El Partido Popular propone eliminar las 3 copias privadas de la Ley de Propiedad Intelectual

[…] Según explicó, Rodríguez Salmones, solo existen algunas “discrepancias” con el texto legislativo en asuntos “sustanciales”. Entre las discrepancias, destacó la posibilidad que marca la Ley de poder hacer tres copias privadas de una misma obra. Para Salmones este posibilidad es un “disparate” que equivale a “comprase un coche y dejar todas las puertas abiertas para que te lo roben”.

—Europa Press, destacat meu.

El Partido Popular ha presentat una vintena d’esmenes al projecte de Llei de la Propietat Intel·lectual. Na Beatriz Rodriguez Salmones no és ni més ni manco que la portaveu de Cultura del Partido Popular.

Volen que la llei no deixi fer còpies privades, aquestes que es financen mitjançant el canon que ens encolomen amb cada CD-ROM o DVD –entre d’altres. Ens el cobren encara que els comprem per a fer còpies de programes lliures o passar als padrins les fotos dels néts a les vacances.

«Propietat intel·lectual» és un oxímoron

Fins no fa gaire l’objectiu era que la cultura arribés a tothom. Just per això la Llei de Propietat Intel·lectual en vigor permet fer còpies privades. També em invertit molts doblers i esforços per tal què a cada barri i poble hi hagi una biblioteca pública. Avui, gràcies a Internet i la digitalitació de la cultura, és possible fer una biblioteca a cada casa.

En comptes de celebrar-ho ens diuen que hem de fer bonda. Cal que mirem per un grupet petit i de ronyó ben cobert –els editors– que no paren de rumiar formes de prohibir i sancionar qui provi tenir una biblioteca a ca seva. Els que ho fan són «pirates», un qualificatiu gens innocent, doncs fins no fa gaire es referia a una casta de bàrbars assassins, violadors i saquejadors.

Totes les restriccions són artificials i forçades, però la propaganda és molt forta perquè no ho vegem així. Se suposa que hauríem de relacionar «propietat intel·lectual» amb propietats immobiliàries, cotxes, barques i entrepans. Res més enfora que veure-ho tal com és: l’intel·lecte no té amos. Les coses intel·lectuals, culturals, passen (això és, es copien) d’un cervell a un altre quan s’expliquen, representen, llegeixen o materialitzen en un giny. Internet i els ordinadors només són una eina per a gestionar millor aquesta realitat inevitable i natural. Idò volen sanar –capar, en català principatí– l’eina tant com poden. Estem a punt de perdre el dret a llegir –i més drets explicats al fragment copiat a [1].

Les lleis de protecció van sorgir per protegir la còpia i no la «propietat intel·lectual». La societat les va concedir perquè ens interessava que algú invertís diners en fer córrer la informació i la cultura. No era fàcil aconseguir-ho, perquè calia imprimir molt paper, amb màquines cares i pesants, per a continuació distribuir-ne còpies arreu.

Als copistes de monestir no els hi va agradar gaire que l’impremta els hi llevés el poder que tenien sobre la reproducció i la distribució. Avui no és l’impremta qui ho fa més fàcil, sinó Internet i els ordinadors. Les discogràfiques i els editors són els nous copistes emprenyats.

Els frares no se’n van sortir. Aquests altres tampoc ho aconseguiran, però el tràngol serà llarg. Tenen gairebé tant poder i influència com el clero d’aleshores. Ara mateix viuen un moment dolç que els permet fins i tot afuar torquemades inquisidors –ciber-inquisidors, tot guardant distàncies amb una inquisició física que va ser molt més terrible.

La màquina de copiar cotxes

La fixació contra l’infidel és tant desmesurada que podem veure com alguns fan el ridícul en comparar la propietat d’un cotxe amb la propietat intel·lectual. No és nou: altres van fer paperots assemblats quan atacaven l’heliocentrisme o defensaven una Terra plana. Sembla clar per on no circula –ni ha circulat mai– l’intel·lecte. Just entre qui diu que el defensa, vés per on.

O potser no, i passa que hi ha una màquina de 500 Eur capaç de fer una còpia instantània d’un cotxe i jo no me n’he adonat.

La metàfora de la diputada no està rodona sense una màquina barata que faci còpies de cotxes. Estaria bé veure que passaria si aparegués. Possiblement cap legislador faria lleis per protegir els fabricants d’automòbils. Els polítics, amb els seus garatges estibats, els hi farien arribar ànims i ajudes per adaptar-se als nous temps. I és que em fa l’efecte que per a molts és força més «imprescindible» anar ben calçat per la banda dels peus –motoritzats també– que no pas la del cap.

Només s’empescarien qualque decret per evitar els efectes secundaris de la màquina de copiar cotxes «que la gent usa sense seny»: pujar el preu de la benzina, nous impostos o impulsar moltes obres públiques per a construir autopistes de 7 pisos, aparcaments de 10 plantes soterrades i promoure els estudis de disseny automobilístic. Servirien per a tenir nous models que copiar. I és que després de provar tota la gamma i colors de can Lamborghini, potser la cosa es posaria un tant avorridota. La mesura estaria emmarcada dins un «pla estratègic per a recolzar la indústria de l’automòbil». No sonaria tant banal.

Tranquils, que no estic donant idees. Ja paguem nous impostos per exercir el dret a còpia privada d’obres culturals. Li diuen canon i ho gestiona el ciber-torquemada major del regne. Però no en té prou.

—
[1] Fragment del capítol 17 de Free Software, Free Society, Richard Stallman:

[…] Abans, aquests incidents eren aïllats. La “informàtica de confiança” (Trusted Computing) ha convertit aquesta pràctica en omnipresent. “Informàtica traïdora” en seria una designació més adequada, perquè el pla està dissenyat per garantir que els ordinadors desobeeixin sistemàticament llurs usuaris. De fet, està dissenyat perquè els ordinadors deixin de funcionar com a ordinadors d’ús general. Cada operació podria necessitar un permís explícit.

El concepte tècnic subjacent a la informàtica traïdora és que l’ordinador inclogui un dispositiu digital de xifratge i signatura, les claus del qual siguin secretes per a l’usuari. (La versió corresponent de Microsoft s’anomena “palladium”). Els programes privatius faran servir aquest dispositiu per controlar quins altres programes es podran executar, els documents o les dades a què es pot tenir accés i a quins programes es podran transferir. Aquests programes descarregaran contínuament noves normes d’autorització a través d’Internet i imposaran aquestes normes automàticament als treballs de l’usuari. Si no es permetés que l’ordinador obtingués periòdicament les normes noves d’Internet, algunes prestacions deixarien de funcionar automàticament.

Naturalment, Hollywood i les discogràfiques tenen la intenció de fer servir la informàtica traïdora per a la Gestió de les Restriccions Digitals (DRM, Digital Restrictions Management), de manera que els vídeos i la música descarregada només es puguin executar en un ordinador determinat. El fet de compartir serà totalment impossible, com a mínim amb els fitxers autoritzats que es rebrien d’aquestes empreses. La gent hauria de tenir la llibertat i la capacitat de compartir aquestes coses. (Espero que algú trobarà la manera de produir versions no xifrades, carregar-les a Internet i compartir-les, de manera que les DRM no triomfin completament, però això no és excusa per a l⿿existència del sistema).

Fer que compartir sigui impossible ja és prou dolent, però és que la cosa va a pitjor. Hi ha plans per fer servir la mateixa funció per al correu electrònic i els documents, de manera que els missatges de correu electrònic puguin desaparèixer al cap de dues setmanes o que els documents només es puguin llegir als ordinadors d’una empresa determinada.