Un bon nombre d’usuaris novells d’escriptoris lliures, com GNOME o KDE, tenen una crisi de menú inicio. Esperen trobar-hi tots els programes, com passa al Windows, però passa que en falten un caramull. Estan avesats a que el menú és l’inventari del programari que poden usar i l’única forma que coneixen d’arrancar programari.
Un temps vaig intentar trobar la manera de tenir-hi el màxim de coses, als substituts lliures del menú inicio, però no és fàcil i em vaig adonar de les limitacions de la organització en forma d’arbre que hi ha darrere.
L’organització en arbre dels programes
Per entendre’ns, el botó inicio és el tronc i les entrades són branques, que tenen més branques, i finalment les fulles, que són les entrades que fan arrancar els programes. ÿs un model que s’aguanta quan a l’ecositstema no hi ha massa branques i fulles, o el resultat és una selva d’aquelles on la llum del Sol no arriba al trespol. Fa mal caminar-hi. El menú inicio aplicat als programes, dóna de sí per a un jardinet japonès; aleshores sí transmet pau i harmonia.
ÿs pel Windows
Quantes llicències pot pagar o aconseguir il·legalment un usuari mig del sistema del Windows? No moltes, o necessitarà mitja vida per a fer hores extres, cercar cracks o untar l’emule.
Per altre banda, la indústria del programari privatiu es concentra en cada cop menys empreses i per tant calen menys branques. En realitat en bastarien quatre: Adobe, Microsoft, Google i una pel programari d’empreses que compraran o tancaran les tres primeres.
He vist menús excepcionals als ordinadors d’alguns usuaris de Windows a l’atur, solters o les dues coses. Però passa que un ordinador microsofter carregat de programari il·legal acaba movent-se amb l’agilitat d’un regiment de playmobils dutxats en Loctite. Aleshores arriba el ritual del formateig i reinstal·lació del sistema, una operacio que sol suposar una desinflada important periòdica del menú.
Al Windows està tot subtilment pensat per què l’inicio sembli útil. Podem dir que és un sistema operatiu fet al voltant d’un botó.
No serveix pel programari lliure
Els programarilliurencs tenim milers de programes a punt d’instal·lació. Basten un parell de clics o teclejar una ordre per a tenir-los. Que ve de gust tafanejar la cosa de les animacions 3D? idò clicliclic o aptitude install blender i tal dia farà un any. Com qui s’entretè mirant un documental del National Geographic. Tot plegat fa que, amb el temps, sia intractable qualsevol clon del menú.
Per altre banda, al programari lliure no hi ha la tendència d’amagar res. Ni tant sols «per a fer les coses més fàcils», car trobam que el coneixement també és una forma important de qualitat de vida. Així, és freqüent saber coses tant palmàries com que el Blender atén per blender i el GIMP per gimp. Aleshores basta anar a la línia d’ordres –que no mossega– i escriure gimp per què el programa arranqui. O polsar Alt+F2 al KDE i teclejar-hi gimp. Et voilà!
Què és més fàcil: a) teclejar gimp i polsar Intro (primer cal posar Alt+F2 o amb Alt+TAB portar la finestra de la línia d’ordres a primer pla) o b) dibuixar un carrerany de formigues amb la rata fins la fulla gimp que és a la branca Multimèdia, ai no, sempre m’embullo: Gràfics, del botó K del KDE, i fer-hi clic.
Noms en comptes d’obrir branques de cap menú
ÿs el que fem en voler cridar les persones: usem el seu nom. La raresa seria agafar el mòbil, cercar l’entrada de qui volem parlar i fer sonar el seu telèfon. Ho fem, però mai quan l’interlocutor és a dos –ni dos-cents– pams del nas, que és just la distància que hi ha fins als programes instal·lats al nostreordinador. Són allà, crideu-los pel seu nom. No importa res més.
Que no en recordau el nom? Què és tant mal de dir com el d’aquells cosins llunyans que nomen Baldovina i Restituto? Què li farem, és el que hi ha. Tampoc no importa enfilar-se per les branques de cap arbre, aital monees. Quan ens oblidam dels noms de les persones, tirem d’agendes o de trucs per a recordar. Al programari lliure, totes les distribucions s’han empescat qualque base de dades que conté tots els programes instal·lats que poden fer «d’agenda» i nosaltres també podem empescar-nos trucs. Els programes solen estar classificats per categories i dins d’elles per paraules clau de la descripció. A Debian hi ha els tag. En certa manera són com les etiquetes del Flickr o Del.icio.us, dos casos més on fa aigües la classificació en arbre.
A Debian i afegitons hi tenim programes per a cercar dins la base de dades: el dpkg, l’aptitude o l’apt-cache. També l’apropos, que cerca dins la descripció del programa dins cada plana del manual (el man).
les dreceres no hi són només pel menú inicio. Per exemple, gairebé mai no arranco el Centre de Control del KDE, sinó que escric kcmshell --list | less. A la llista que fa el less, puc teclejar-hi la barra (/) i un poc de text sobre allò que vull fer. Ràpidament hi trobaré l’opció que caldrà escriure darrere kcmshell. Per jo és més fàcil escriure kcmshell el-que-toca que no pas obrir l’arbre d’opcions del Centre de Control i cercar-ho a base de clics.
Perquè el menú K tampoc no ocupa gaire, o ja l’hauria llevat. Me n’he adonat que poc a poc ha caigut en desús. En el fons, és una evolució lògica a mida que es saben més detalls, estat al que s’hi arriba quan l’escriptori lliure es fa servir cada dia. Per això, possiblement tot això que dic no és fàcil de valorar ni acceptar per qui vol analitzar la usabilitat dels sistemes lliures amarat del Windows i només usant-los de tant en tant.
Les que he comentat no són eines amb una corba d’entrada fàcil per a tothom. Trobo que hem perdut massa temps fent clons del botó inicio i s’ha descuidat aquesta part. Però si hi posau un poc d’interès, aviat sabreu teclejar amb els ulls tancats les quatre ordres que calen. En cas que us agradi aprendre coses, segur que per a vosaltres desplegar branques fins topar amb la fulleta de torn tampoc no era pas cap tasca engrescadora. També és veritat que els programes pensats per a tenir una corba d’aprenentatge fàcil sovint embafen un cop superada la fase d’aprenentatge.
I l’inventari?
Hi ha un altre detall important que fa que a un menú inicio lliure sempre hi faltin programes i que no serveixi com a inventari del l’instal·lat: no tot són programes que poden restar a un menú esperant que hom i don els arranqui.
Vet ací un truc per a saber què són programes: si a la línia d’ordres hi polsau les primeres lletres i la tecla TAB acaba omplint el nom complet, aleshores vol dir que es tracta d’un programa. Si no, pot tractar-se d’una llibreria o d’un servei.
Els serveis arranquen arranquen amb el sistema. ÿs el cas del MySQL o el servidor web Apache. Ambdós tenen un grapat d’utilitats per a saber-ne l’estat i el rendiment que podrien estar al menú. Però ja hi som: són tantes que aviat les branques no deixarien passar la llum.
Les llibreries s’instal·len: cal saber que fan falta i instal·lar-les, però l’usuari mai no les arranca directament. Serveixen per afegir funcions a d’altres programes, que són qui sí les arranquen. Així, tenir instal·lat el liblame no significa poder escriure liblame per a engegar un editor de mp3, sinó que alguns programes d’àudio a partir d’ara tindran la capacitat d’entendre’s amb l’mp3.
Les llibreries poden sonar a complicació, d’entrada, perquè al programari privatiu no abunden aquestes coses. ÿs per mor que allà hi mana l’estil Gollum del desenvolupament: si algú fa funcions de mp3 són seeeeeeeeeves i el seu tresooooooor. O pels els autoritzats després de passar per caixa i signar papers varis de no divulgació. Els inclouran en la instal·lació que funcionarà en forma de fulla dins les branques del menú inicio. La cosa de les llibreries és més un defecte social del programari privatiu més que no pas una complicació del programari lliure.
El Kickoff
Aquest apunt ha caigut per mor de l’anunci del Kikoff pel KDE.
A can SUSE estan donant-li voltes a un menú inicio més complet, i malauradament sembla que segueixen emparrats a l’arbre. Per a superar el problema de massa branques i massa fulles, només mostren la darrera branca. ÿs una forma elegant de presentar un problema, però no de solucionar-lo.
El Kikoff té una funció de cerca, però possiblement no és una abstracció gràfica pel que caldria: interrogar la base de dades de programes instal·lats i candidats.
22 comentaris. Leave new
Navegar entre directoris a mi també em resulta més senzill a base de linia d’ordres. Vol dir això que hem d’oblidar-nos del Konqueror? Clar que no, resulta molt útil per qui NO VOL APRENDRE que amb cd canvies de directori, i que després de posar les primeres lletres apretant el tabulador s’autocompleta el nom. Perque els novells tenen tot el dret del món a no voler aprendre res, i a voler-ho fer tot de manera intuitiva.
Aquesta és la màgia de GNU/Linux; està evolucionant cap a un punt en que cada cop és més intuitiva per a l’usuari novell, pero mantenint la capaçitat de configuració a base de línia d’ordres que tant s’agraeix quan dus un temps amb el sistema.
Encara que compartesc la idea principal del text (si no vaig malament, que amb el temps d’ús del sistema GNU/Linux tothom va abandonant el menú d’inici per ser obsolet, o al manco menys útil/ràpid que la línia d’ordres) no blasfemis contra el Kickoff i altres menús d’inici, perque són iniciatives per a fer més senzilla la vida als nouvinguts.
Toni: el problema és que no la fa, més fàcil, perquè hi cerquen tots els programes i no hi són –pel que he explicat. Potser hi ha casos d’usuaris que no i són feliços perquè hi troben una part, però no parlo d’ells. Fet i fet, gairebé mai m’entenc gaire amb els que no volen aprendre, vivim a barris molt allunyats 😉
La gent no vol saber tot això que dius
Ah, un lagentista! 😀
No hi estic gaire d’acord…
Personalment per a mi és un conyàs recordar noms de programes que nomès utilitzo ocasionalment.
M’agrada navegar pel menú, perquè a mès em serveix per tafaneixar programes que no conec.
Per exemple, els jocs… el meu Ubuntu bé amb tot un fotimer de jocs… i no tinc ni idea del nom que tenen! em va de maravella anar a Aplicaciones -> Juegos i seleccionar alguna cosa per entretindre’m.
Una altra (i aquesta és específica del OOo) 🙁 és que a cada distribució l’anomenen com els hi don la gana… soffice, ooffice, openoffice,…?
Si, com és el cas, es tracta d’un programa que utilitzo sovint, ni una cosa ni l’altre, icona ràpida a la barra del panell.
I, a risc de que em diguis “lagentista”, efectivament, la majoria de la gent, no vol tots aquests “embolius”. 🙂
Bé, lo bó es que tenim la llibertat de fer-ho com més ens agradi, no?
Ismael: només si et conformes amb el que surt al menú. Hi afegiria «i sabis que hi falten coses que et perds», però sempre em pots dir que «la gent ho ho vol saber» 😉
Ah, «la gent»! Aquesta massa indefinida, sempre gran, que té exactament els mateixos gusts que un 😀
Una petita aclaració; jo no sóc el Toni del comentari #3.
Per altra banda, per molt que tildis de lagentista a qui ho digui o que per resposta al que diu l’Ismael sobre el que és l’ens anomenat “gent”, està clar que la majoria de gent no vol aprendre a manetjar un ordinador, i tan sols el volen emprar com una eina (a voltes imposada per part de les necessitats al lloc de feina). Si vols proves empíriques, carreget de paper i boli i ves a fer una volta per on sigi (bé, a les quedades de bulma no val .. :D) demanant al personal si és vera o no que sempre s’estimen més “la ley del mínimo esfuerzo” per tot alló que fan, i encara més amb els ordinadors. Podries contraargumentar que si has d’emprar l’ordinador sovint és menys feina aprendrer a emprar la línia d’ordres per fer aquestes coses que haver de navegar pel menú d’inici (que tu consideres dificultos, poc pràctic, i ineficaç) cada vegada, pero has de saber que la majoria de gent, desgraciadament, té pánic a tot allò que comporti el mínim treball mental (com aprendre un parell d’ordres).
Esper que la contesta no sigui un simple “Ah, un lagentista!” ^_^
He afegit una frase sobre els tag Debian, una cosa que intuïa perquè surt en fer un aptitude show (o apt-cache show) d’un programa. Ja que l’Ismael parla de badar quins jocs hi ha:
Està clar: el kopoquer és un joc de cartes, gràfic i pel KDE. La informació hi és entrada, però la poden reflectir les branques d’un menú en forma d’arbre? Perquè malbaratar tota aquesta informació? Perquè és el que «vol la gent»? Jo vull pensar que és el que va a cercar, un arbre, perquè està avesat a fer-ho en Windows. Que amb un poc de coneixement i unes eines com toca, aleshores estarien encantats dels cercadors i l’organització amb etiquetes en comptes de branques.
De moment veig alguns programes que saben de què van les etiquetes, i alguns són gràfics «per la gent» 😉
A veure?
Hòstia, 25.000 programes i cap sense etiquetar –bona feina! 580 etiquetes, que vol dir 580 branques d’arbre. Molt usable, tot plegat. Sisí 🙂
Feia proves amb els jocs mirant el debtags, seguint l’exemple de l’Ismael. Què tal aquesta forma de tafanejar jocs disponibles?
