dones i homes al seu voltant li diuen “jo també”. Es donen la mà, s’abracen i fan copets d’afecte.
Havia encomanat afecte, i estava molt content perquè la cosa meva hagués funcionat.
El Tià queda mirant per la finestra, a l’infinit, amb els ulls brillants i molls. De cara on jo era; ho he pogut veure bé.
El José s’ha sentit confrontat i parlava sol, queixant-se que, a sobre, ell seria el dolent —ho he dit dalt, que conec prou bé com funcionen els maltractadors.
El Tià continuava mirant a l’infinit sense immutar-se pel que digués el José, perquè se sentia millor; més segur. Comprès.
Algú, devers cinc metres d’on érem i que no havia dit res fins llavors, es va dirigir al José: “Calla i deixa de fer el ridícul, ja n’hi ha prou!”.
L’he aplaudit. El xòfer s’ha girat, perquè tot plegat coincidia amb un Stop. Ha dit que molt bé, i li ha demanat al José que ho deixi fer.
El José no ha callat perquè necessitava proclamar l’injust de tot plegat segons el seu sentit particular de la justícia: com pot ser que un espanyol, com ell, no sigui superior?
El Tià seguia a un pam de mi, mirant a l’infinit, i he obert conversa amb ell:
—Ai, el que heu d’aguantar.
—Sí, passa sovint.
—A sobre, sou aquí per a escapar del caos i fer feines que nosaltres no volem, i pagant-vos una misèria.
—Sí, i cada cop és més difícil pels lloguers altíssims.
No m’ha dit que paga el lloguer descomunal a un mallorquí —o proclamat espanyol— com el José, superior a ell —i a mi per empatia amb el Tià. Però surava a l’ambient (o al meu cap) en parlar de les feines que no volen fer els indígenes i el preu dels lloguers que marquen els indígenes rendistes boomers… pollaviejas… CARQUES.
Les coses com són: Mallorca és un país de rendistes. Potser el José no és rendista, perquè va en bus; els rendistes prefereixen anar en SUV híbrid endollable i fan servir els aparcaments amb endoll encara que tinguin prou benzina per a donar una volta completa a Mallorca —pel carril d’enmig de l’autopista i a 100, això sempre.
Li he dit que l’entenia assenyalant la meva maleta:
—Me’n vaig cap a València a un pis compartit, perquè no puc pagar els lloguers de Mallorca.
—Quant pagues a València?
Li he dit, i ha bufat.
—I per una habitació petita, suposo.
—Sí, encara que a València, de moment, hi ha millors preus i qualitat que a Mallorca.
Passàvem per davant les caravanes al costat de muntanya de la carretera de Manacor. Diu “mira com ha de viure la gent… bé, no serveix per viure, només per dormir”.
El Tià ha arribat a la seva parada. En partir ha volgut que féssim xocar les mans. M’ha donat les gràcies desitjant-me que em vagi molt bé. He dit que espero el mateix per a ell.
—Em dic Benjamí, quin és el teu nom?
M’ho ha dit, i em fa vergonya dir que en el moment d’escriure això ja no recordo un nom tan exòtic per mi.
Li diré Tià.
Una dona s’ha acostat a mi per a dir-me que el Tià era un company de feina, i una excel·lent persona a més d’un treballador molt ben posat en la seva tasca.
—En què treballa?
—Serveix menjars a les habitacions de l’hospital de Son Llàtzer, i ho fa molt bé.
—Fantàstic!
—És tan estimat que enguany va fer de Rei Baltasar per als infants ingressats.
He hagut de contenir la llàgrima.
—I tu, en què treballes a Son Llàtzer?
—Soc cuinera.
Moltes gràcies.
Us estimem.
Imatge: per Clay Banks a l’Unsplash