Després de quatre anys de Govern és lògic que sen’s demani que fem autocrítica.

L’he feta sovint sobre l’àmbit digital, que és el que em toca. El darrer cop, en públic, fou l’11 d’abril a a la taula rodona “La Transformació Digital de les Administracions Públiques: exigències, reptes i oportunitats” per la UIB. Vaig dir que davant les novetats, sovint els polítics som com cans perseguint cotxes: hi anam darrere amb vehemència, però si el cotxe s’atura no sabem què fer-ne. No fou en to de resignació, sinó per a explicar que no podem seguir així.

Tardor del 2015

Vaig rebre la petició política de millorar la informàtica del Govern i augmentar l’ús del programari lliure. A la taula rodona de l’11 d’abril m’ho van demanar al torn de preguntes: “Quin va ser l’encàrrec?”. Fou una qüestió de confiança més que no pas un encàrrec concret. La petició clara fou augmentar la presència del programari lliure i la qualitat de tot plegat. De fet, el programa electoral de MÉS pel 2015 esmentava el programari lliure. En aquell moment encara no hi havia una visió política que reflectís la importància de la tecnologia digital com estratègia de país i govern. Vam fer la primera autocrítica i el següent programa de MÉS parlava de sobirania de dades. Ho vaig explicar en un altre apunt de blog.

Just una anècdota: dos mesos després, un Cap de Servei de la Generalitat de Catalunya m’explicava que el seu director li havia passat l’apunt de blog –abans lincat– perquè li expliqués què suposava el concepte “sobirania de dades”. El tècnic va respondre que era quelcom prou profund i necessari. La nostra autocrítica es contagiava.

El 2015 trobarem una infraestructura mínima. La tecnologia digital no era un objectiu de Govern, sinó un mitjà administratiu; una eina. L’esperit era massa dels anys 90: “cal informatitzar-se”. Els progressos eren irregulars. Darrere cada cas d’èxit hi havia noms i llinatges de funcionaris o alts càrrecs amb visió digital; persones que s’havien proposat “la informatització” de la seva àrea. Si no es feia, tampoc no passava res; podia esperar.

Potser cal explicar que la informàtica del Govern està repartida entre les Conselleries i la DGDT, que s’encarrega de l’impuls de “la informatització” mitjançant el desenvolupament i difusió de les plataformes pròpies de software lliure –són a administraciodigital.caib.cat. Les plataformes defineixen els estàndards tecnològics. Eviten les “sitges digitals” que impedirien la integració i col·laboració de tota la organització digital del Govern. Les plataformes són la base des de la qual les Conselleries desenvolupen les seves aplicacions a mida. Són elles qui coneixen les necessitats funcionals precises del seu ‘negoci’ . Per a entendre-ho: Google fa la plataforma Maps, però les aplicacions que usen el Maps són a milions d’aplicacions i webs que no són de Google, que no té perquè saber per què serveixen. Si el Maps no resol el problema d’algun negoci concret, aleshores Google rep una petició de millora de la plataforma. El canvi servirà per a tots els casos semblants, i la plataforma millorarà poc a poc.

Els primers mesos de legislatura la majoria de Conselleries reaccionaren davant la manca de persones informàtiques per a fer aplicacions. Van crear places noves. Per a ser competitives i aconseguir candidatures, sovint les places eren d’alta categoria. S’hi van presentar prou persones de la DGDT. Era lògic, a la DGDT no hi havia noves places des de feia 20 anys, cosa que feia que ningú no pogués ascendir. El resultat va ser perdre massa talent i coneixement de la DGDT, cosa que posava en perill les plataformes que, paradoxalment, serien indispensables per a que les noves aplicacions funcionessin després.

No era fàcil aconseguir bons resultats a una organització on les Conselleries competien amb la DGDT per a captar un talent i coneixement escàs i molt especialitzat –més endavant parlaré de les dimensions de la estructura digital del Govern. La solució era el resultat d’una autocrítica reflectida a la ‘D’ del DAFO del primer esborrany del Pla Director, que era una petició dels Acords de Governabilitat: “Manca d’una organització compartida de professionals i serveis (suficientment dotada) per a la gestió del talent i el coneixement digital”. L’autocrítica continuava.

