El canvi passiu-agressiu de model econòmic de les Illes Balears

TL;DR

A les Illes Balears tenim una tendència innata pel comportament passiu-agressiu. Sobretot a Mallorca. El “ja et diré coses” és un exemple. El “no passis pena”, també.

Quan un mallorquí et diu que no pateixis, és perquè se n’oblidarà del teu problema el minut després de donar-li l’esquena; si et diu que esperis notícies seves, és que t’ignorarà impietosament.

El Govern

El celebèrrim “canvi de model econòmic” està amarat de la nostra tradicional agressivitat passiva. Quan el Govern diu que crearà una economia diferent del monocultiu turístic, és un “ja et diré coses”; quan l’oposició el reclama, és un “no passeu pena, nosaltres ho farem”. En canviar el torn de govern, els qui deien “no passeu pena, ho farem” passen a dir “ja us direm coses”.

Els ecopopulistes

Els grups ecopopulistes són els més actius demanant un canvi de model econòmic. Reclamen canvis que tenim la certesa que no es podran complir, però el populisme es basa en això. 

Volen reduir dràsticament el turisme, que els ports i els aeroports tinguin restriccions dignes de Corea del Nord, reduir la població a la meitat, limitar la mobilitat de persones, racionar el consum, prohibir el lloguer turístic i prohibir la venda de propietats als estrangers. La nostra economia estaria basada la feina al camp i als tallers. Només s’hi produirien productes locals i amb mètodes tradicionals. La seva proposta d’”investigació i innovació agroecològica tenint sempre com a referència els coneixements tradicionals” ho diu tot. Què li va passar, al Copèrnic, per no haver fet investigació basada en els coneixements tradicionals? Estem avisats.

Si tot plegat no basta per viure, és igual. Demanen una Renda Bàsica que “ha de ser incondicional, universal i suficient”. Les rendes bàsiques les ha de pagar algú després d’ingressar per qualque concepte. Alguns pensadors –no populistes– de la renda bàsica universal (RB) troben que la podrien pagar els robots que venen, però si seguim els seus principis, a les Illes no en farem ni els volen perquè tot ha de ser artesà, tradicional i a petita escala. La RB haurà de venir del que produeixin fora de les Illes. No és ètic i un símptoma d’ego descontrolat, voler pels altres allò que no vols per a tu i que, a sobre, serveixi per a pagar-te una renda “incondicional, universal i suficient”.

La visió local estricta dels ecopopulistes fa que s’oposin a qualsevol tecnologia que permeti escalar, perquè significa augmentar la producció i el consum. Avui s’oposen a la tecnologia digital; els anys vint del segle passat s’haurien oposat al fred.

Font: Library of Congress‘s Motion Picture, Broadcasting and Recorded Sound Division, amb l’ID digital amrlv.4007

Gràcies als frigorífics ja no havíem d’anar a comprar cada dia menjar fresc, i molt de comerç de barri va tancar. Fer una compra setmanal a les grans superfícies, amb aparcaments enormes, era un motiu més per a comprar cotxe. Els cotxes particulars canviaren el paisatge i són una de les petjades de carboni més grosses. Els hipermercats estaven carregats de productes que arribaven de fora gràcies al fred industrial. Moltes explotacions agràries illenques varen deixar de ser rendibles i tancaren; eren massa petites per a l’economia d’escala que permetia el fred.

Podem imaginar avui un món sense frigorífics? Diria que els ecopopulistes tampoc i que tots en tenen a casa. Ningú no els hi compraria una campanya tipus ‘apaga el teu frigorífic’, però sí que poden vendre històries contra la tecnologia digital pels canvis que suposa: culturals, socials i econòmics d’escalabilitat exponencial.

Provoca esgarrifances, tant de populisme, neoluddisme, afecció per les tradicions, per les restriccions i el rebuig als estrangers. En el fons tothom sap que no passarà, però els ecopopulistes necessiten sentir que tenen poder sobre la societat i són insistents.

