No m’agrada l’iPhone –ni altres productes d’Apple– perquè volen clients disposats a exhibir-lo sense fer-se gaire preguntes sobre la utilitat pràctica ni les limitacions de l’invent. Les limitacions hi són sempre, i sovint es descobreixen un pic adquirit el símbol, però els usuaris objectiu d’Apple les suporten amb resignació. Per a ells pesa més el símbol que no pas les limitacions.
Un cas: l’iPod és un aparell per anar dins una butxaca, i la major part del temps ningú no el veu ni pot dir «oh, té un iPod». Per a solucionar el problema feren els auriculars blancs, un color que aleshores ningú més no usava.
La presentació de l’iPhone és un resum de totes les tàctiques propagandístiques d’Apple, i es fa coneixedor que cada dia en saben més. Per això l’aparell em retgira tot i que sé que té qualque detall que pot suposar un avanç, com ara la interfície tàctil. Cal que tot plegat no estigui gaire patentat i serveixi de referència perquè altes fabricants puguin seguir la idea, millorar-la, i usar-la per als seus productes sense limitacions pels usuaris.
Aquesta forma de vendre les coses, com a símbol, empobreix el cantó tecnològic de la nostra societat. També l’empobreix tota aquesta premsa especialitzada en informàtica que diu que tot és fantàstic i cal comprar-ho per a ser feliç. Mai no estimulen l’esperit crític, sinó l’esperit exhibicionista. Per això ja no escric a la premsa especialitzada i vaig obrir aquest blog.
A can Apple pretenen que l’exhibició sia d’alternatiu, inquiet i jipi. ÿs veritat que els amics d’Apple tenen certa dosi d’inquietud perquè han d’anar contra corrent a un ram aclaparat pel Windows; només els peixos morts sempre neden a favor de la corrent. Però si porten la seva inquietud fins a tots els racons, expandint-la sense miraments, aleshores potser trobaran que no és possible ser usuari d’un símbol d’alternatiu ni inquiet a base d’acceptar les limitacions d’aquest símbol. Un cèlebre macquero ho va definir bé: «d’acord, però Apple per jo és una religió». Ell és ateu, així que sabia què deia. ÿs la frase més encertada que he escoltat mai sobre la cosa, i està bé que vingui d’un dels promotors històrics d’Apple al nostre país.
Hi ha qui es compra una taula pel servei que fa, de taula, i hi ha qui la compra per mostrar a les visites. Els primers es conformen amb una taula de pi, robusta, que usaran cada dia. El desgast dirà que aquella és la seva taula. Els cops de cul de botella recordaran bons sopars. Els segons cerquen caoba amb moltes capes de laques caríssimes. Passaran pena cada pic que algú serveixi vi, alenant si el convidat amolla suaument la botella damunt la taula, perquè és un convidat viu i se n’ha adonat que seu a una taula per mostrar més que no per menjar. Ell també passa una penada en veure que els hostes passen una penada.
Són persones a qui importa més l’embolcall que no pas el contingut ni l’ús pràctic de les coses. Apple ven embolcalls. Les limitacions són més fàcils d’acceptar si porten un bon embolcall i comporten cert reconeixement social mitjançant l’exhibició de símbols. Som així, els humans. Diuen.
22 comentaris. Leave new
on hi hagi un nokia i una mica de Yoigo que es llevi qualsevol iPhone 😀
enguillem: O un Openmoko… quin nom. Ni la Pixar des de que va fer la pel·lícula Cars i algú la va anar a veure en un VW Passat.
Afegitó: a VilaWeb enllacen el manual:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2464935
En passar les planes no he vist res que no pugui fer amb altres telèfons, ni cap pantalla més ben amoblada… excepte la interfície tàctil que sembla prou bona.
Però he oblidat la interfície en arribar a la plana on diuen com llevar la tarja SIM. Allò m’ha recordat una cosa inacceptable a un aparell amb bateria: l’usuari no pot canviar la bateria.
Als iPod és molt car canviar-la i cal portar l’aparell al servei tècnic. No deuen voler renunciar a aquests ingressos extra en un aparell que ja és prou car de compra.