El FLA

Mentre teníem els recursos bàsics per a ser un mitjà, no un fi, va resultar que la infraestructura digital del Govern sí era un objectiu pel gobierno de l’estat. Va passar tant prest com el maig del 2016.

Ens van dir que, per a cobrar 1.000 milions anuals del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) hi havia un bon grapat de fites que complir; devers el 80% eren la nostra responsabilitat: o demostràvem que el nostre programari era excels, o havíem d’usar el de l’estat. Si no, no cobràvem el FLA. Les fites es revisarien cada trimestre.

Les seves exigències tenien la contundència necessària, calculada, per a fer que ens repenséssim si no era més fàcil abandonar el nostre software per usar el de l’estat. De fet, si tiràvem la tovallola l’estat ens donaria totes les facilitats del món: software, emmagatzematge, suport, formació i  diners. Tot sense que ens calgués perdre ni un minut de son.

El maig del 2016 vam haver d’estripar el primer esborrany del nostre Pla Director de Tecnologia Digital per a seguir el plan del gobierno; no perdre 1.000 milions any fou el motiu.

Hem superat fites impossibles 3 anys seguits. Tant impossibles que va resultar que ni l’Administración General del Estado les havia assolit. L’agost del 2018 ells mateixos van congelar 2 anys la Llei 39/2105, que és la que ens obligava a una administració digital que ningú no aconseguia. El Secretario General de Administración Digital m’ho explicava a una trobada informal: va aturar el desplegament de la Llei perquè el software –que ens volien imposar mitjançant el FLA– no estava ben pensat ni els seus centres de dades estaven dimensionats per atendre la càrrega que suposava la digitalització plena de l’administració pública.

El cas és que des del 2016 fins al 2018 ens vam quedar sense poder engegar el nostre Pla Director. Sí, a canvi hem aconseguit gairebé 3.000 milions d’Euros per a pagar factures i avui figurem entre els governs manco endeutats de l’estat. Calia? Aquesta autocrítica no em correspon només a mi. És prou profunda. Comença amb una crítica severa al finançament espanyol, sempre contra el nostre país petit i feiner.

Hi ha una autocrítica més: l’estat sí va veure la importància del digital, i ens va voler convertir en usuaris del seu software. No, no són només eines ni just un mitjà. Si ets usuari només uses; si ets l’amo, fas. A Madrid sí tenen el Gobierno Digital a l’agenda.

La Comissió d’Immersió Digital

Al nostre Pla Director estripat hi havia la proposta de fer consciència de les necessitats digitals a tot el Govern. El FLA les feia més evidents encara, així que vam aprofitar l’oportunitat per a fer realitat una iniciativa del Pla Director no publicat: la Comissió d’Immersió Digital.

El desembre del 2016 fèiem la Comissió d’Immersió Digital (Decret 70/2016). La seva funció era traslladar a tot el Govern la importància de ser digitals.

La Comissió d’Immersió Digital (CID) estava formada per la part directiva del Govern: la DGDT a la presidència i la Direcció General de Coordinació a la vicepresidència. Els vocals incloïen totes les Secretaries Generals, Transparència, Cultura, Salut i Advocacia. La CID era transversal.

El Grup de Treball d’Immersió Digital (GTID) hauria de tenir representants de totes les Conselleries. No calia que fossin persones informàtiques perquè la seva tasca era eminentment funcional. Vam voler que tinguessin dedicació exclusiva, però no va poder ser. Més autocrítica.

Les primeres reunions del  GTID van servir per a presentar el projecte i que ens diguessin que sense més persones i sense dedicació exclusiva era impossible aconseguir quelcom tant gros. Totalment d’acord, però “que consti en acta”. Aquesta autocrítica era una part indispensable del procés per aconseguir traslladar la importància de la transformació digital del Govern.

Arribaren les primeres accions per a reforçar l’administració digital del Govern: entre tres direccions generals (Desenvolupament Tecnològic, Coordinació i Qualitat) vam presentar un informe de necessitats. L’informe era part del Pla Director estripat. Per assolir el més essencial (sense cap luxe), l’informe deia que ens calien 42 persones més, que vam aconseguir als pressuposts del 2018. Servirien per a reforçar la part funcional, creant una Oficina d’Administració Digital, i la part tècnica de la DGDT que en aquest moment dirigeixo en funcions.