La majoria de partits polítics progressistes de les Illes encara pensen que els ecopopulistes són ecologistes i no gosen anar contra l’ecologisme, és clar. Saben que la majoria de models econòmics alternatius al turisme no agradaran als ecopopulistes; tampoc les indústries d’energies renovables, perquè trenquen el seu principi BANANA (Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anything).

La influència retrògrada dels grups ecopopulistes fent-se passar per ecologistes, és un dels motius de l’apatia per a provar models econòmics que siguin moderns i viables. Si sorgeixen nous grups ecologistes ètics, racionals, assertius i de pensament científic, aleshores potser algun Govern, qualque dia, gosarà fer canvis més decidits en economia.

La ciutadania

El gros de la ciutadania culpa els altres de la manca de canvi de model econòmic. Culpar també forma part del comportament passiu-agressiu.

Si trobes que és important, no perdis el temps culpant i posa-t’hi. Són pocs, els que veuen nous models econòmics i els creen. Quan hi estan posats, a les Illes solen trobar sostres de vidre format per capes d’emperons, indiferència, indolència, incompetència, fins i tot oposició frontal. Solen acabar emigrant.

Pot passar que, que anys després, tornin per a treballar des de les Illes amb els negocis que han fet a l’exterior. Si han fet fortuna i compren una bona casa, seran responsables directes de l’augment del preu de l’habitatge. Si venen acompanyats de família que han fet fora, estaran contribuint a l’augment de la població. O pitjor encara, potser arrossegaran col·laboradors i treballadors que també trobaran que s’hi treballa bé, des de les Illes. Amb aquesta gent anant i venint, serà difícil aconseguir que l’aeroport de Son Santjoan mai no s’assembli al de Pyongyang.

Professionals qualificats, amb pasta, comprant habitatges i portant gent de fora és una de les bèsties negres de l’ecopopulisme balear, d’una part de la població nadiua i també de molts empresaris. Fins he parlat de governs, d’oposició, de grups ecopopulistes i de ciutadania. M’havia deixat els empresaris. Hi vaig.

Els empresaris

El model de negoci balear està basat en el fet que la terra donarà una volta al sol. Passa sempre. Ningú no recorda el darrer cop que la terra es va aturar i no va haver-hi estiu. Bé, potser algú dirà que “el 2020, amb la pandèmia”. No, tampoc. El 2020 la terra també va donar una volta al sol, tothom estava segur que no s’aturaria i que els negocis balears tornarien a funcionar. Sense fer res.

Això darrer és molt important: sense fer res.

Si ets alemany i fas Volkswagen, et pot passar que aparegui Tesla i se’t mengi amb patates. De cop i volta has d’espavilar per a fer bons cotxes elèctrics, autònoms i que agradin a una generació de clients que arriba i que encara no satisfàs gaire. Aquestes històries no preocupen a la majoria d’empresaris mallorquins; són coses d’estrangers. Si la Volkswagen no se’n surt, ja vindran a fer turisme els treballadors de les noves plantes Tesla alemanyes. O allà on siguin, és igual.

Per a rebre els enginyers del món que troben feines millors gràcies al seu talent, els empresaris balears no n’han de menester gaire, de talent. No cal, per a mantenir i posar llits, taules i sales de festes. La percepció de l’empresari balear sobre la inversió necessària per aconseguir ingressos, no inclou el concepte ‘seduir talent a força de pagar-lo bé’. Els sous més alts són per als comandaments intermedis, que no han de tenir talent sinó lleialtat.

A les Illes es porta molt, la lleialtat. Els serveis per a turistes són més rendibles pagant sous baixos que no pas comprant i mantenint tecnologia, però tot plegat ha d’estar ben organitzat i sincronitzat. La logística és la part més complexa del negoci balear i fa molt que està pensada; només necessita executors lleials.

Pensar és fins i tot un acte de deslleialtat perquè podem acabar demanant-nos si ens omple, això d’esperar que la terra doni una volta més al sol per a oferir llit, menjar i festa als pensadors del nord. Posem en perill les zones de confort dels empresaris balears i dels seus comandaments intermedis lleials, que després de cada temporada rumien si benzina o dièsel pel cotxe nou. Total, tots van prou bé pel carril de l’esquerra de l’autopista, que és el que sempre fan servir per a no haver de pensar si han de canviar per avançar algú.

El teixit empresarial balear penja de la volta anual de la terra al sol. Els seus comandaments intermedis marquen els sous màxims i els talents mínims, que són clarament inferiors als del continent.

La resta d’empreses, facin que facin, acaben treballant per empresaris de turisme. Al final, tots segueixen els mateixos patrons. Si fan software, no és tan diferent del que es feia els noranta i no caldrà pagar talent. Una de les empreses hoteleres més grosses de l’estat, amb seu a Mallorca, explicava que fins al 2015 no varen descobrir els avantatges de la venda directa al seu web propi. Totes les innovacions digitals per a turisme s’han fet fora; des d’Airbnb fins a la presumptament mallorquina Hotelbeds, que tota sola factura més que qualsevol empresa tradicional de turisme –cosa que hauria de fer pensar, però hem quedat que és perillós. La història d’Hotelbeds és un exemple clar de la poca gràcia que tantíssims empresaris mallorquins tenen per crear nous models de negoci. La idea fou mallorquina, però el model de negoci fou alemany. Aquí no ho varen saber veure.

Fins aquí el present i el passat.

En el futur, ¿podem esperar que cerquin models econòmics alternatius, a base d’innovació després de seduir talent? Seria complicar-nos la vida, una cosa que no ens toca fer aquí; és cosa d’estrangers. No cal ni talent ni innovació per a vendre el resultat d’una nova volta de la terra al sol.

¿Usaran els beneficis obtinguts amb el turisme per a crear fons de capital risc i invertir en startups, que formin un nou ecosistema empresarial per a crear nous models econòmics? Per a què, si és més barat i segur invertir els mateixos diners en què passa si dones voltes al sol. Qui vol risc?

En aquestes circumstàncies, qui vol un canvi de model econòmic a les Illes?

Ningú.

Ningú?

Hi ha qui vol un canvi de model econòmic, però no ens enganyem: som quatre i la majoria acabem fora de les Illes. Ara mateix hi ha casos prou destacats en models de negoci tan avançats com la intel·ligència artificial o el new space. Sortir els ha servit per a comprendre encara millor la nostra misèria de model econòmic heliocèntric.

D’ençà que vaig acabar al Govern, els tres estius (2019, 20 i 21)  balears m’han demanat una trobada per a preguntar-me què podem fer.

“Tu que has estat al Govern, on em recomanes que vagi per a explicar-los-hi què trobo que podem fer?”

Tot seguit han exposat els seus arguments. Reflexions dignes del que són: persones amb talent que treballen en projectes colossals. Venen els estius a casa i es pregunten per què aquí no pot funcionar tot això, tan interessant, que fan a l’estranger. Per això escric ara: aquest estiu ha tornat a passar i ho tinc fresc.

Alguns em diuen que no volen tornar, però que senten empatia amb les generacions de balears que venen després d’ells. Amb en Juanjo Garau vàrem gravar un capítol de podcast. Va servir per a explicar el cas d’un altre talent que també ha emigrat, el del meu fill Arnau –a casa no fem només teoria amb els nous models econòmics; també fem pràctica.

Altres m’expliquen que ara estan bé, però que en passar els anys i tenir fills, saben que possiblement a les Illes viurien millor que a Boston, Berlín, Londres i fins i tot San Francisco, que està sobrevalorat. Però no veuen clar que puguin tornar.

També he parlat amb estrangers que han vingut a viure a les Illes, veuen l’enorme potencial que té treballar des d’aquí, però no comprenen per què no ho volem. Un d’ells m’explicava que és molt ecologista i clarament a favor dels productes locals, però que no pot entendre els ecologistes locals acusant-los de tots els mals. Jo tampoc.