No fa gaire vaig comprar un GPS Bluetooth i el que vaig escollir (Holux GPSlim 236) és just perquè jo podia canviar la bateria (duu una Nokia comú). Les bateries tenen un desgast molt més ràpid que no pas la resta d’electrònica de qualsevol galindaina. Si tractem bé l’aparell, l’usam a diari (perquè veritablement és útil) i dura un parell (mallorquí) d’anys, el normal és que calgui canviar la bateria un parell (mallorquí) de pics.
Hola Benjamí,
Abans de tot, felicitats pel blog. El segueixo a través dels feeds ençà un temps enrere.
Estic d’acord amb tu en que el iPhone no és tant com l’han pintat i no es fa necessari que surti pels telenoticies ni que les revistes especialitzades l’adorin per ser una tendència fer-ho amb tot aparell d’Apple. Però no estic d’acord amb la teva opinió en generalitzar, tan comodament, en que només a Can Apple venen embolcalls. L’embolcall serveix per convèncer a un determinat sector de la societat per a la seva compra: els de convenciment fàcil o els amants de les tendències. Però no per vendre embolcalls i sota el lema, “sóc critic, nado a contracorrent”, podem justificar les nostres paraules, més encara quan el producte ni tu ni jo, ni cap de nosaltres l’ha utilitzat ni ha llegit exhaustives reviews del funcionament a nivell europeu que tindrà el terminal.
Hi haurà gent que no necessita un MacPro per les tasques per a que el voldria fer servir, però pel fet de ser Apple i ser molt car, el comprarà. Alhora, hi ha altre gent (amics meus professionals del ram de l’edició digital) que no és pel fet de ser Apple, sinó per l’estabilitat del sistema operatiu i les prestacions, que l’han comprat… .
Això és com tot, Benjamí.
Una abrassada.
Gràcies, Ruben.
Dius que tens amics que l’han comprat per l’estabilitat i les prestacions. Em demano si comprarien una cosa que no fos Apple amb un sistema operatiu més estable capaç de funcionar ordinadors tant o més potents de preu similar.
http://www.elephantsdream.org/
Però amb una diferència important: aquest programari, estable, no codifica els seus propis treballs amb fórmules patentades i exclusives per tal que necessitin descodificadors, del mateix fabricant i de per vida, el dia que vulguin tornar a fer feina amb les seves propies produccions. Si és que no i volen sacrificar aquestes llibertats per usar Apple, tot indica que són presoners d’una marca, d’un embocall –una forma de referir-me a les marques.
No és una qüestió amb matisos, sinó binària: o tens la llibertat o no la tens. Els fabricants de maquinari + programari privatiu com Apple ho han fet així, no és cosa meva. No venen raó, ningú que analitzi les llicències usant el sentit comú podria acceptar-les. Venen per altres motius bàsicament de símbol social i gregarisme de grups, com els editors de vídeo i só. Per això no estic generalitzant, descric el que veig: si algú usa Apple, amb totes aquestes restriccions, és que ha acceptat la llicència. Si ho defensa, fa apologia de les restriccions. Si no li agraden, haurà de deixar d’usar Apple –potser a la següent compra– perquè no li donen cap altre opció. Si troba que no és important, no usa la raó; no vol analitzar ni enfrontar-se a una cosa que sí és important. Estem parlant de drets bàsics els que estan en joc amb eines culturals imprescindibles al Segle XXI.
Són aquestes les limitacions que esmentava. No importa fer cap «review» per a veure-les, basta llegir la llicència i les condicions del DRM que duen.
Per cert, l’openmoko posara la primera remesa per desenvolupadors el dia 9 d’aquest mes: http://www.openmoko.com/ per $300 + gastos de enviament podeu fer-hi experiments.
Benjamí, no comparteixo la teva opinió.
A banda de que l’aspecte que es tractava a la teva entrada i el meu comentari ha desvariat, no trobo convenient fer l’associació que esmentes: “tens un ordinador Apple, que té un SO restrictiu” ex post facto: “fas apologia de les restriccions”. ÿs molt descabellat, sincerament. Es com dir “tens un cotxe” per tant: “fas apologia de la contaminació”.
