Els llibres d’autoajuda sovint són un festival d’obvietats. Tenc una tic tafanero – befístic que posa en perill la meva credibilitat: agafar el llibre d’autoajuda de moda al taulell de novetats de la llibreria, obrir-lo per una plana a l’atzar, i pescar la primera obvietat. El perill consisteix que qualque conegut em vegi amb un llibre d’autoajuda a les mans.
La darrera és del llibre El secreto (Ediciones Urano). Ací un paràgraf complet de no recordo quina plana:
Nadie puede decirte si te sientes bien o mal porque tú eres el único que sabe cómo se está sintiendo en un momento dado. Si no estás seguro de tus sentimientos, pregúntate: «¿Cómo me siento?» Puedes detenerte un momento y plantearte esa pregunta varias veces al día y cada vez que la hagas serás más consciente de cómo te sientes.
Seria perfecte si la darrera frase estigués dividida en dos. ÿs massa llarga per a lectors de llibres d’autoajuda. Ja se sap: ni frases llargues ni gaire subordinades, què el lector se’ns perd. Per la resta, la de dalt és una obvietat digne de manual d’escriptor de llibres d’autoajuda.
9 comentaris. Leave new
No m’agraden els llibres d’autoajuda i, efectivament, els veig exactament com els descrius. Però també penso que han de ser *exactament* així i almenys no penso que facin mal als seus aficionats, sobretot si després de llegir-ne uns quants els hi agafen el truc.
Només vaig llegir un d’aquests llibres, fa anys, i va ser just el que necessitaba llegir en aquell moment. frases curtes i molt obvies i que en van ajudar a superar una crisis. Segurament si el tornas a llegir ara de nou ja no seria el mateix, no tendria sentit. M’estimo més llegir altres coses 😉
Felicitats, Carme :* Reconec que abans dels 20 vaig llegir al Carnegie. Vaig criar autodefenses. Coses que s’han de passar: xarampió, galteres, pigota borda i llibres d’autoajuda.
Rafel, la teva és una lectura diferent: no els hi fan mal. Tens raó, són placebo en estat pur. Però no crec pas que agafin cap truc 😉
Com ha dit la Carme, a vegades llegir segons quines obvietats pot anar bé.
Si t’hi pares a pensar “ser o no ser” també és una obvietat. I que si un cos exerceix una força sobre un altre, aquest altre exerceix una força igual i de sentit contrari també és una obvietat.
En qualsevol cas, cal escollir les obvietats.
Hola Benjamí!
Tens raó dient que són un seguit d’obvietats, però la veritat és que depèn de com te’ls miris: per qui no té cap crisi ho són, però per qui té problemes suposo que li costa molt veure el que és obvi, de manera que ha de recórrer a aquests llibres.
ÿs allò que ens ha passat a tots en un examen, amb els nervis no veus obvi el que ho és, un cop ha passat tot i amb calma és veu tot molt clar 🙂
Vagi bé!!
A les meves mans n’han caigut pocs dels que encaixarien directament dins aquesta categoría.
El poc que he fullejat – d’aquells que tenen quelcom d’aprofitable – donen com a resultat un plagi d’idees i conceptes extrets directament de la filosofia i el pensament clàssic, el 90% del saber queda ja format en la grècia antiga, la resta son aportacions i variacions de temes recurrents.
Podriem fer una guia ràpida de l’escriptor d’autoajuda:
1- Agafa un parell de llibres de filosofia antiga, llegeix-te’ls, tampoc cal que els entenguis gaire, simplement extreu-ne les frases mes impactants i si pot ser algún de taoista, budista.
2- Fes un bollit – com els de l’àvia – una mica de sal 4 verdures, tot bareijat, no cal seguir cap ordre especial mes que començar per la primera pàgina i acabar per la darrera ( un poc com posar aigua, encendre el foc i tirar-ho tot a l’olla ).
3- I passat el temps d’impressió -> llest per consumir.
La conclusió de tot plegat, es que qualsevol pot escriure i que hi ha gent disposada a llegir qualsevol cosa. I que pel que sembla o be els llegeix o be emplena estanteries, que sempre dona imatge de lector.
Del llibres d’autoajuda n’hi ha de clàssics com el “quien se ha llevado mi queso” o “Fish” que són agradables de llegir, petites faules entretingudes.
La pregunta que un es pot fer és la de què passaria si els llibres d’autoajuda fossin realment efectius. Aquest és l’argument de Happiness(TM) de Will Ferguson. Una novel·la un tant delirant damunt un llibre d’autoajuda que resulta ser _totalment_ efectiu.
Esteu superats, col.legues. Ara el que mola es el “coaching”. Jo vaig deixar d’anar a la meva llibreria de sempre quan vaig descobrir que venien una de les merdes infectes de coaching que vaig ajudar a traduïr… i XXXXXXXXXXXX (autocensurat)
Què és un llibre d’autoajuda?