Sisé lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.
Dimecres 29/07/87
Entrevista al Prenafeta. Davant seu comento al Daroca que L’orquestra s’haurà de gravar i s’hi nega. N’accepta només un de tant en tant. Ja en parlarem.
Per allà apareix la Bel Bes i la contracto. No cal ni dir que la idea li encanta. Avui, entre l’Àngela Miquel i la Bel Bes, s’ha produït un curiós consens: “al tanto amb el Lorés”. Es fa evident que li haig de canviar el paper i parlar amb ell molt seriosament.
Sembla que ja he fet tard per pescar el Dalmau. L’hauré de trobar per altres cantons i fer-hi un cafè a Igualada, probablement.
La Bel hi està d’acord. I m’explica que farà un llibre de narrativa sobre la seva dama medieval.
El Daroca i el Cuní sembla que m’ho vulguin posar com més difícil millor. Bàrbars del nord. Hauré de fer campanya per gravar-ho utilitzant tots els trumfos que tingui al sarró. O buscar una majoria de dies gravats i una minoria en directe. De fet, no hi ha cap argument radiofònic que ho impedeixi; només les ganes de collonar.
Dijous 30/07/87
Em sembla que ja he trobat per què el Lorés va com va. Tindrà mono de micro, segur. Ansiós i frisant, m’ha canviat inconscientment els papers i va d’una cosa a l’altra, saltant com una sargantana. N’haurem de parlar i fer-li teòrica radiofònica. Se m’acut la Feliu. Li pispo al Lorés, amb el seu consentiment, els telèfons del Modest Prats i de l’Antoni Dalmau.
És important la manera de fer seure el personal. Jo hauria de tenir, com al tresillo, un col·laborador i un personatge a prop, posant els altres en funció d’això. És clar que hi pot haver canvis. Aquest és un dels aspectes que s’aniran veient a la pràctica.
Flipant pel concepte de col·laboració emocional. En el sentit de situació comunicacional d’intercanvi.
Cita de la Flora Davis:
“La comunicació –resumia Birdwhistell– no és com una emissora i un receptor. És una negociació entre dues persones, un acte creatiu. No es mesura pas pel fet que l’altre entengui exactament el que un diu, sinó perquè ell també hi contribueix amb la seva part, i tots dos canvien amb l’acció. Quan es comuniquen realment, el que formen és un sistema d’interacció i reacció ben integrat.”
És aplicable, això, a la ràdio?
Tinc la intuïció que l’única música de sintonies, caretes, etc. del programa, sigui de la citada per Hofstadter. De Bach, és clar. He d’escoltar-m’ho tot i decidir on i com cada peça, deixant un estoc de lliure utilització. No sé si presentar el personal a mitja careta i després entrar conversant amb fading mentre Bach baixa o bé fer les presentacions més normals. També es podria passar de fer presentacions, i anar-hi al·ludint al llarg de l’estona per fer saber a l’oient qui són els que hi ha.
Dimarts 4/08/87
He contactat amb el Modest i he fet la gestió pel Boadella. Llegeixo l’encartament de La Vanguardia del 26 de juliol, comprada a Tamariu, sobre l’Ateneu Barcelonès, i resulta que les casualitats continuen. Hi ha una cita d’un dels capítols del llibre de la Flora Davis sobre l’art de parlar, mentre l’autor comenta la tertúlia de la Penya. Vaig comprar el llibre diumenge, juntament amb el del Martin Gardner, abans de fer-la riure i anar-me’n (a la dona del quiosc i del Flash). Em posaré a llegir el capítol raitnau.
Es veu que, al segle XVII, les tertúlies eren a casa d’algun aristòcrata protector i il·lustrat; que el XVIII fou el segle de les acadèmies; que el XIX fou el segle dels ateneus. El segle XX, és el de les teòriques radiofòniques o de medias?
Dijous 6/08/87
Ha de ser molt multidisciplinària la barreja perquè es produeixin espurnes creatives, suggerents o –tant de bo– il·luminadores. Caldrà estar molt al cas en repartir joc. El desconeixement de Llull és paradigmàtic; el que passa és que jo no en sé prou per conèixer on hi ha zones de probable espurneig –creatiu, of course— entre la gent del país. Pot ser un tema de bon recercar.
El nom de L’ORQUESTRA cada cop m’agrada més.
Imatge: De Quino Al a l’Unsplash.
Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.
