El Lunchclub és un lloc que organitza trobades per videoconferència entre persones que tenen visions coincidents. Poden ser professionals, socials, afeccions. No, no és un lloc on puges fotos de tu –per entendre’ns.

És un projecte que sembla que ha agafat força amb les quarantenes per mor de la pandèmia

“Lunchclub, a 15-person start-up that makes professional introductions, tops $100 million valuation as usage spikes in quarantine”

CNBC

L’usava des d’una mica abans de la COVID perquè trobava a faltar el networking dels congressos als quals no assistia per haver quedat fora de la foto –l’atur. En arribar la pandèmia, més gent va tenir aquesta mateixa necessitat i la shut-in economy va incorporar les videoconferències a la rutina diària. Ens hem tornat més receptius a tenir una videoconferència, cosa que inclou, de tant en tant, una hora amb algú altre que el Lunchclub escull amb intel·ligència artificial –diuen.

El cas és que els resultats són bons, sempre amb gent interessant. Per això us el recomano.

Ho vaig explicar a una llista de correu –encara existeixen–i un co-llistaire va afegir-hi dades prou interessants: les conclusions d’una enquesta de McKinsey, que us recomano llegir i de la qual hi destaco que les connexions de videoconferència són fonamentals i que gairebé 4 de cada 5 les prefereix a l’àudio/telèfon. Només un 20-30% volen tornar a interactuar en persona després de la COVID.

Sí que ha anat de pressa, aquest canvi. Les dades són demolidores.

Deu anys enrere quan contestava un SMS, mentre teclejava, em deia que l’interlocutor hauria de passar al WhatsApp. Ara, quan rebo una trucada i segons quin sigui el tema i la durada, em pregunto per què qui telefona no m’ha proposat una videoconferència.

A més de la cortesia que significa no irrompre sobtadament, amb una trucada, la videoconferència planificada dóna qualitat a la conversa perquè la converteix en ‘trobada’. Quan parlem de coses interessants per telèfon em dic que encara ho serien més veient-nos.

Més d’un cop, mentre escrivia un missatge que s’allargava, he passat el text a una nota i he reduït el correu a “en parlem a una videoconferència?”. Un any enrere seguia escrivint perquè la meva proposta hauria estat una raresa –les videoconferències només eren naturals amb gent de Google, IBM i Cisco.

El futur

M’interessa molt tot el que sorgirà a partir de la generalització de les videoconferències:

Per exemple, més podcasts. Mantenir un registre de debat o tertúlia és més fàcil veient-se i el software de videoconferències permet gravar-ho. Que l’àudio sigui bo, editar-lo, encara és un enrenou però hi haurà eines per a fer fàcil el podcast –l’any 2000, fer un blog era complicadíssim.

Sense anar més lluny, ahir mateix vaig veure la presentació d’un projecte de micròfon fàcil i potent: el Tula.

(És una idea del David A. Brown, que viu a Barcelona. La meva parella va fer dissenys gràfics pels seus discs)

Crec que és clarament millor explicar la feina amb la veu humana de qui la fa. Quan ho expliques per escrit, la veu i el to no és teu sinó de qui llegeix. Ho vaig comprovar tots els anys de fer ràdio: el que deia als micròfons mai no va provocar malentesos; el mateix, en text, podia ser com llençar dards a les fosques. Directius que temen les xarxes socials, el text i la premsa, poden sentir-se còmodes publicant veu.

També poden sorgir robots que fan d’assistents a les videoconferències. Un bot-secretari que fa una acta amb els punts més interessants. Els assistents la troben al seu correu o cloud un minut després d’acabar.

El teu robot assistent personal et pot evitar la feina d’haver de prendre notes, i així no has d’abaixar la vista ni perdre’t cap detall de què diuen mentre escrius. Si el reconeixement d’imatges del teu assistent revisa l’actitud dels altres mentre es parla, et pot fer una anàlisi de què ha interessat a qui mentre parlava qui. Quan el teu assistent tingui prou informació, et podrà dir què interessarà més –o menys– als interlocutors de la pròxima videoconferència i amb relació a qui.

De fet, els assistents digitals es podrien reunir prèviament i preparar una ordre del dia realment interessant. Rinxolant el rinxol, no seria cap disbarat que fessin un preacord argumentat sobre els punts que tenen respostes i deixar per la videoconferència –això és, pels humans– només els punts que tenen preguntes.

“Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució”

Jorge Wagensberg

Tornant al Lunchclub, si els assistents analitzessin què diem –i amb tots els matisos– podrien fer match a nivells molt més fins; ens podrien dir “aquesta idea que tens, podria ser realitat amb la col·laboració de tal persona, que viu a 5.000 kms” i que, possiblement, mai no ens haguéssim conegut.

Les idees que no es poden realitzar no existeixen –talment no existeix el software que no és en producció. Les videoconferències i la intel·ligència artificial augmentaran les possibilitats d’organitzar-nos per a fer possibles les nostres idees.

No fa gaire explicava com les mentories altruistes són més fàcils amb les videoconferències i com em permetien ajudar a realitzar idees.

Douglas Engelbart

Douglas Engelbart va concebre una bona part de la tecnologia digital actual com una forma d’augmentar l’intel·lecte humà. 

“La clau de tots els grans problemes del món és que han de ser tractats de forma col·lectiva. Si no aconseguim ser col·lectivament intel·ligents, estem condemnats”

Douglas Engelbart

Va fer les primeres eines per a crear col·lectius en remot i que així poguéssim ser més intel·ligents:

El 9 de desembre de 1968 l’equip d’Engelbart va fer “el debut públic del ratolí d’ordinador, però també una primera videoconferència, l’hipertext, el processador de text, l’hipermèdia, l’enllaçat dinàmic i l’editor col·laboratiu, amb pantalla compartida entre dues persones en diferents llocs comunicats amb una xarxa d’àudio i vídeo“

Viquipèdia

Us sona? És el software al voltant de les videoconferències i té més de cinquanta anys. És enorme, què va suposar la visió de l’Engelbart. Tenia molt clar que sent més remots, tenim més possibilitats de millorar. Vaig escriure un article sobre ell, per l’ARA, quan es va morir l’any 2013.

Avui som MOLT més remots que un any enrere. Són exponencials, les possibilitats que tenim de trobar solucions. Per a nosaltres, els humans, tot plegat és impossible de tractar sense ajuda digital perquè no en sabem gaire, de pensar en exponencial.

En bitologia està gairebé tot per a fer.

---

Imatge: per Chris Montgomery a l’Unsplash