L’orquestra, un programa de ràdio (E05)

Jordi Vendrell, Ràdio

Cinquè lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.


Dimarts 21/07/87

Ve a El mínim el Ramon Montanyà. En fer una tassa, decidim espontàniament fer un gintònic en honor del Jordi Costa. Aquest fútil fet em provoca de proposar-li ser un membre més de L’orquestra i, és clar, em diu que encantat. De fet, és l’inventor d’allò de “la Catalunya Catalana” i podria ser un representant del país pregon. Parlem del Jordi mentre la Magench, que m’ha de portar a TVE a fer de Pla, en veu, s’espera. Quedem que ja en parlarem. La cosa de la complicitat amb els col·laboradors em sembla cada cop més bàsica. La Cristina Dachs vol saber què, ja que té una oferta de la Gorgues. Jo no li puc dir res.

Una cosa principal em sembla que rau en el fet que no val la pena, ni cal, prendre partit massa aferrissadament per res. Comentaris irònics, distanciats, sense prendre posicions; ser variable i volàtil. Segons demani la situació, oi?

Jo probablement hauré de fer de preguntador ingenu, cosa que l’experiència demostra que és un paper que funciona, perquè sintonitzes amb la clientela. Ets com l’interrogant popular, diguéssim. 

Dimecres 22/07/87

Tinc la idea de retratar els col·laboradors i explicar la meva primera impressió en els casos en què això sigui important. Podria ser bonic.

Avui ha vingut en Trias Fargas i, en calent –ja que a l’entrevista s’ho ha passat molt bé–, li he explicat la idea. L’ha entesa perfectament i m’ha dit que sí. No podrà venir gaire, però vaja, que li encanta xerrar. Penso que, a més, necessita una tribuna. El bonic del cas és que, en comentar el muntatge de la cosa, ha sortit el tema de gravar-ho –cada cop es fa més evident– i el paio repica tot dient: “és clar, per continuar al dinar, oi?” Jo encantat i que sí. Ha posat cara d’interès en comentar-li el fet de la necessitat –o conveniència– de tenir diàriament –o sovint– una presència femenina.

A continuació, he anat a visitar el Tísner. Encantador, gran xerraire i superdivertit. Ho ha entès de meravella i s’ha meravellat de cobrar per anar a xerrar a la ràdio. Ell, que se n’ha fet un tip d’anar-hi de franc. No han calgut massa explicacions. Quan torni d’Amèrica i de les vacances, m’avisarà i el ficarem a la colla. M’ha ensenyat el seu processador de text, que és una andròmina considerable que l’excita molt quan la pantalla fa pampallugues. Jo, com allò, no n’havia vist mai cap.

Una possibilitat per a complir la, sembla, necessària presència femenina, seria, potser, dur diàriament dos convidats de sexe diferent. Així taparíem la possible falta de senyores en plantilla tertuliana i les barreges podrien ser d’allò més explosives. El perill és que el galliner es descontroli i la cosa se me’n vagi de les mans. Ara bé, això ja es veurà en el seu moment; ara no cal patir-hi.

Els problemes formals, que ara se’m fan evidents, són els diversos nivells de presència sònica produïts pel fet que el personal, suposo, no durà els cascos posats. Això ja m’agrada. És més viu, més real; més com és en la realitat. Un altre aspecte rau en la cosa dels temes musicals particulars de cada tertulià fix. La recerca, si no me’ls suggereixen ells mateixos o bé els encarrego jo, pot ser complicada, però distreta. El que no sé és si tindré el temps suficient.

Cal estudiar la possibilitat de crear un ambient sònic de cafè a base d’un bucle; tal com havíem fet amb el programa de les perruqueres i, potser, fins i tot amb fil musical inclòs. Caldrà provar-ho. 

Dijous 23/07/87

Avui, una entrevista amb el Carles Santos, gran xerraire, irònic, divertit, lúcid. A la tassa de després, li proposo ser membre d’honor de L’orquestra i diu que sí, encantat. Li venc el GEB i li menjo el tarro perquè em treballi el Pere Portabella. Quedem pel cinc d’agost, que ell estrena a la Casa de la Caritat; que allà ens veurem tots.

Quan digui la llista a la ràdio, no s’ho creuran. Espero convèncer el Lorés, que més de tres cops per setmana no hi pot ser.

Les peles tenen solució. Cada cop flipo més amb la idea. He de canviar el nom ‘col·laboradors’ per ‘fixos de tertúlia’ o alguna fórmula similar. Se m’acut que el Santos em podria fer els temes del personal fix. Ningú no m’ha dit que no. És la idea, probablement. Hi haurà necessitat de diàleg? Existirà de debò el gust de xerrar per xerrar? El que es fa més evident, cada dia, és que s’haurà de gravar. Els dinars de després poden ser antològics.

Això de les dones és un problema. Gabancho, ICS, Nurith, Dachs, Pompeia, Rosa, JoTrias… ja ho veurem. En principi tothom està d’acord amb la presència femenina, però després ningú no em sap dir qui.

Llegeixo a El Temps un article molt erudit d’en Lluís Bonada i se’m fa evident que l’hauria de contractar, i per raons diverses. Cal convèncer-lo, però, que a l’hora de parlar per la ràdio deixi la timidesa a casa. I això em fa pensar que caldrà fer una mena de teòrica prèvia, amb qui li calgui, sobre l’ABC del parlar a la ràdio.

Dissabte 25/0787

A Tamariu, m’hi trobo una estudiant de periodisme, la Roser Comellas, que em deixa esfereït en explicar-nos la pallissa de pencar que es fot per poder pagar les matrícules. No em puc resistir a proposar-li un bolo a L’orquestra. Quedem per parlar-ne més endavant. Es va quedar superemocionada. Compliria un paper necessari: juvenil, femení, progre, radical. Pot donar joc, em sembla, si l’alliçono bé.

També cal pensar en la manera, el tipus i el to de les presentacions. És a dir, el com començar cada dia. Em sembla necessari tenir de reserva, sempre, una sèrie de temes generals en cartera vàlids per fer-los servir quan convingui.

Em sembla, ara, que no cal que l’actualitat primi pel damunt d’altres qüestions. Amb el roc a la faixa dels temes generals, de comodí, es pot donar un aire nou i vell alhora. Aquests temes comodí han de ser, òbviament, d’interès general i permanent. El que sí que és segur és que s’ha de riure. I com més, millor.

És urgent pensar de quina manera fiquem pel mig la publicitat, que n’hi haurà. S’hauria de ficar per la cara o ben posada, depèn. També caldria pensar mètodes per a fer la selecció i combinació de col·laboradors i convidats. Això és important, i no pot ser atzar pur.


Imatge: De bert sz a l’Unsplash.

Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Compartir

Entrada prèvia
L’orquestra, un programa de ràdio (E04)
Entrada següent
L’orquestra, un programa de ràdio (E06)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Menú