El talent digital i l’educació clàssica

Societat, Bitologia, Govern, Podcast

Aquest apunt de blog és un complement al darrer capítol de podcast:

Agost de 2019

Aviat farà dos anys que vaig conèixer el Juanjo Garau, un jove mallorquí al MIT. Em va convidar a fer una tassa per a explicar-me la seva preocupació perquè a les escoles no es capta ni promou el talent digital.

Havia acabat la meva etapa al Govern de les Illes Balears just un mes enrere, el Juanjo ho sabia i em demanava si podia orientar-lo sobre on anar, o amb qui parlar, per a provar de canviar les coses a l’educació pública. Ho havia intentat amb Presidència, però sense èxit. Li vaig dir que, quant al digital, no podíem esperar gaires canvis del Govern; els havíem de fer nosaltres, la ciutadania.

Vaig dir que ho havíem de fer nosaltres perquè el meu pas pel govern em va servir per aprendre-ho. Mentre era allà, vaig aprofitar la meva posició per analitzar què calia canviar per a ser més digitals. Vaig proposar canvis importants mitjançant un pla director, que era un encàrrec, i que serviria per a la següent legislatura, puix que eren moltes les coses que calia redreçar. Proposava estructures noves de govern. Cap estructura nova de govern no pot aconseguir gaire cosa en menys d’una legislatura. També vaig proposar prou accions pel programa d’una coalició progressista, i les varen aprovar.

Després de les eleccions, el pla director va quedar a un calaix i el nou govern no va reflectir cap de les propostes del programa que la ciutadania havia votat. Preferiren continuar amb el mateix que vaig trobar el 2015. Així fou com vaig aprendre que només nosaltres, la ciutadania, podíem fer canvis cap a la societat digital.

I em vaig allunyar de la política.

El capítol de podcast

Dissabte vàrem gravar, amb en Juanjo Garau, un capítol de podcast (dalt lincat) per a explicar com ha arribat a ser investigador a Google treballant des del MIT després de passar per la UPC.

Hi dediquem una bona estona a l’educació. El motiu és la frustració que sentim perquè a les escoles tradicionals no aconseguim gaire talent digital. En realitat hi és, però no els detectem a temps ni els potenciem, sinó tot el contrari.

En Juanjo explica que ell ho va tenir fàcil per mor d’algunes habilitats personals que l’ensenyament tradicional valora molt. Però que no sempre és així.

Al podcast hi comento que les dues personals amb talent digital de casa, el meu fill Arnau i jo, ens vàrem sentir exclosos a l’educació. El meu cas era comprensible, perquè als setanta érem a l’era pre-PC, però em costava creure que a l’Arnau li passés el mateix fins al 2016, any que va deixar els estudis oficials –diguéssim.

L’Arnau

Arnau Villoslada
Estiu de 2020

Al podcast no en parlo, de la nostra experiència domèstica, perquè el protagonista és el Juanjo, però potser aquí puc publicar material extra. Bé, en realitat ja havia publicat algun episodi en aquest blog. Els reuniré ara, al relat que m’ha fet recordar el darrer capítol de podcast. En teniu més? Podeu usar els comentaris.

Els primers fracassos relacionats amb el digital arribaren a mesura que n’Arnau tenia més habilitats amb els ordinadors i el codi.

Recordo que, quan el vaig anar a cercar per a passar el cap de setmana amb mi, la seva mare em va demanar que respectés la prohibició d’usar ordinadors que havien proposat els seus professors d’ESO. El motiu fou que havia entrat a la línia de comandaments d’un portàtil amb Ubuntu. Aquell ordinador anava fatal i ell volia saber per què. La professora el va enxampar ‘teclejant paraules rares a una pantalla negra’, cosa que li va semblar una clara agressió contra l’ordre i els bons costums digitals. El va castigar a no usar ordinadors ni a l’escola ni a casa.

Vàrem aprofitar aquell cap de setmana per a practicar més tècniques d’optimització del rendiment de sistemes GNU/Linux. Fet i fet, instal·larem una Debian Sid des de zero, passa a passa, perquè així entendria millor quins eren els components d’un sistema operatiu d’escriptori.