L’augment de persones treballadores pel digital és la més grossa mai vista al Govern de les Illes Balears. Encara hi fem feina. Un motiu és la dificultat per a contractar persones. L’altre motiu –potser el més important– és que resulta prou complicat cobrir totes les places i que tot plegat segueixi funcionant, perquè la gestió del talent i el coneixement no és pas fàcil a una organització de les dimensions d’un govern. Això també és autocrítica, que té a veure amb el que vaig dir a la taula rodona per la UIB: cans que persegueixen cotxes, i quan els atrapen no saben què fer-ne.

Les dimensions de la infraestructura digital

La organització digital del Govern és la més grossa de les Illes Balears.

La DGDT s’encarrega del desenvolupament de les plataformes (això ho he explicat) però també de la producció de tot el software i els sistemes; la xarxa corporativa i els llocs de treball; el día a dia.

La producció significa que el software desenvolupat (plataformes i aplicacions) funcioni 365 dies l’any, 24 hores cada dia.

Tot plegat significa gairebé 500 servidors i devers un miler d’aplicacions de més de 300 ‘negocis’ diferents. Les persones usuàries van des de la població de les Illes, quan usen els serveis digitals del Govern, fins a devers 6.000 persones funcionàries cada dia, 14.000 professores i professors, 18.000 sanitaris. A l’IBSalut tenen serveis informàtics propis, però a la DGDT fem la producció dels seus serveis essencials: l’assistència primària, la recepta digital, la logística hospitalària i les nòmines. Els motius donen per un altra apunt de blog –més llarg que aquest– sobre el tema “perquè els serveis digitals essencials no es poden externalitzar”.

No diem pas sense fonament que som la organització digital més grossa de les Illes Balears; basta preguntar-ho a qualsevol empresa de la indústria digital que ofereix serveis al Govern i també al sector privat. Ells poden comparar. A més, cap empresa privada no aten tants ‘negocis’ diferents; des de joc fins a educació, passant per medi ambient, cultura, salut, etc. Tenim tants ‘negocis’ com alts càrrecs multiplicats per dos i mig: més de tres-cents. El resultat és un miler d’aplicacions, a més de les plataformes.

Cal afegir-hi que som incumbents. Si un hotelera té el sistema digital caigut, podeu anar a una altre; si l’assistència primària del Govern cau, no és gens fàcil fer-vos francesos (per exemple) per aconseguir que us atenguin. Aquesta tremenda responsabilitat ens fa poc àgils davant els canvis. Qualsevol cosa nova ha d’encaixar amb la resta, i això ens fa ser prudents. No, no podem afegir noves aplicacions que vagin per lliure, tipus “claus en mà”, que poden ser una idea legítima de qualsevol dels més de 80 alts càrrecs, perquè faríem “sitges digitals”. Si acceptem qualsevol cosa, en poc temps la nostra organització digital esdevindria una desorganització digital. En perdríem la governança. Les sitges digitals són el principal enemic de la transformació digital de qualsevol organització.

Les nostres dimensions i sentit de la responsabilitat fa que sovint ens sentim com cans perseguint cotxes: quan sorgeix un canvi, no és fàcil saber què fer-ne. També és una autocrítica perquè vivim un mon, el digital, de canvis constants i necessaris.

Tenim solucions.

El Pla Director definitiu

Els Acords de Governabilitat demanaven un Pla Director de Tecnologia Digital i el tenim. Està pensat per a trobar solucions després de fer una profunda autocrítica.

Després d’estripar les primeres edicions del Pla per mor del FLA, la darrera és ambiciosa perquè conté l’experiència de tota una legislatura i confia en quatre anys més. Quan el vam poder fer –perquè es va acabar el FLA– no era realista presentar-lo; no és pràctic proposar grans canvis al final d’una legislatura. El Pla Director hauria d’arrancar el 2020. Si continuo al Govern el presentaré immediatament; si no, servirà per orientar a qui arribi, que haurà de decidir què fa.