Si els hi ve de gust gravar un podcast, aleshores sabreu qui són. Els seus casos i la seva visió és l’únic que m’ha fet creure que no ho tenim tot perdut.

Els hi explico el que heu llegit dalt sobre la ciutadania, els grups ecopopulistes i els empresaris. Ho poden veure, perquè és molt evident a l’ambient illenc. Però pensen que al Govern hi ha poders extres, i per això m’han volgut conèixer.

No hi ha poders extres.

En realitat, la visió de presidència, vicepresidència, consellers, comunicació, secretaris generals, caps de gabinet, directors generals i gerents d’empreses públiques –relacionats per ordre d’influència real– no són tan diferents dels empresaris i la ciutadania. Saben que la volta de la terra al sol no aturarà; això és un valor segur. Mentrestant, al Govern bàsicament fan feina per apagar focs. El canvi de model econòmic és un incendi? No. Aleshores, si algú es posa pesat amb el canvi de model econòmic, la resposta serà “ja et diré coses”. Si vas a l’oposició, et diran que “no passis pena”.

Tot seguit, hi haurà silenci.

I tal dia farà un any.

El Govern no és la clau

Ser assertiu és una feinada, i trobo que he d’argumentar perquè el Govern no té poders extres. Els hi explico què vaig veure des de dins del Govern de les Illes Balears.

En arribar, el 2015, vàrem arrancar una campanya de conscienciació sobre les necessitats digitals del Govern. L’objectiu era aconseguir recursos i implicació. Canviar la cultura, perquè “la cultura es menja l’estratègia per esmorzar”, deia Peter Drucker.

La reunió més rellevant era la del consejillo, que està format per tots els secretaris generals de totes les conselleries abans del Consell de Govern. Els secretaris generals –càrrecs amb moltíssim de pes– cada setmana es posen d’acord sobre què aprovaran els seus consellers al següent Consell de Govern. 

Abans de començar el consejillo, els secretaris generals poden rebre qualque directorcillo general  per a escoltar les seves curolles. Cal demanar-ho amb temps, perquè els directors som molts i tots creiem que teníem missions molt importants.

Vàrem demanar-ho i va arribar el nostre dia. Ens ho vàrem preparar tan bé com vàrem saber. En explicar per què calia ser més digitals, la majoria de secretaris generals varen trobar que el que dèiem era molt interessant. I que quina sort, tenir al Govern gent amb aquesta visió i capaç d’explicar-ho tan bé. Sortirem encantats d’haver-nos conegut, i poca cosa més, perquè les següents setmanes les nostres peticions es varen convertir en un “ja et diré coses”. No va haver-hi cap canvi.

El maig de 2016 tot va canviar daltabaix. El Govern de l’estat, en mans del PP, ens exigia assolir fites per a cobrar el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic), que en el cas del Govern de les Illes Balears era de mil milions anuals. El 70% de les fites eren sobre les competències de la nostra direcció general. Això va fer que, de cop, molta gent important del Govern s’interessés per si nosaltres podríem complir tantes fites. Immediatament, els “ja et diré coses” es convertiren en accions reals. Vàrem aconseguir fer la Comissió d’Immersió Digital (decret 70/2016) i sortiren recursos impensables, encara que mai no arribaren a ser la meitat dels que demanàvem.

Tot plegat va suposar més reunions amb prou secretaris generals i consellers, perquè del nostre èxit o fracàs hi penjaven 1.000 milions d’euros. Tant de contacte va fer que hi hagués una mica més de confiança: 

-El recordeu, aquell consejillo?
-I tant que sí! Però bé, aquell mateix dia i després d’acomiadar-vos, varen sorgir tres focs. La setmana següent n’hi hagué quatre de nous, Després dos, i més endavant tres. Passa que, en realitat, queden enterrats els temes que no són un problema per la setmana que ve. Quan els recordes penses que sí, molt bé, però que no hi ha recursos per a més i que ja s’ho trobaran els que vinguin després.

Aquesta frase, “ja s’ho trobaran els qui vinguin després”, em va tocar perquè defineix molt bé com funciona la política. Curtterminisme. Tant que, en realitat, ningú no confia sobreviure una legislatura completa. De fet, a la nostra conselleria, només dues persones acabaríem al mateix lloc que teníem quan vàrem començar el 2015.

Amb Mário Campolargo, el Director general adjunt d'informàtica de la Comissió europea
Amb Mário Campolargo, el director general adjunt d’informàtica de la Comissió Europea

Com vàrem superar les fites del FLA, i amb nota, és un tema lateral d’aquest apunt. Just serveix per a dir-vos que a les Illes hi ha talent. En aquest blog hi trobareu qualque episodi sota la idea de ‘sobirania digital’ i ‘sobirania de dades’. També quan vàrem guanyar un premi europeu, perquè els nostres desenvolupaments eren prou bons. Superar fites per a cobrar el FLA era una obligació; guanyar premis era dignitat per a tot l’equip que havia treballat de valent perquè no faltessin els nostres 1.000 milions.

El FLA va acabar el 2018 i tot plegat es va anar desinflant, perquè al nostre voltant ja no hi havia cap foc per apagar.

Sí, ens havien quedat recursos per a l’estructura digital més grossa mai vista al Govern de les Illes Balears –encara que continués sent petita comparada amb la de qualsevol altre govern regional. La nova estructura va provocar problemes interns per mor dels cops de colze per a ocupar les noves places; això és el que realment va passar a partir del 2018 sense FLA.

Mentre m’ho mirava amb perplexitat, vaig fer dues coses:

  1. Evitar que col·lapsés el dia a dia dels serveis digitals per mor de perdre llocs base que anessin a les noves places. Els llocs base tenen molta importància, a les feines digitals i se’ls havia de pagar tan bé que no necessitessin canviar de plaça.
  2. Revisar un cop més el pla director perquè la tecnologia digital tingués un lloc de pes a l’estructura del pròxim govern.

Si la tecnologia digital tenia un secretari general propi a cada consejillo i un conseller propi al Consell de Govern, aleshores potser no seria quelcom que només rep atenció quan suposa un incendi, sinó que formaria part de l’estructura de país.

Si tenim una conselleria d’esports, per què no podem tenir conselleria de polítiques digitals?

El meu pla director va quedar a un calaix. De fet, vist ara, l’hauria fet molt més exigent; total, el resultat hauria estat el mateix, però ara ho podria dir. 

El nou Govern del 2019 va decidir deixar el tema digital com era el 2015: gris. Amb més gent, això sí. Només dos anys va tenir un color diferent del gris, el del foc, i fou gràcies al FLA –quina contradicció dir ‘gràcies’ a un mecanisme centralista tan pervers com el FLA.

No podem esperar cap canvi de model econòmic del Govern de les Illes Balears fins que no vegem una conselleria de polítiques digitals. No de polítiques digitals, comerç i indústria. Tampoc de polítiques digitals, innovació i recerca. Ni amb universitats. Ni d’economia i polítiques digitals. No funcionaria ni sent la vicepresidència i conselleria de polítiques digitals. Ha de ser polítiques digitals i res més, perquè serà incòmode per a tothom. La disrupció digital i els canvis de paradigma són incòmodes.

Podeu imaginar un govern balear que volgués tenir una conselleria incòmoda que enfurismés els ecopopulistes i els empresaris tradicionals que contracten lleialtat? Jo tampoc.

Només s’hi tornarien a posar si fos un problema gros. No ho serà. Els actors de sempre continuaran fent el que han fet fins ara: oposició, grups ecopopulistes, ciutadania i empresaris. Quant a Espanya, rendida al turisme, no els hi dirà pas que si no canvien el model econòmic, deixaran de cobrar el FLA –o el que sigui. En realitat, a Madrid estan encantats amb el nostre model econòmic, basat en sous baixos, poc talent i molta lleialtat. És molt espanyol, això. Basta recordar per què varen expulsar els jueus: la seva lleialtat no era perquè sí, tenien massa talent i massa ingressos. En el fons no som tan diferents, cinc-cents anys després.

