He creat el grup «no photos no shopping» al Flickr. La idea és enviar-hi l’única foto que poguérem fer als llocs on tot seguit ens prohibiren fer més fotos.

ÿs una prohibició que afortunadament cada pic hi és a manco llocs. No té cap sentit en el temps d’Internet i la fotografia digital, un moment que és més fàcil que mai fer fotos i publicar-les. El que fotografiam té visibilitat a la Xarxa. La visibilitat suposa més visites al món real. L’augment de visites comporta més ingressos.

Sovint qui prohibeix fer fotos s’ho mira amb paràmetres parits els primers tres quarts del segle passat. Aleshores la visibilitat només era cosa seva perquè no hi havia Internet ni res que se li assemblés. Diuen que si fem fotos no els hi comprarem res perquè ja tenim un record del lloc. Als museus sol passar que l’autor de l’exposició en té el copyright. Que sovint ni tant sols és l’autor –a qui potser li agradaria veure que centenars de persones publiquen fotos de les seves obres– sinó l’editor d’aquell llibre que ens volen encolomar a la sortida. Les fotos personals no són incompatibles amb els seus llibres: si m’agrada un autor vull saber-ne més coses mitjançant llibre ben editat. Però en visitar la seva obra també vull explicar, amb les teves fotos, què és allò que hi veig –cosa ben difícil, però assajar-ho educa, i potser qualque dia cau. O captar l’ambient del dia que vaig estar a la sala. O poder mirar les pinzellades o cops de maça a casa, tranquil·lament, a base d’ampliar la fotografia.

Per tot plegat quan m’obliguen a guardar la càmera ho faig, per descomptat. Però no sense fer-los hi saber que «No photos no shopping: my wallet is copyrighted too». Mem si així poc a poc n’aprenen.

El grup del Flickr serveix per a fer saber a tothom quins són aquests llocs. Per si no hi voleu anar fins que no canviïn els seus plantejaments. La llei del més apte és dura, però protegeix als individus que saben adaptar-se als nous mitjans. Hi són a temps, si volen.