Aquelles vacances d’estiu, cada any, possiblement van ser els millors viatges de la meva vida.

Eren temps de saber que s’acabava el curs perquè començaven els anuncis de rebaixes a la televisió. Anar a la Marsans, de Reus, a comprar el bitllet per la Transmediterránea. El viatge en tren fins a Barcelona Término. Arribar al moll just davant Colom. Els mossos que carregaven les maletes. No voler que ens toqués el vaixell Ciudad de Barcelona perquè era petit i es movia massa; molt millor el Juan March, el Ciudad de Compostela o Las Palmas de Gran Canaria. Les cambres del vaixell, de sonoritat sorda. Sempre escollíem la planta C perquè mareja menys. El vell logotip de la Transmediterránea als tassons de la cabina. Voler dormir al pis de dalt de les lliteres. L’arribada a l’illa per Dragonera. Entrar a la badia de Palma, amb el castell i la catedral presidint la festa. El meu padrí esperant al moll. El taxi Seat 1500 fins l’hort amb la indicació “autopista, direcció Santanyí”.

S’hort, enyorat els darrers nou mesos i mig. Trescar-ho tot per a descobrir els canvis envers l’estiu anterior. Obrir els calaixos dels canteranos. El perfum de menjar al rebost. La colònia Maderas de Oriente de la meva padrina. Enyorar només un dia tot el que havia deixat a Reus, on em sentia desterrat. El renou dels avions enlairant-se. L’olor de querosè. Anar a saludar, tímid, en Joan de Can Barrera i a partir d’aquí ser inseparables tot l’estiu. Que els cans que guardaven les seves cases em fessin por. Les gallines, els polls. Les vaques.

I sobretot la bicicleta.

No era res de l’altre món, però era la meva. De segona, o quarta o cinquantena mà comprada a un negoci de lloguer de bicicletes per 1.500 pessetes. Blava com el cel. D’una marca que mai no vaig veure enlloc: Esbelta. Ni BH ni Orbea. Amb un guardacadena que tenia la forma d’una ala que serviria per a fer-me volar pels camins per on em portava tot l’estiu. Camins guarnits de parets de pedra. Les coneixia totes. També les del trespol, que esquivava com podia. Camins que feien olor d’alfals i de rostoll. El sol que queia implacable. El capell de palla per poder estar defora les hores que cremava. Les sandàlies de goma resistents a l’aigua del safareig, la platja i les síquies. Anaven degradant a mesura que arribava el setembre i em deien quan hauria de tornar a Reus. El disgust quan sabia que la meva mare havia comprat els bitllets de tornada.

Però mentre, les cases sempre hi eren.

Les cases!

Semblaven seguríssimes i ara són polígon d’aeroport. Amb carrera cimentada; un poc més cada any perquè el meu padrí feia el que podia cada hivern. L’ombra de la casa que em deia quina hora era. Els pedrissos per a seure a la nit. L’enramada per refugiar-se les hores que el sol picava de valent. L’escala que tenia un graó romput i que portava al terrat, la torre i la teulada que el meu padrí no volia que toqués cercant nius d’ocells i dragons, perquè després teníem goteres. El safareig d’aigües lleugeres i transparents quan acabaven de sortir de la bomba del molí, però verdes i pesants quan passaven els dies. La grassa del safareig que relliscava i que era un joc. La paleta, que en obrir-se inundava les síquies i fermentava el camp; l’alfals. Un molí de fusta que em causava un immens respecte perquè cruixia cada cop que l’encaraven al vent. El pou, que remugava per cada etzibada de la bomba del molí i feia que la vena d’aigua freda quedés al descobert. L’estopa de l’èmbol, que s’anava consumint en forma de lletges cabelleres que anaven a parar al safareig.

I el serrador on dormia la meva bicicleta, l’Esbelta.

La trobava darrere una porta folrada amb les restes de les parets d’alumini d’un avió, just devora l’estable on ja no hi havia cap bèstia –però la podia intuir. I el corral amb una soll sense porcs. Servia per guardar una Lambretta rovellada, indiferent. No com la meva Esbelta.

Davant, les gàbies dels conills que observava hores. Aquells nassos no aturaven. El meu cap tampoc.

---

Imatges: Fotos Antiguas de Mallorca, Ortofoto de 1956 a l’IDEIB de SITIBSA. Clic per a veure-les amb detall.