Per cert, mentrestant Israel és referència mundial en tecnologia digital. Ho varen fer perquè serveix  per a protegir-se de l’enemic. Allà, la tecnologia digital va servir per apagar un foc nacional important.

Hi ha qui riu, quan el conseller català de polítiques digitals –ara vicepresident– parla de “república digital catalana”, però en Puigneró no va pas tan desencaminat: la seva és una tàctica semblant a la d’Israel. Si no et bases en un problema gros, un incendi, no podràs fer avançar una conselleria incòmoda, car no té altre destí que carregar-se moltes zones de confort econòmic.

Fem-lo nosaltres

Abans deia que la majoria de la ciutadania culpa els altres perquè no hi ha un canvi de model econòmic; que culpar també és comportament passiu-agressiu, puix que si trobes que el canvi és important, aleshores posa-t’hi.

També conec qui troba que el “fes-ho tu” és una petició desmesurada. Però algú s’hi ha de posar primer. Si ho aconsegueix, podrà crear llocs de treball pels qui trobin desmesurat haver d’emprendre per a fer l’empresa on t’agradaria treballar.

La idea de fons és aquesta: si el model econòmic que t’agradaria no existeix, fes-lo.

No és cap disbarat, perquè ara mateix hi ha molta gent amb diners que cerca talent i prou gent amb talent que cerca diners.

Aquesta és una novetat important: cada cop més empresaris se n’adonen que l’hi queda poc, a la seva zona de confort. La resistència a la tecnologia és fútil, el seu model de negoci s’acaba i que val més posar-s’hi abans que no ho faci un altre. El resultat és una quantitat de capital risc mai vista fins ara.

Afortunadament, cada cop tindrà més sentit que els governs tinguin conselleries fortes pel digital, perquè en comptes de ser el botxí de la resta d’economies, amb les seves conselleries, seran els qui els ajudaran a reconvertir-se.

Primer se n’estan adonant els empresaris, que creen fons de capital risc enormes; el següent és que aparegui talent que refaci el model econòmic a base d’empreses emergents; a continuació ho veurà la ciutadania. Finalment se n’adonaran els governs. No crec que vagi a l’inrevés. És un bottom-up:

“The bottom-up model has slow but steady, broad-based growth that is supported by a myriad of economic activities that leads to more choices for the customer due to product diversification, and the ease of decision-making.”

Isaac Mwaura: Bottom-up economic model explained

És important que recordis que el capital risc no faria res sense el teu talent. Per això dic que som a l’inici d’un bottom-up important. A altres llocs ja l’han viscut, nosaltres encara no.

Troba la teva idea, fes que hi hagi gent disposada a pagar per ella. Si ho aconsegueixes, trobaràs inversió per a fer créixer la teva empresa.

També pots revolucionar el sector primari, des de Formentera, Eivissa, Menorca o Mallorca, però no pas cultivant-hi res.

Ho pots fer a les Illes, encara que ningú d’aquí no t’ajudi gaire. No hi perdis el temps. No els necessites. Dalt he intentat explicar-te per què. El món sencer és molt a prop gràcies a la fibra òptica.

Fem-ho nosaltres. Ignorem-los, quan diguin que no pot ser això de portar coses de fora, perquè trenca les tradicions. Empresaris, ecopopulistes i afegitons, tots, en realitat tenen el mateix model econòmic i no el canviaran pas perquè s’hi han tornat addictes. Està basat en una tradició que té bilions d’anys: donar voltes al sol. A mesura que t’allunyis de les tradicions, trobaràs molta vida per a fer tantíssim models econòmics nous, que el problema serà decidir-te per un. Vull dir que un alhora, perquè després de consolidar-ne un, en voldràs fer un altre. 

Tot el que pugui ser software serà software, està gairebé tot per a fer i també ho farem nosaltres.


Imatge: d’AbsolutVision a l’Unsplash

, , , , , , ,

Compartir

Entrada prèvia
La usabilitat a l’administració digital (2a part)

2 comentaris. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú