He cridat a Canon España, consulta de reparaciones, telèfon 901 301 301. He dit que sabia el codi d’una peça que necessito per a una càmera (CK9-1103) i vull comprar-se-la. La resposta, immediata, gairebé reflexa, ha estat que només subministren peces a tècnics. Aleshores m’he presentat com a tècnic de satèl·lits artificials:

¿No le parece que dedicándome cada día a montar y reparar componentes de alta precisión de satélites artificiales podré cambiar la pantalla de esta cámara?

No ho sap. Diu que cal que parli amb els tècnics de les empreses de reparacions autoritzades per Canon. Són a la plana dalt lincada.

A veure: si el telèfon és de consulta de reparacions de Canon car és el que vull fer, per què m’envien a qui fa reparacions? ÿs com anar a la carnisseria a cercar un filet i que t’enviïn a un restaurant.

A 660 Euros l’hora

Ahir van dir-me que cal preparar 200 Eur per a la reparació de la pantalla. Ho explico aquí.

Gràcies a l’ajuda del Xavier Caballé, aquest migdia he pogut saber que la pantalla val uns 50 Eur. Si els llevo als 200 de la reparació en queden 150 en concepte de mà d’obra.

Cercant un poc més he trobat una guia fotogràfica amb les passes per a canviar la pantalla i sembla que basta un quart d’hora. En una hora se’n poden canviar quatre, cosa que suposa 600 Eur / hora. Cal afegir-hi el marge de quatre pantalles, que pot ser ben bé un 30%: 60 Eur més.

Hi ha reparadors que diuen que les coses no són així a la pràctica; mai les avaries no arriben com si brollessin d’una aixeta. ÿs veritat en prou casos, però no sembla el del servei tècnic de la Canon. Ahir mateix, a la botiga on van passar el preu de 200 Eur, per experiència, també digueren que «és l’avaria més freqüent» i «caldrà esperar un mes i busques». No és cap disbarat pensar que hi coa i que no donen a l’abasto.

Si el meu càlcul encara sembla massa optimista, reduïu-lo a una tercera part: 220 Eur hora.

Venga a la meitat de la tercera part: 110.

Només es poden cobrar 110 Eur per una hora de feina quan hi ha una gran protecció que perjudica, en proporció, als clients. ÿs on volia anar a parar.

Ahir parlava de promoure els menestrals locals, no pas matar-los a base de fartamentes regulars de caviar iranià regat amb xampany francès.

No importa fer més cridades i per a confirmar que passaran per l’arc de triomf un torracollons que vol comprar la pantalleta per a canviar-la seguint unes fotos que ha trobat a Internet.

Satèl·lits?

Els automatismes només responen bé davant situacions previstes, és el que te la pràctica de l’automatismologia. Per això va bé tenir preparada una resposta no prevista, i a veure què passa. Pot ser que no et creguin i aleshores no s’aconsegueix res. No importa, és exactament el que passaria amb la resposta verídica previsible que poden esquivar, tampoc aconseguiria res, però almanco així és divertit.

L’altre dia de pagès vaig veure venir, al centre comercial, la venedora de targes de crèdit del Barclays Bank. ÿs tot un clàssic de la venda intrusiva i per a esquivar-la cal fer cara de tenir molta pressa, però no tots els venedors saben llegir-la, i de tant en tant m’aturen. La meva resposta imprevisible a la darrera pregunta «coneix la nostra tarja?» va ser «sí però no la necessito: faig feina a la màfia, cosa que comporta quantitats ingents de doblers en efectiu i cap necessitat de crèdits». No va respondre. Era l’objectiu, perquè fins aleshores havien tingut resposta per a totes les pegues verídiques –i vulgars– que havia posat, fent-me perdre temps amb la cosa d’escoltar mirant de ser correcte amb qui està pencant en una cosa que potser tampoc li agrada.

Si la venedora aguanta fins l’hivern tindré un problema. Serà difícil no passar prop de la paradeta del Barclays amb capell, gavardina, clavell blanc al trau i la funda d’un violí devall el braç. No res, per a seguir el joc i fer més distreta una feina que té totes les traces de ser tan avorrida com ho és comprar a un centre comercial.