El Pla Director dóna arguments per a crear una nova Conselleria: la Conselleria de Política Digital.

L’ideal és que les qüestions digitals siguin al Consell de Govern perquè ho emmarin tot, car tot el que pugui ser software serà software. La societat està fent una transformació digital cada cop més ràpida i sense tornada enrere; el Govern no pot quedar al marge.

El Pla Director diu que Política Digital té tres columnes:

1. Govern Digital
2. Societat Digital
3. Desenvolupament Organizational

Govern Digital és l’actual DGDT. El nom indica quelcom més que Administració Digital. L’administració és burocràcia, que ha de ser completament digital; el govern és l’habilitat de decidir quines coses cal fer. La tecnologia digital ens permetrà crear assistents per a donar respostes a les preguntes que facin els polítics: “Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució” –Jorge Wagensberg.

Societat Digital és una organització nova. Té la missió d’aconseguir que el futur digital no se’ns escapi; que no siguem irrellevants en la Quarta Revolució Industrial, sinó un motor destacat. És el pinyol del concepte “Sol i Dades”. Per aconseguir-ho cal ens una organització de Govern amb recursos i competència per a no perdre’ns, de l’A a la Z, la realitat de la trasformació digital de la societat i l’economia. S’encarrega de la modernització digital de forma transversal: Govern, indústria, comerç i societat. La seva primera tasca és fer la Llei de Societat Digital. En parlo extensament a l’apunt Treballant contra la irrellevància digital.

Aquesta legislatura hem creat la primera xarxa IoT d’Europa que dóna cobertura a un país complet, la IoTIB. Hem fet la part tècnica perquè tenim tècnics. No basta. A partir d’ara necessitem els serveis de Societat Digital per a convertir-nos en referència IoT. Societat Digital ha d’impulsar projectes innovadors i de modernització del nostre país. Innovació i modernització no són el mateix; Societat Digital és sobretot modernització. Podem fer-ho amb IoT, perquè haurem estat els primers en tenir una xarxa de dimensions excepcionals. Al 2018, perquè al 2023 no ho serà pas, excepcional. Espavilem?

Desenvolupament Organizational també és nou. Es tracta d’una organització única compartida de professionals i serveis per a la gestió del talent i el coneixement digital del Govern. Amb el mateix nombre de persones tècniques que tenim ara, però ben distribuïdes, podríem fer el doble de feina. Les Conselleries no hauran de competir entre elles, ni amb la DGDT, per a captar talent. Desenvolupament Organitzacional també ha de desenvolupar les competències dels empleats públics en competències digitals, metodologies àgils i la gestió eficient dels serveis digitals. Ha de fomentar la motivació i implicació del personal públic en el compromís de col·laborar en el desenvolupament del model d’Administració Digital.

El Pla Director també proposa reforçar els serveis existents i crear-ne de nous. Per exemple, els laboratoris han de servir per a preparar la següent passa tecnològica. Així no serem cans perseguint cotxes. El resultat es veurà en forma de nous serveis beta per a la ciutadania: xatbots, assistents amb veu, intel·ligència artificial, blockchain, etc. Poc a poc deixaran de ser beta per a integrar-se amb la resta i sense crear sitges digitals enlloc. Els laboratoris serviran per a innovar sense que les novetats signifiquin cap risc pel dia a dia de la nostra organització digital grossa i incumbent.

Què fan a altres llocs?

La Generalitat de Catalunya té el Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública des de la darrera legislatura del desembre de 2017. La inclusió de Funció Pública els hi servirà per a gestionar el talent i el coneixement. Tenen previst crear la Ciutat de l’Administració junt a Fira de l’Hospitalet. Està inspirada en la Ciutat de la Justícia. Tindrà 46.000 m2 per a reunir 6.000 persones en espais moderns i un model de treball compartit i mòbil —coworking. Fa un parell (mallorquí) d’anys que compartim la visió sobre la importància de que les qüestions digitals siguin a Consell de Govern, cosa que significa que cal una Conselleria. Ells la tenen perquè han fet eleccions i han guanyat. Per mor dels pactes de governabilitat, una part dels serveis digitals de la Generalitat són al Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència.