Tildar d’ineficient a un programari, en el cas que parlavem (per no desvariar el tema); del terminal mòvil d’en Jobs, pel fet de que sigui Apple i aquesta no aposti per les llicències lliures, és desgavellat.
Estic molt a favor de la cultura lliure, de manera activa participo en la seva promoció, però no vull caure en l’argument fàcil de tatxar tot allò que no utilitzi una llicència no restrictiva o copyleft, d’ineficient.
En el meu cas, aposto fermament per la música lliure i l’autogestió com a model de promoció, però no per aquesta aposta arribaré a calificar-me de “persona anti-sgae” amb falacies ad hominem cap a dita societat… .
Fins aviat.
Ruben,
No hi ha cap substitut al cotxe si ens hem de desplaçar, però sí hi ha substituts del programari privatiu d’Apple si hem d’usar ordinadors. La comparació no serveix, cal que cerquis (o no) alguna cosa que sí tengui substituts en unes condicions totalment diferents.
Tampoc no he dit que automàticament tothom que usa Apple fa apologia de les restriccions, rellegeix-ho.
Dir que el programari privatiu és eficient sí que és una fal·làcia: està prohibit que ningú no miri com funciona. Ho diu la llicència. No subministren el codi font. No es pot avaluar la seva eficiència d’una manera tècnicament consistent. Ningú pot tenir detalls de l’eina que gestiona les seves feines.
No poder-la modificar –ni encarregar-ho a ningú– és la cosa més ineficient que podem trobar a una eina. Els avanços més importants venen dels moments que algú va trobar com millorar una eina que ja existia. Pots «tunnejar» la moto però no el programa per a dissenyar la moto?! Apple ho prohibeix explícitament.
El desgavell és que hi hagi tanta gent disposada a no reclamar aquestes llibertats tant bàsiques.
Fer cultura lliure amb eines propietaries és ben contradictori, perquè aquesta cultura «lliure» haurà de menester permís d’un fabricant (i només un) cada pic que hagi de funcionar per a gaudir-ne. Si és una creació pel iPhone també. En qualsevol cas és «cultura en llibertat devall fiança».
Benjamí, si critiques Apple et passarà això:
http://www.tiraecol.net/modules/comic/cache/images/tiraecol-263.png
Bé, ja t’està passant 😀
El transport públic és un bon substitut, Benjamí… . Autobusos, trens, ferrocarrils i metro… i ja no vull parlar de mètodes tan saludables com la bicicleta o el caminar… .
Parles només desde la vessant de programador o tècnic, però malauradament o per sort, aquí no tothom és tècnic i sí hi han consumidors “a seques”. Creure que tothom té la mateixa condició a una societat com la nostre sí que és una fal·làcia.
Si ens posem restrictius, Benjamí… com deia el Sánchez Almeida en el CopyFight del 2005 al CCCB, començem a replantejar-nos totes les propietats, no només l’intel·lectual. Estic totalment segur que tu tindràs més que jo ;).
Joan, a mi Apple i el treball d’en Jobs tant se’m en dona… no professo cap religió, ni d’Apple, ni de Microsoft, ni de la Free Software Fundation… . Sóc autènticament ateu… .
Ruben certament no tots els usuaris són tècnics, però tampoc hem de pensar que l’usuari és tonto.
Aquest argument, el de dir que si un usuari no sap tocar el codi no li cal, és totalment demagògic. Probablement ell no sabrà tocar el codi com jo no sé canviar l’oli al meu cotxe ni reparar la rentadora. Però ambdues coses són meves, així com el codi dels programes que faig servir normalment.
Segurament mai retocaré el codi del digikam, amarok o del openOffice, però conec gent que ho pot fer i guanyar-se bé la vida fent això, tal ment com qui repara rentadores.
Per això tan me fa si hi ha programes privatius que tenen milers de funcionalitats meravelloses, estic ben segur que al ritme que avança el programari lliure fins hi toc el Mac OS ens arribarà a semblar mediocre d’aquí a pocs anys.
En comptes de cotxe, perquè anava de contaminació, potser calia dir «vehicles que han de menester combustibles fòssils». Vius a una ciutat gran, veritat? Jo no, i en el meu cas sense vehicle propi no podria treballar. Fer 75 kms caminant 2 pics per setmana tampoc no seria saludable.
El que vull dir, rebutjant alguns paral·lelismes, és que si no hi ha substitut viable no es pot demanar a ningú que no usi programari privatiu. Mentre no existia el kernel Linux, a GNU usaven privatiu el d’AT&T. No som monjos ni això és cap religió. Tot està basat en la raó. Absolutament tot el programari que ofereix Apple té substitut lliure.
Val. Si el metge et diu que tens un problema de salut, digue-li això mateix que em dius a jo ara «parles només des de la vessant de metge, però malauradament o per sort, aquí no tothom és metge i sí hi ha consumidors d’aliments amb cloesterol “a seques”. Creure que tothom té la mateixa condició a una societat com la nostre sí és una fal·lacia» –per cert, consumidor és un concepte terrible, jo som client.
No ho diries mai, veritat? Perquè la salut és la salut i ho trobes important. Són milions de segles amoïnats per la salut, es duu als gens. La cultura de la salut, en diuen.
Tampoc no ets mecànic, però mai no et compraries cap cotxe sense capó ni perns al motor. Que t’obligués a anar al concessionari i només al d’aquella marca. Que si no hi posessis totes les actualitzacions, la llauna no pogués circular per les noves carreteres 6.0 o superiors. Val, de cotxes també hi ha cultura. Ja fa més de 100 anys que en comprem.
I arquitecte, què ho ets? O picapedrer (paleta pels principatins). En cas de no ser-ho, aleshores supòs que tant et faria comprar una casa on calgués cridar al constructor per a penjar un quadre: la llicència permet fer cap modificació de les parets. Oblida’t que el cunyat, que és plomer, canviï cap aixeta. Això tampoc no ho consentiries, supòs. No ets del ram, però són un patracol de segles fent habitatges i tenim una cultura de l’arquitectura. Saps valorar la importància de tota la indústria local al voltant, una indústria possible perquè les cases es poden modificar.
Però ah, el programari. Això és igual perquè no som informàtic i ja està, no importa pensar més «pim-pom 1-2-3 salvado, casa!». No hi ha cap cultura sobre el tema, ni ganes. Tant fot que no pugui haver-hi indústria local amb cara i ulls perquè el 100% del programari popular en ús localment prohibeixi millorar res. Tant dóna que ningú no pugui millorar les eines que gestionen el nostre coneixement, imprescindibles avui per coses tant bàsiques com llegir, escoltar, veure i escriure. Que codifiquin els nostres treballs patentant-los si volen, no sé res de patents i si les llegeixo no entenc un rave. Perquè jo no som informàtic, tot això m’ho passo per l’arc de triomf. I què pesats aquests informàtics del programari lliure, tant restrictius amb les seves llibertats.
ÿs això, no?
PS: molt divertit, el teu oxímoron. No conec a ningú coherent que sigui restrictiu mirant d’aconseguir llibertats 😀
Els exemples dels concessionaris, els cotxes i els arquitectes, si vols rebutjar paral·lelismes… és millor no possar-los, Benjamí… en absolut no intentis modificar un planol d’un arquitecte sense el seu permis. I pel que respecte els cotxes, fes-li les reparacions que creguis, però ni se’t ocurreixi fer-li una modificació… que la ITV et perseguirà per homologar-la quan passis el control periodic… .
Sincerament Benjamí, els teus arguments em recorden als de El Canto del Loco (grup de música per a masses per qui no el conegui), que comparava el descarregar cançons d’Internet com anar a una carnisseria i robar la carn al carnisser… . Són propietats diferents que el tractament per igual agreujaria més les diferències (això recordo que ho explicava també Lessig al Free Culture).
No intento armonitzar dos conceptes oposats amb un oxímoron, però em sorpren que tot això hagi desencadenat per un producte que Apple (que m’importa molt poc si ha sigut Apple o Microsoft, remarco això pels “anti-apple”) acaba de llençar i que se’l marca pel fet de tenir aquella empresa programari privatiu creat, recordem-ho ja que ve de pas, per programadors.
enguillem, jo també defenso que els programadors puguin reparar programes i guanyar-se la vida amb aquest treball… sí, tal i com els lampistes reparen rentadores, però no tothom ha de voler que reparin el seu programa, estàn en el seu dret de no voler-ho… qui vulgui que el reparin o el millorin també estarà en el seu dret de permetre-ho… . Existeixen mercats per als dos, voler-los destruir d’arrel, és incorrer en un error… tant pels que estàn a favor del copyleft més pur, com pels que estan a favor del copyright més restrictiu.
Per què triomfen tant les llicències Creative Commons (pels que no ho sapiguen, no segueix el model autèntic del copyleft, ni alhora es basa en el model del copyright entès per l’industria dels continguts)? ÿs potser la creació de Lessig un autèntic oxímoron, Benjami?
Ruben, estas negant els principis científics, llegeix què és el mètode científic i aplica-ho al programari, perquè l’hi escau sense escletxes.
La carn no serveix tampoc per a fer cap paralel·lisme i els de Canto de un loco es van equivocar: si et prenc un entrecot, jo tenc un entrecot però tu ja no el tens. Cal agafar un exemple que sigui comparable a la natura del programari: eines en forma de bits que es copien i modifiquen fàcilment. Hi ha un cas fàcil d’entendre: el foc d’una una espelma. Si jo tenc foc i te’l passo a tu, tots dos tenim foc. El programari és una eina d’aquesta natura i cal tractar-lo amb aquests paràmetres i no amb els de la carn. ÿs demagògic fer-ho, com diu en Guillem.
Que uns informàtics d’on sigui facin un producte que ningú no pot modificar, això no dignifica la feina d’aquests informàtics. Gent que treballa sense ètica n’hi ha i fa diners. De fet, és la forma més fàcil i ràpida de fer-los. Prohibir a ningú fer modificacions de les eines i reservar-s’ho tot per a ells no és ètic perquè és una limitació inadmissible per a clients amb cultura d’eines.
El programari (una eina) és molt diferent a la musica (un art). L’art són obres no pràctiques però el programari és una eina, una obra pràctica. Una novel·la és art, un diccionari és una obra pràctica. No és cap limitació important per la vida de ningú no poder modificar l’art, però és una limitació no poder modificar una obra pràctica. Que una cançó transmeti unes o altres coses no és cap limitació important per a ningú, sinó el que va voler l’autor. Agrada o no agrada, però és com és. En canvi, és una limitació inadmissible no poder modificar les eines que fan les cançons. Pots veure la diferència? Per això hi ha llicències diferents: la CC per l’art i la lliure GPL per les eines. Podem admetre, sense limitacions per a ningú, que una cançó soni com l’autor va decidir que sonés, i per això les CC permeten coses com ara no crear obres derivades. En canvi, socialment no podem admetre no poder modificar l’eina, els instruments, perquè aleshores sí és una limitació inadmissible per qui vulgui usar-les d’una altre manera. Qui pot dictar com han de ser els pincells per a fer un quadre? Qui pot dir que han de ser de pèl de camell, obligatòriament, i no de porc? O usar els dits. O esquitxar un llenç.
Dir que una casa no es pot modificar o que no es pot fer «tunning» als cotxes fa riure a tots els que han fet modificacions de les seves cases i vehicles sense delinquir, són obres pràctiques i aplica una altre permissivitat.
Si no ho vols veure el problema és teu. Mai del model social de les cases o vehicles, una cosa pràctica elaborada a base de segles de saber què fer amb aquestes qüestions. Tens una mescla important de principis bàsics, i hauries de fer cas a qui ha fet feina d’anys per analitzar-ho amb la profunditat que esquives mesclant coses que no són el mateix.
El Lessig, a qui conec, ho té clar. Llegeix la seva introducció, del Lessig, que va escriure pel llibre «Programari lliure, societat lliure» i en la que vaig revisar a la traducció al català junt a Ricardo Galli. Ell defensa pel programari el que jo defenso. Per les obres no pràctiques, que són programari, va fer la CC. Són coses diferents. La Free Software Foundation, que es dedica a fer llicències per programari, sovint es queixa de la confusió que provoca la CC perquè alguns, que han descobert la llibertat de la creació amb la CC, volen aplicar-la a obres pràctiques on no s’hi escau, perquè suposa limitacions per a obres pràctiques que no són art. No es pot usar la mateixa eina per a tot. Es pot arribar a fixar un pern amb un martell, però el que toca és un gramponador. Tot plegat només és una falta notable de cultura amb saber quin és l’àmbit de les eines i quin de les creacions que sorgeixen amb les eines.
Benjamí, la frase del final te la podries haver estalviat, primer de tot perquè no em coneixes i per tant, no pots saber què em manca i què em sobra… tanmateix, amb la teva última resposta em dones a relluïr un egocentrisme pur al creure que una eina que pot ser útil per als usuaris i creadors, pel simple fet de no ser-ho pel programador perquè no pot modificar el codi, ja no ho ha de ser pels demés. L’exemple el podem trobar en clar és aquest tema.
En l’àmbit de l’art digital existeixen centenars d’eines de codi no obert on els creadors, els usuaris d’aquestes, sí que poden modificar l’eina adaptant-la a les seves necessitats artístiques, productives o de pur oci: cubase, final cut, premiere, photoshop… en totes elles, els creadors al treballar en elles es senten lliures d’expressar el seu art a través de l’edició en l’entorn, negar l’utilitat d’aquests programes pel fet que impedeixin modificar el códi a un programador… això sí que és demagògic.
Les diferències entre les eines i l’art les conèc… però no ens equivoquem, les meves paraules no volen sentar càtedra ni ser una base empirica. Tan sols dic que els extrems, tant d’un costat com l’altre, no son bons… no tinc els principis bàsics difosos, Benjamí… per tenir opinió no cal seguir una corrent doctrinal o un altre, en absolut… no ens equivoquem al defensar uns idearis i barrejar-los amb principis bàsics… hi ha gent que pot tenir els seus propis.
Ruben, no és cap doctrina sinó un anàlisi ètic profund basat amb la raó i el coneixement.
En llegir-te que els programes privatius es poden adaptar m’han agafat ganes de repetir la frase que t’ha ofès, i que en realitat és un favor perquè miris d’informar-te millor i així trobar la porta de sortida de la Caverna de Plató. No importa conèixer-te en persona per saber quanta falta et fa; basta llegir el què dius.
Perquè te’n facis una idea: estàs equiparant el client d’un restaurant al cuiner perquè el primer ha afegit sal al plat què li han servit, «jo també modifico plats, com els cuiners».
Els artistes que creen amb programari privatiu necessitaran aquest programari privatiu per a sempre més quan volen veure, escoltar, modificar la seva obra o usar-la de partida per altres obres. Caldrà el permís del fabricant, fica-t’ho al cap. Per obrir un .doc d’una novel·la cal el permís de Microsoft. ÿs un arxiu codificat amb fórmules patentades per Microsoft.
No voler-ho veure no canvia les coses. Els nins petits es tapen els ulls i aleshores es pensen que ja s’han amagat: si ells no es poden veure, doncs la resta tampoc. Fàcil. Després creixen i se n’adonen que la cosa no funciona així. Creix.
Però clar, has dit que no t’interessen massa segons quins detalls dels programes perquè no ets informàtic. Això sí, quan et contradiu un informàtic que fa anys analitza amb profunditat aquestes coses [1], aleshores aquest informàtic és tot això que m’has dit mentre fas encara més exhibició d’una ignorància que difícilment et llevaras de damunt perquè t’ofens quan t’avisen. Mostres un cas de manual de l’efecte Dunning-Kruger. Això no pretén ser una ofensa, sinó un avís educatiu.
[1] I que dilluns va a fer de professor a una universitat d’estiu per a exposar raonaments del programari lliure –sí, he dit universitat i no església; la informàtica a la universitat vol el mètode científics i una església vol doctrines i dogmes.
vaig veure un post d’aquests tant típics dels bloguers maqueros (un iPost?) on feien una llista de coses ‘guais’ amb definicions suposadament enrotllades, (iCools vull dir) tipus: “iSegon: temps que tarda un iPhone en fer nosequè”, “iMetre: 8,95.. vegades la longitud d’un Iphone”, i coses així…
vaig pensar que faltava la de “consumidor que es compra qualsevol tonteria caríssima si ho fa el jobs: iDiot..”
Aquí un article que vaig escriure fa uns dies…
http://alfons.elmeuportal.cat/20070618/apple-com-a-exemplre-de-programari-privatiu/
Algun exemple de la política Apple.
Benjamí la teva defensa es basa en posar exemples buscant la radicalització, ara ha tocat el client del restaurant i el cuiner per fer el paral·lelisme entre un creador que utilitza determinat programa i el programador que l’ha realitzat, sincerament: absurd… equiparar, per molt paral·lelisme que vulguis emprar i per molt que et vulguis aferrar al sentiment, un client de restaurant amb un músic professional que utilitza Cubase, és la demagogia més barata que fins ara has utilitzat… .
Tal i com tu em remets a un cas de Dunning-Kruger, jo et convido a que et miris el significat de la validesa formal que empres als arguments que utilitzes per dotar-los de veritat… quelcom que s’estudia en les classes d’epistemología… hi podries també donar uns crèdits de lliure elecció.
Les patents, Benjamí, tenen una durada determinada… actualment, aquesta durada els dos estarem d’acord que és excessiva… però és totalment vàlid patentar una invenció si així ho creu convenient el programador. Que hi han altres que no la patenten i la distribuixen sota una llicència GPL, doncs també es perfecte: dos models d’entendre les coses ben diferents en un mercat global que accepta ambdues.
Ara bé, que tu fagis referència a que ets professor, programador i arribis a parlar d’ètica i de maduresa… això em sembla exagerat pel que estàs defensant. M’entens? Perquè conèc docents d’universitat que defensen el model contrari que tu i ells, curiosament, per aferrar-se i defensar les seves idees, remeten als mateixos principis: experiència, categoria professional, àmbit de treball i sobretot, ètica i maduresa. Clar que sí.
Per últim, quan faig referència a la doctrina, no parlo de creences, sino tal i com apareix a la RAE, parlo precisament d’allò que els mestres ensenyeu als alumnes; accepció nº1.
Gràcies pels teus avisos educatius, sempre recomforta alliçonar, oi? 🙂
Ruben, segueixes sense saber res de la natura del programari –ni ganes– i no podras veure que la metetàfora del plat i la sal és tremendament assemblant al que deies que fan els usuaris que modifiquen els seus programes privatius.
Hi ha qui intenta aprendre, però tu dispares al professor. I als peus.
Presenta’m el que diuen aquests professors, no ho deixis anar i ja està. El mètode científic és prou conegut a l’hora d’avaluar teories. Sovint també és un bon subministrador de papers per a protegir de trepitjades el trespol recent fregat. Ho he fet un parell de pics i van beníssim.
Patentar programari és terrible perquè és patentar idees. D’això ja se n’ha parlat prou, aquí també, i no em repetiré. Tens mooooolt per llegir. Si vols.
El nivell de la meva contundència és proporcional a la importància de les eines de les que estem parlant i de la magnitud de la teva desenfocamenta. Va tant per tu com pels que miren, que són molts. Això no va d’una d’una màquina per estirar els rínxols del cabell de rossos oxigenats, sinó de les eines que usam per a escriure, llegir, veure i escoltar. Quasi res.
[…] Benjamí Villoslada és un dels responsables de Bitassa i de menéame. L’article original és a No vull un iPhone. Paraules clau: Apple, iPhone […]
[…] Benjamí Villoslada es uno de los responsables de Bitassa y de menéame. Bitalisme.com ha realizado la traducción de este artículo. El original está en No vull un iPhone. Paraules clau: Apple, iPhone […]