Amb el Feed Analysis v1.1 podeu saber quants subscriptors té un blog. No importa instal·lar cap programa, hi entrau l’adreça del fil de subscripció del blog en qüestió, i au.
Cal que el blogaire usi el gestor de fils de subscripció FeedBurner, i que al seu compte hagi activat una opció que nom Awareness API.
Sovint sentim parlar molt d’un o altre blog. No sempre és fàcil saber si la popularitat ve d’una campanya o de bons apunts que han fet degotar, poc a poc, lectors regulars. Els rànquing de blogs [1] i cercadors són superficials, perquè només premien els enllaços entre llocs: si t’enllaça un blogaire més conegut que tu, el teu blog puja, i tant fot la quantitat de lectors ni la qualitat del lloc. El resultat és que hi ha campanyes puntuals –permanents també– de promoció amb apunts provocatius, polèmics, tancar comentaris, convocatòries blogoesferiques, publicació de jocs web, de rànquings, convocatòries blogorectangulars, parlar d’altres blogs també coneguts, obrir comentaris, convocatòries blogotriangulars, assalts al menéame [2], convocatòries blogoquadrades, o escampades de mem. Tot això sol comportar prou enllaços i la rellevància als rànquing està servida, no falla.
Les campanyes porten moltes visites puntuals, però quants hi tornen? Pocs. Quants es converteixen en lectors regulars del lloc? Menys encara. Just la minoria que es subscriu als fils RSS, i ara podeu saber-ho –si el blogaire vol, ço és, no és blocaire; d’estadístiques RSS, vull dir.
He vist el Feed Analysis v1.1 al blog de l’Emili Gené, i l’enllaç anterior no duu el «rel=”nofollow”» —l’Emili ja m’entén 😉
—
[1] Dels catalans només tenim l’Alianzo (rànquing en català, del Principat, de les Illes, País Valencià), i a nivell internacional el Technorati –que jo sabi i no en sé gaire, de rànquings blogocosístics.
[2] Per alguns rànquings, com Alianzo, pesen molt les portades al menéame.
4 comentaris. Leave new
El mercadeig d’enllaços forma part de la blogocosa, suposo perquè mobilitza deus formes potents: l’ego del blogaire i les seves ambicions econòmiques (sic) Qualsevol aspira a repetir la història de l’adolescent que es fa milionari amb el software que ha inventat al garatge dels seus pares. Self made man pel.liculer, que es correspon amb una realitat més aviat mesquina. Però ningú no ens obliga a participar d’aquest joc. Això és el que més m’agrada de la Xarxa i la blogosfera: cadascú pot crear-se el seu estil de fer les coses. Salutacions!!
Emili, just un incís: l’ego no és dolent per se. Potser el problema són els afegitons de cada ego.
L’ego dels personatges inquiets, coherents, ètics, aquest no és ni bo ni dolent. Hi és, i sol anar al lot d’aquest tipus de gent.
Però també veig ego a personatges mediocres, que mouen coses de les que no en tenen ni puta idea, que tant els hi foten, però que són coses que «queden bé». Mai no s’acaben de llençar a cap piscina. Solen ser prepotents, perquè el seu ego sense fonaments ha de menester autoritat, però ni la mereixen ni la saben emprar.
El que dic just amplia el que contes, i hi estic d’acord, només passa trob que d’ego se’n parla amb massa superficialitat. Hi ha personatges (a la blogocosa també) que ja m’estan bé amb ego. D’altres és patètic, adol·lescent, banal, pel·liculer, com bé descrius.
En el meu cas el blog va començar –i continua sent– un lloc per a exposar idees i depurar-les 1) amb els comentaris i «feedback» que suposa publicar; 2) el fet d’haver-ho d’explicar ja fa repensar i analitzar què pensem abans d’escriure-ho. Els professors ho sabeu bé 😉 Ben mirat també és un poc exhibicionista i egocèntric, sí O:)
En referència al nofollow, precisament abans-d’ahir hi havia un post interessant sobre el tema:
http://www.berriart.com/2008/01/13/links-internos-rel-nofollow/
que inclou, a sota de tot, un enllaç a un pligin per a WordPress que treu el nofollow dels enllaços dels comentaris i pàgines relacionades.
Cadascú decideix com vol el seu blog…
[…] Vaig passar no fa gaire una llista dels rànquings que conec: Dels catalans només tenim l’Alianzo (rànquing en català, del Principat, de les Illes, País Valencià), i a nivell internacional el Technorati –que jo sabi i no en sé gaire, de rànquings blogocosístics. […]