A una altra taula rodona sobre administració, aquest cop a Madrid, ‘homòleg extremeny –en Pablo Borondo– va fer una bona presentació dels seus plans en marxa per a millorar la interactivitat amb la ciutadania. Jo vaig explicar els nostres plans per aconseguir-la. També vaig fer autocrítica –i vaig posar l’exemple dels cans que persegueixen cotxes. Algú del públic va demanar perquè hi havia tanta diferència entre governs regionals. La resposta és breu: la DGTIC d’Extremadura té el triple de tot (persones tècniques i pressupost) que la DGDT de les Illes Balears. La població d’ambdós països és la mateixa: prop d’1,2 milions de persones.

Al Huawei Enterprise Day d’enguany, n’Alex Etxebarria va fer una ponència per a explicar la transformació digital al seu país. És el Director Gerent d’EJIE, la societat informàtica del Govern Basc. A les trobades solem passar prou temps junts perquè tenim visions similars. De fet, si algú em diu que la proposta de laboratoris és prescindible, el convidaré a comprovar quan profit n’han tret a Euskadi. A l’Enterprise Day del mes passat, n’Alex em va explicar una anècdota que no sabía: “saps perquè vam fer EJIE? Perquè un mes les nòmines del Govern van anar malament i el Lehendakari va dir que això no podia seguir així”. EJIE té un pressupost de 120 milions any per una població de 2,2 milions de persones.

Que la organització digital fos un problema greu ha donat lloc a organitzacions com EJIE o AMTEGA, de la Xunta de Galícia, que va sorgir perquè –entre altres coses– arribaren a gestionar més de 90 datacenters. Gràcies a que AMTEGA va agrupar tots els serveis i va eliminar les “sitges digitals”, ara tenen un datacenter, com nosaltres… però amb un pressupost de 111.455.773 Eur pel 2019.

El pressupost de la DGDT és de 9.7 milions pel 2019. És veritat que a Galícia tenen transferida la Justícia i que a la DGDT no donem els serveis centralitzats d’AMTEGA. És el que demana el Pla Director: donar-los. D’ells hem après la importància de tenir una organització única compartida de professionals i serveis. El trobareu al seu organigrama sota gerència; dalt de tot, a prop de direcció. AMTEGA és una agència i EJIE una societat.

AMTEGA fou creada per estalviar a base de reunir i concentrar serveis a una sola organització. El nostre “problema” (les cometes indiquen ironía) és que mai no hem tingut sitges digitals que ens fessin quintuplicar la despesa. A sobre, el pressupost no aturaria de créixer perquè cada cop hi hagués més projectes digitals i cada passa necessités mitja dotzena de versions. Tampoc mai no ens ha passat que un mes no hi hagi nòmines –són gairebé 40.000 nòmines.

A una trobada d’alts càrrecs TIC de l’estat, algú em va dir “vosotros lo que necesitáis es el Departamento de Montar Pollos”.

(La darrera frase no sé si és autocrítica 😉 )

Torno al nostre país: La Conselleria de Política Digital no és cap exageració. En prou sentits. De fet, avui mateix la DGDT fa més contractes que alguna Conselleria. Sovint són complexes; encara no tenim clar com contractar serveis ‘cloud’. Comptar amb personal dedicat i especialitzat en tecnologia és un plus. Els serveis administratius, de contractació i legals són un dels motius de la mida i pressupost dels EJIEs i AMTEGAs arreu de l’estat. Aquesta legislatura he vist que el nostre pes administratiu a Turisme era notablement pesant. Moltes gràcies per haver-nos atès tant bé, sobretot tenint present què significa Turisme a les Illes Balears.

Potser hi ha altres fórmules organitzatives per a fer possibles les propostes del Pla: agències, consorcis, societats, macrodirecció general. No ho sé en aquest moment. Només hi ha una cosa segura: algun dia tots els governs tindran una Conselleria de Política Digital. Quan ho has vist clar, endarrerir-ho no té gaire sentit. Si no som valents caldrà més autocrítica. Si ho som, de valents, també. Però serà diferent.

(Més a l’apunt “La diferència entre construir i apuntalar“)

__
Imatge: Pixabay