$ debtags grep game::* > jocs-a-la-debian-200709.txt
El pots consultar aquí. No he provat com saber quins estan instal·lats, però és un detall irrellevant quan es tracta d’un sistema lliure connectat a la Xarxa 😉
En la meva opinió, el menú d’inici no és només un enllaç a les aplicacions, per exemple, pots tenir [[Firefox-Navegador d’internet]] (per defecte fa una petita descripció).
No és més cómode això que recordar que el “Navegador d’internet” es diu Firefox i que has de premer ALT+F2 (també recordar) i després escriure el nom?
Imaginat per un moment que el teu navegador s’anomena Firefox, no és més comode anar al menú d’inici, apartat internet i veure [Firefox (Navegador d’internet)]?
En la meva opinió sí, però sempre pots treure el menú K (botó dret – elimina) 😀
I com ha dit l’Ismael, tenim la llibertat d’escollir com ho volem fer 😀
Salutacions 😀
Imaginat per un moment que el teu navegador s⿿anomena Firefox
Canviar per:
Imaginat per un moment que se t’oblida que el teu navegador s’anomena Firefox
🙂
Imaginem que som 2 segles enrera, quan la majoria de “la gent” treballava a pagès. El pagès no vol saber les complicacions de sembrar, llaurar, regar, esporgar, segar, etc. El que vol és tenir una bona collita “prement un botó”. A que sona ben absurd?
Curiosament, avui en dia, quan gran part de l’activitat econòmica, cultural i social està basada en la ciència i la tecnologia, “la gent”, (alguna gent, molta gent, massa gent) no vol fer l’esforç d’aprendre a usar la tecnologia i conèixer a fons la ciència. Així, com pot treure’n partit? No ens hem d’estranyar si els països més productius són els que més esforços dediquen a la ciència i la tecnologia. Naturalment són també els països més cultes i desenvolupats.
Que podem esperar d’un país, on la majoria d’informàtics presumeixen de no llegir els manuals?
[…] Estava llegint els comentaris de l’article de can Benjam
ÿs mal de dir, però servomac ha pinzellat una de les coses que m⿿agrada de com estan anant els unix alike lliures: esteim avançant cap a una dualitat on els nouvinguts es senten còmodes i els qui volem un poquet més ho podem tenir.
Potser la paraula més adient per definir-me en aquest cas seria snob, però me sento genial usant ion3 al portàtil i xfce4 al sobretaula. Sense botó d⿿inici cap dels dos. Però per un altre motiu: s⿿adapten al que jo he de menester. Així doncs la bellesa visual d⿿ombres o escriptoris que giren com cubs no me compensa la comoditat i agilitat amb que me moc. Igual que amb els editors o els clients de correu: és fantàstic que existeixin peces de programari com el kate o el thunderbird, però no té cap sentit que els usi si me molen més l⿿emacs i el mutt.
Amb tot això vull dir que és interessant no oblidar que, fins a cert punt, ens interessa facilitar i fins i tot imitar altres interfícies per atreure més usuaris. Al cap i a la fi la dominació mundial és un punt important a la tasca. Però no hem d⿿oblidar d⿿on venim i que la nostra experiència amb els ordinadors no millora per tenir un botó que posi inici on en tres clics poguem posar en marxa la tasca que volem fer. Hem de saber aprofitar la diversitat per sentir-nos lo més còmodes que poguem alhora que perdem la vergonya a reconeixer que som diferents.
Bon paral·lelisme, Sebastià.
Pinuscset: imagina’t que tens l’ordinador dins un vaixell de propietat i s’enfonsa. No és tant greu perquè tens assegurança? Idò assegura’t també aprenent a usar les eines i recuperaras el nom del navegador quan l’oblidis.
$ debtags grep web::browser
Ja sabies que en tens tants com 51?
$ debtags grep web::browser | wc -l
51
🙂
Ara mira si hi són, a l’arbre navegadors del teu menú. Perquè ¿cal que només hi surtin els que estan instal·lats, com al Windows? En un sistema lliure, la diferència entre instal·lat i no instal·lat, a l’hora d’usar-lo o no, és tant irrellevant com la diferència entre plana web visitada (que és a la memòria cau del navegador) o no visitada.
Pau: no veig que imitar una forma imperfecte d’organitzar el programari pot atreure quan hi ha tants altres enrenous importants a l’hora d’escapar-se del programari privatiu 😉 Segur que necessitem arrossegar un nyap que no usam, però ens sembla –sense aprofundir-hi gaire– que fa falta i els agradarà? I que ja dic que a molts no, m’ho he trobat als cursos: «escolta, perquè no surten tots els programes al menú?». Un nyap que m’ha semblat que es prollonga amb l’invent de SUSE, d’aquí que arrufi el nas mitjançant aquest apunt.
Caldria que fos més fàcil repensar les coses, però arrosseguem massa Windows i ens limita. ÿs una pena que el passat imperfecte ens condicioni.
Benjamí@15: veig que has entès el que volia dir però creient que és la meva opinió 🙂
Precisament el que no crec és que sigui bona idea seguir les pases d⿿una cosa no sols tant establer-ta sinò que ha demostrat a la llarga que no està tan ben parida.
En la meva opinió, Benjamí, l’ús del menú inici és d’executar les aplicacions que tenim instal·lades.
Si volem saber de les que disposem ja podem fer el debtags grep web::browser !
També esteu comentant que hi ha qui no vol aprendre l’ús de l’ordinador, però realment no el vol aprendre o ho vol fer anar còmodament?
Responent al Sebastià (ets l’organitzador de les jornades o el traductor de KDE?, (conec dos Sebastiants 😉 ), si els pagesos haguessin i poguessin disposar d’un botó de “fer collita” segur que els hi hauria encantat!, els hi hauria estalviat temps i feina!
Perquè menysprear les comoditats si aquestes no ens resten l’incomoditat de veure més enllà?
Per exemple, Ubuntu inclou el “Afegeix i treu aplicacions” on en un programa molt simple veiem els apartats navegador/ofimàtica etc. i podem escollir què instal·lar sense problema, d’altra banda ofereix Synaptic que gràficament ens permet veure-ho tot i finalment també inclou l’eina mode text que tots coneixem (apt-get).
Ens hem de queixar que ofereix tres formes (molt fàcil, fàcil i potser difícil) o simplement escollim la que desitgem?
Sembla que ens queixem que ens ofereixen comoditats, però si ho haguessim de fer tot “a mà” no seria també un pal?
Perquè hi ha gent (inclòs jo) que usem Debian enlloc de LFS?, és que em nego a aprendre com va el sistema?, potser és que en aquest instant necessito comoditat!
Bé, aquesta és la meva opinió!
Bona tarda a tothom 😀
Pau, és veritat. Just només vas deixar anar una frase d’inseguretat 😉
Pinucset:
La teva opinió o perquè sempre ho has vist així al Windows? 🙂 Perquè si és opinió, obre un bug: no hi són totes les instal·lades.
$ dpkg -l | grep ^i | wc -l
1336
No n’espero 1336, al meu, perquè no hi calen coses com l’x.org o l’amarok-xine és una opció de l’Amarok. Pego un cop d’ull a la llista:
ÿs desconcertant que programes tant importants com MySQL o Apache no hi tenguin cap ni una menció.
I per què no veig el Tidy dins el menú Internet? Cony, és un tema que m’interessa: la validació de planes HTML i el menú inicio m’està enganyant. I el cdparanoia? I l’aptitude? Cap aplicació no gràfica al menú?! Amb l’importants que són. Podrien arrancar un Konsole amb ells, com passa al Windows amb els pocs programes no gràfics presumptament útils que hi queden. Perquè hem quedat que el menú és per a saber quins programes tens i arrancar-los. O no?
Em fa mandra cercar com mirar només les aplicacions X-Window que tenc instal·lades, perquè estaria bé saber si totes tenen entrada al menú. D’entrada, i sense mirar-ho, poso mesions que no. A la SUSE no importava ni mirar-ho, se cert que en faltaven un fotimer –i sempre sortia als cursos.
Actualització del darrer paràgraf: just cercant un programa que comenci per kt i veure kttsmgr. No hi és, al menú K.
D’acord, poden faltar aplicacions (que no treu que les poguis afegir tu a mà), pero no és millor quelcom bo avui que quelcom altre perfecte demà?
Com podriem substituir el menú d’inici d’una manera més òptima per tothom? (No considero óptim per tothom memoritzar els noms de tots els programes)
(La frase d’abans és de Patton)
No poden faltar, falten 🙂 Afegir-les a mà no és fàcil per a novells. Fer-ho comporta problemes, o en tenia si no ho han corregit. El menú quedava desactualitzat d’alguns canvis de programari. Calia esborrar ~/.config/menus/ per a fer-lo reviscolar.
Perquè memoritzar és un problema, parlava d’aprendre a usar eines. També deia que em sabia greu que no se’n fessin de millors, la darrera pregunta que fas, i una cosa que serà mala d’aconseguir mentre hi hagi tanta afecció pel menú dels dallonses 🙂
Per tant els dos estem d’acord que el menú no és la millor solució, per tant, quina és?
Ho he estat pensant i no se m’acut res :S
Bon vespre 😛
Els noms dels programes lliures s