Tercera temporada de l’Ítaca a Televisió de Mallorca

fotograma del primer programa de la temporadaFa un parell (foraster) de setmanes que va començar la tercera temporada de l’Ítaca a Televisió de Mallorca. N’han emès dos i just acabam de gravar el tercer de la temporada, que és el 95è 96è des del juny del 2006, data que començàrem el viatge itaquià.

El podeu veure els divendres damunt les 22h ⿿si el bàsquet vol. El repeteixen devers les dues de la matinada, el diumenge també a la matinada però no tant, i el dilluns al migdia. Penjo la secció al Google Video, té fil de subscripció icona RSS i al web de la [M] hi és sencer.

Hi col·laboro amb la secció d’Internet, que aquesta temporada és de set minuts com a cosa general, però es pot escurçar o allargar segons vagi la resta ⿿que sol anar clavat perquè la directora sempre té el rellotge a cop de reüll.

Ara quedaria com un tipus amb criteri si digués que m’agrada més la ràdio que la tele. Però no. La meva experiència és a un programa digne, modern i àgil fet per bons professionals.

Sovint es diu que la ràdio és més àgil i fresca. ÿs veritat que l’Ítaca és més lent i complexe de fer –que no de mirar– que la ràdio que conec. Però aquesta és la part complicada que duu la Bel, amb els seus 18 anys d’ofici al mitjà, mentre que l’espai que em toca s’assembla molt a la ràdio. El conjunt és un variat. Fa que m’hi passen coses com la del proper programa, on sobre la marxa llegeixo la paraula silbato a un web en espanyol i perpetro primer «silbat» –i després «pito»– perquè no puc recordar la paraula «xiulet». Me l’havia preparat, perquè m’ho ensumava, però no queia. En acabar tot d’una vaig cercar «pito» al DCVB. Hi és. Mira, encara. Potser hi ha més errades, qualque pic no me n’adono allà sinó en veure el programa. Amb un guió rodant pel teleprompter tot plegat és més exacte. A la televisió hi ha pocs minuts i cal aprofitar-los, han d’estar ben fets, amb ritme. Per això tampoc no m’importaria practicar tot allò que, diuen, fa manco àgil i fresca la tele en comparació a la ràdio. També aprendria a llegir sense que ho semblés, una cosa que no és gens fàcil. No toca per l’estil de la secció d’Internet, toca mirar de ser més precís. Ja va bé, serveix per la ràdio.

També he après un caramull de coses que a la ràdio no havia de menester, però que són ben útils. Fins i tot per la vida sense càmeres. A la ràdio cal escoltar-se i a la televisió mirar-se. Mai no ens agradam, i així millorem qualque cosa. A més de les qüestions de nervis, fluïdesa i dicció comuns als dos mitjans, a la tele va sorgir la cosa de la imatge:

Te n’adones que gairebé mai no et veus parlar, però ara massa i tot. No t’agrades. Vaig aprendre a saber quina cara feia en cada moment, cosa que em va servir per aprendre a gestionar un poc l’expressivitat. Ara, quan em fan fotos tenc un poc més de control, i ja me m’agrada una de cada cinc. També sé cercar moments més fotogènics quan retrato els demés.

El cabell curt era molt còmode, però em feia semblar un militar fent divulgació la tele –i possiblement a la resta de llocs, em temo. Mig llarg no pesa i tendeix a fer la vertical. Potser quedarà llarg a l’espera que el 8 d’11811 recuperi la moda afro.

I el pes. Diuen que la tele engreixa 5 quilos, però és mentida: a les panoràmiques, que és el que es porta ara, són 15 quilos. La imatge d’un militar víctima de l’obesitat mòrbida em va decidir a fer qualque cosa. N’he perdut 25 i encara no he acabat, però tampoc no me’n preocupo. En podria fer un llibre si tingués facilitat per a omplir planes fins aconseguir justificar el preu de 20 Eur, que en aquest moment és l’estàndard. Però passa que trob que les dietes són com les receptes: s’expliquen en quatre ratlles. Bàsicament aquesta consisteix en cuinar per a tu i després escoltar-te, passar ben llis dels productes processats, més verdures, bolets, poc oli fregit, bullir i vapor, poca sal, més espècies o soja, gairebé gens de sucre i que la carn sigui d’animals que se’ns assemblin el mínim possible. Sol ser només peix, perquè la indústria engreixa l’aviram torturant-lo. De peixos n’hi ha molts que viuen en llibertat. Em vaig adonar que els digeria millor que el xot, vedella o porc. L’important és pair bé; és al que em referia en dir que cal escoltar-nos. Cuinar un mateix per aplicar allò que ha sentit. Després vaig veure que el Doctor Masgrau explica beníssim el que ja feia per instint. ÿs a l’article «No als règims dictatorials!».

De la tele a la cuina, tot trescant per les branques. Aquest apunt haurà tingut el tictac d’una tertúlia radiofònica. Fresc i àgil? No ho sé pas.

Compartir

Entrada anterior
El mite del respatller del seient en posició vertical
Entrada següent
Cap a Maó

9 comentaris. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.