Més endavant, novembre de 2012, els responsables del centre digueren que n’Arnau havia d’entrar en un programa, anomenat ALTER, per a joves d’ESO en risc d’exclusió social i escolar. Per a fer l’ALTER, calia trobar un lloc de treball en pràctiques. Després de no aconseguir-ho a través dels meus contactes directes, vaig demanar-ho al blog. La meva idea era que fes pràctiques en eines LAMP, però no vàrem trobar on. Mentrestant, a l’altre costat de la història, li trobarien feina amb la brigada municipal de Sineu.

Mentre una sobretaula de cap de setmana parlàvem de paleontologia, l’Arnau em va explicar que els ossos tornaven blancs quan els hi tocava la llum del sol després de treure’ls del nínxol. Li vaig demanar on ho havia vist. Em va explicar que la brigada de l’ajuntament l’havia portat al cementiri a pintar reixes i buidar nínxols. Sí, un grup d’homes blancs varen jugar a quan valent era aquell aprenent de catorze anys. Vaig mirar de treure’l d’allà com fos.

Li vaig trobar plaça a un nou centre amb un altre programa especial, el PQPI, que li permetria aconseguir el títol d’ESO. L’altre costat no hi estava d’acord, perquè calia anar-hi en tren cada dia. El vaig pagar jo. El primer curs va trobar algun professor que va captar les seves habilitats i el 2014 va acabar prou bé el curs, amb pràctiques a una empresa on hi va desenvolupar software –en Python– per a un projecte intern.

Però, tanmateix, el següent curs tindria una tutora que s’oposava a la tecnologia i divulgava pseudociències. L’estiu del 2015, ara fa sis anys, acabaria fatal aquell curs. Jo tenia indicis del fracàs, perquè un parell de setmanes abans havia rebut queixes, sobre l’Arnau, basades en relats artificials de fets trets de context. Quan vaig veure les notes i el motiu pel qual havia suspès l’anglès, vaig agafar el mòbil per a gravar un vídeo: “explica el teu treball d’anglès en anglès”, i ho vaig publicar al blog.

A l’escola s’enfadaren moltíssim. De fet, poc després jo començaria al govern i m’hi trobaria el marit de la tutora. Em va renyar intensament pel mal que feia a tothom, sobretot el meu fill. Que a més, tenia una percepció errònia sobre com era l’Arnau –la triangulació és una forma de dividir. Jo no dubtava pas que el meu fill no fos sempre amable en un ambient hostil que ofegués el seu talent, clar. Tant que els hi agrada la cosa holística, als defensors de les pseudociències, i no podien veure aquest problema?

Era com parlar de religió: ells no entenien la nostra afecció a la tecnologia ni el nostre esperit crític, que incloïa el mètode científic i qüestionar professors o qualsevol altra autoritat; jo no podia entendre com el responsable d’agricultura del govern creia en la biodinàmica. En definitiva, la cosa va acabar en què “algun dia te n’adonaràs del mal que li has fet al teu fill”. No era el primer cop que havia sentit aquest retret-profecia.

La llibertat de càtedra

Al podcast en parlem amb en Juanjo: després, als professors, no els interessa gaire la vida adulta dels alumnes que no s’adaptaren al seu model educatiu, però que han tingut èxit. Suposo que és una esquerda a la seva cambra d’eco.

Tampoc no va servir de res explicar el problema a la direcció de l’escola, i d’això també en parlem al podcast.

Formalment al·legaren la llibertat de càtedra dels professors. Suspendre per no seguir un currículum tan allunyat de la tecnologia com aquell, no era res que l’escola hagués de canviar. Hi havia professors que preferien veure l’alumne a través de la seva lletra, per exemple. Grafologia. Més pseudociències.

Informalment, entre aquells professors he perdut algun amic que després explicava, al Twitter, com ell seguia fil per randa què deien els professors quan les seves filles suspenien, i no com altres pares (ehem).

El següent curs fou el darrer. L’argument de l’Arnau, el juny del 2016, era que l’escola estava molt bé si volies ser professor d’informàtica, però ell volia ser professional de la informàtica i el darrer any havia après més veient vídeos, seguint documentacions, projectes al GitHub i MOCs en anglès.

Aprenia sobre el que l’interessava, clar. Haver de descobrir la resta sol, és un dels problemes de deixar l’escola. Però ell sempre havia estat prou inquiet en qüestions científiques i la ciència l’estirava cap a prou temes. Després de l’aviació amb simuladors va passar a l’espai, posant i mantenint satèl·lits en òrbita també amb simuladors. Això el feia passar per les matemàtiques i la física. També l’interessava molt l’economia, els negocis i la política als Estats Units –seguia els arguments del Sanders. Era clarament STEM i tenia bon anglès.

