No està gens clara quina serà la evolució del futur de les compres a la Xarxa, però vist com tracten a la clientela als llocs que intenten aconseguir vendes impersonals i en horaris especials (com aquest passat diumenge), espero que amb els anys el seu lloc quedi limitat a la Xarxa i que no contaminin més el món real.

Qui vulgui comprar a qualsevol hora i que el tractin de qualsevol manera, a la Xarxa. La visita per interès pur i dur, el tracte amb empleats que demostren que no tenen cap interès per la seva feina, pel que venen ni pels clients, es dissimula molt millor en format cibernètic. Tot és conveniència i preu. En el tràmit, almanco no es veu la cara de pomes agres dels venedors i guàrdies jurats que et tracten com a bestiar o una xifra dins la seva celebèrrima economia d’escala, en el millor dels casos.

Horaris amplis? Tracte gens personalitzat? La Xarxa.

Consells, coneixement del producte, amabilitat, bon tracte de client i recuperar el plaer de comprar? Als petits establiments i en persona.

Aquesta setmana les hem vist de tots colors, als grans establiments. Des del tractament de terrorista a un al·lot per part de Dia (del grup Carrefour) fins a la humiliació que he viscut en persona a un Zara (ho explico a aquest apunt).

Al Carrefour ja fa temps que tracten de lladres a la clientela només pel fet d’entrar per la porta: fan embossar i precintar tot el que no s’ha comprat allà. Perquè saben que no arribariem vius a caixa, però si poguessin embossarien i precintarien als clients sencers, també. S’endevina per la forma que els guàrdies jurats miren a la clientela que entra. Un em va fer obrir la bossa i em va dir que no podia entrar amb llibres perquè «dentro venden».

– Y de ropa, que venden, dentro?
– Sí.
– Pues se le esta colando mogollón de gente vestida, que lo sepa.

Després del tractament de lladres, el següent pas natural era el tractament de terrorista a la clientela i amb l’excusa més ridícula –tant com la de que «dentro venden» a un lloc que venen de tot excepte cotxes i això es deixa fora. A l’Eric li ha tocat encetar-lo, el nou tractament. A partir d’aquí només podem preparar-nos… o millor encara, no anar-hi. Això darrer és més efectiu, perquè si no perden clientela sembla que alguns directius pensen això de qui els paga el sou milionari:

«Un dia vaig poder sentir en un sopar de “magnats” una frase prou eloquent sobre el tema, pronunciada precissament per un alt directiu d’una entitat financera que no diré, dient a la taula entre els seus amiguets i de manera textual “els clients i la gent en general, borden molt, pero no mosseguen”»

(Llegit a la llista Internauta)

Els establiments petits haurien de prendre’n nota i no deixar-se portar pel tictac de les grans cadenes. Si ho fan, tenen el futur assegurat.

Els grans només han de saber crear sistemes informàtics capaços de lliurar el gènere comprat el dia i hora establerts. Punt. De la resta, ja ens encarregarem naltros d’informar-nos. Estem a la Societat de la Informació. Ara hem de fer el mateix, però per afegitó, a canvi de bon preu i horaris amplis, també suportar el rostre de la desgana i l’antiprofessionalitat. ÿs depriment i gens bo ni per ells ni per naltros. Que ho deixin estar. Tanquin els establiments de ciment i obrin webs. Tots plegats viurem millor.

(Imatge: De la plana del Manifest Cluetrain, del tot recomanable després de llegir aquest apunt. La foto va guanyar el premi «No és la meva feina».)