Cal dir-li dur al disc que porten els ordinadors? «S’ha trencat el disc de l’ordinador» no s’entén?

No importa passar pena per les confusions: el disc «tou» ja nom disquet. Els òptics, aquells que usen làser, són CD o DVD. En aquest cas, hi ha afegitons en forma de R o RW per saber si s’hi pot escriure o reescriure. El ROM de CD-ROM sobra: un disc en el que no s’hi pot llegir no és un disc, és una tragèdia. La VD del DVD confon: no són només per vídeo i [*] la primera D és redundant, avui tots són digitals. Basta dir que és un disc òptic extraïble (DOE?) amb 4,5 o 9 GB capacitat.

Ben mirat, també sobra el Compacte en referir-se als CD. N’hi ha d’inconsistents? Es quedaria en Disc, aquest pic òptic i extraïble, si es vol. En aquest cas, es tracta d’una marca comercial i serveix per distingir-lo del DVD, del vinil i del disc d’ordinador. Però no és tant fàcil com sembla: Philips, la propietària de la marca Compact Disc, diu que els discs musicals que porten protecció anticòpia no segueixen el seu estàndard i no poden portar la marca Compact Disc. I com els hi hauríem de dir? No ho se, però jo ho tenc clar: DD, disc defectuós i no en compro cap.

Les diferències estan en la capacitat, el sistema de lectura / escriptura i si es poden extreure o no –sense fer bricolatge, clar. Els noms haurien de servir per expressar aquestes diferències, i no la rigidesa, si és digital, compacte, gros, petit, per vídeo, fotos o bases de dades. Avui no té cap importància i potser caldria que els noms també evolucionessin.

En Miquel Fasius ho ha explicat amb prou gràcia a la llista Bocamolls:

«També dic, i sempre he dit com deia tothom a l’era dels megateris, simplement “disc” (misteriosament un dia li va créixer el “dur”) .

No era un tal Zipf que deia que les paraules freqüents s’escurcen? doncs “disc” segurament es diu poc.

I me’n fot si és dur o rígid o de qualsevol altra mena. N’hi havia prou amb dir-ne disquet del floppy disc, que nosaltres no teníem el problema dels usans, però la mimètica és terrible. Encara rai que no ho van traduir per “disc difícil” això de hard disk. Ha estat una metamorfosi com el torró d’Alacant que cada cop més gent li engalta “dur”. Suposo que aviat el de Xixona serà tou, i el de massapà transmutarà en torró ni-massa-dur-ni-massa-tou de la mateixa manera que el cafè ara és diu sol (un misteri de transubtanciació que tampoc entenc). Quan demano un cafè és només per la estranya idea de que vull un cafè. Que em preguntin si el vull sol em deixa bocabadat cada cop. Per quin motiu no passa quan demanes una cervesa:

— Que prendrà?
— Una cervesa.
— Sola? …
— Doncs sí què hi farem.

Jo sóc com el centpeus curiós del Maties Guiu i em meravello dels meandres del llenguatge. l’àvia deia “això deu ser dolent que duu molta química” o “feia economies”. a mi em feia gràcia que li fotés nom de ciència a una cosa tan concreta com els additius , coses d’àvies pensava, però ara “et fan una citologia”, o “tenen una filosofia d’empresa”, i no sé quantes coses rares més. O el rar sóc jo?»

I espera’t amb la cervesa, que la clara va fent forat.

[*] Teniu raó (veure comentaris), la V és de versatile i no de vídeo. Ho va ser, però m’havia quedat amb la definició les beceroles de l’invent. Segons la Wikipedia:

“DVD” was originally an initialism for “digital video disc”; some members of the DVD Forum believe that it should stand for “digital versatile disc”, to indicate its potential for non-video applications. Toshiba, which maintains the official DVD Forum site, adheres to the interpretation of “digital versatile disc.” The DVD Forum never reached a consensus on the matter, however, and so today the official name of the format is simply “DVD”; the letters do not “officially” stand for anything.

En aquest cas sí que s’ha fet el que reclamo amb aquest apunt: evolucionar.

(Imatge: Red Hill Technology vista a la Wikipedia i )