A més, sabia que l’ennegriment dels ossos es diu “sun bleaching”, i que passa amb el sol i moltes coses més. M’ho acaba de dir, per Telegram, quan li he demanat permís per a publicar aquest apunt de blog.

“El mal que li has fet al teu fill”?

El 2016, en fer divuit anys, va venir a viure amb mi. Aquell any deixaria l’educació tradicional i començaria a treballar de programador.

El 2018, amb només vint anys, s’independitzava després de comprar un pis.

En tenir-ne vint-i-dos, el 2020 i enmig de la pandèmia, el fitxaven per a una startup berlinesa. Des del gener viu allà. L’Arnau destaca que a Berlín mai no sent la frase “però no ets llicenciat” que sovint sentia a Espanya; li agrada que el valorin pel seu talent, que escoltin què diu, i el recolzin per a desenvolupar-ho. Després, agraeix que li reconeguin haver-ho vist abans que els altres i que li serveixi per a guanyar confiança. Tot plegat amb un sou impensable a Mallorca.

A partir de juliol de 2021 teletreballa amb Berlín des de Mallorca.

Em permeto una autocita estreta d’un apunt de blog que linco dalt, sobre l’ALTER:

Quan un adult té lloc de treball que no l’omple i pel qual cap de les seves aptituds té utilitat, sovint és mal treballador. N’hi ha que poden ser pragmàtics i rendir, però no sol ser el cas de les persones creatives. Pragmatisme i creativitat són bones característiques, però sembla que a l’ESO només puntua la primera. Tot plegat apaga, fins i tot deprimeix, i a l’IES de Sineu les coses s’han complicat: problemes d’atenció, puntualitat, dois de nin per mor de l’avorriment. Els adults podem canviar de feina, però els nins estan obligats a seguir els estudis –que per altra banda són necessaris– i no tenen gaires opcions on escollir perquè tot el sistema educatiu s’assembla al nostre país.

Cercant un lloc pel programa ALTER d’ESO, 05-11-2012.

Talent i confiança

La confiança és molt important per a desenvolupar en plenitud el talent. Ens calia cercar, en altres bandes, la confiança que mai no va tenir a l’escola. Jo li havia de donar confiança. Si significava qüestionar autoritats, doncs mala sort.

L’apunt de blog del dia que havia de repetir curs, per mor del seu anglès, també va servir per a donar-li confiança: un professor universitari ens va dir que havia vist doctorats escrits en un anglès pitjor; un traductor professional ens va explicar que havia llegit esborranys més mal escrits; una professora d’anglès a secundària, va dir-nos que ja li hi agradaria aquest anglès pels seus alumnes, i que havien fet correccions exagerades per a un nen de setze anys fent PQPI.

El “pare irresponsable que no coneix el seu fill i que no sap quan de mal no li fa”, que ara escriu això, mai no va dubtar que a l’Arnau li aniria bé.

Per tot plegat, m’ha agradat sentir la versió del Juanjo, una altra persona amb talent digital amoïnada pel que ha vist al sistema educatiu tradicional. Acaba d’entrar a Google com a investigador, però té prou empatia per a saber que a molt altre talent digital no li anirà tan bé com a ell, i que no és just.

Com li hauria anat, a l’Arnau, si no hagués tingut ningú a casa que hagués reconegut, acompanyat i defensat el seu talent? Avui seria part de la xifra enorme d’atur juvenil que tenim a Espanya. Seria un jove escèptic i enfadat per com ha arribat a una situació sense futur, a pesar del seu talent, que fins ara tothom ha asfixiat. De fet, possiblement hauria deixat de creure en ell.

I de creure en tot.

Amb només divuit anys.

Us sona?

Les persones capaces de detectar talent digital, i defensar-lo, ens hauríem d’organitzar d’alguna manera. No esperem pas que ho faci l’Administració ni les escoles. Hem de fer-ho nosaltres, la ciutadania. Sense por a les conseqüències, perquè ara no tenim gaire futur.

Què podem perdre?


Imatge de la capçalera: Per Ivan Aleksic a l’Unsplash

, , , , ,

Compartir

Entrada prèvia
Les interfícies i la usabilitat a l’administració digital
Entrada següent
Premi a la startup més invertible

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú