A l’apunt anterior he intentat transmetre que encara hi ha moltes coses per canviar, fins que puguem dir que tenim competències digitals –i no només al ram de l’educació. També vaig recordar que el Google Classroom no és pas tan de franc com sembla i que no és perquè “el producte siguin els usuaris”.
A continuació exposaré més dubtes raonables sobre què afirma la Nanda Ramon sobre privadesa, dependència i programari lliure a l’article ‘Lo barato’ és car per l’ARA Balears del 5 de juny.
Privadesa
Sobre privadesa, la Ramon ens diu:
Obviem els perills d’alfabetitzar digitalment els nostres fills en un sol codi –privat i no auditable–, que, abans de la majoria d’edat, ja els declara captius de la multinacional americana.
[…]Tampoc no ens preocupa gaire la dificultat de fer-los pagar imposts allà on obtenen els beneficis, o de sotmetre’ls a legislacions ‘locals’ de protecció de dades.
[…]L’externalització –massiva, precipitada i sense concurs– de l’educació pública virtual de Balears ha estat possible per la ‘gratuïtat’ dels serveis de Google. Però que no cobrin no vol dir que no hi guanyin. Google ‘regala’ serveis per xuclar les nostres dades: el 88% del seu volum de negoci és la publicitat, la resta només és l’esca per fer-nos-hi picar.
Quan a les xarxes algú et diu que no has llegit tal o qual cosa que li dóna la raó, sovint penso que no és gaire elegant, que pressuposin que no has llegit o que no saps llegir bé. De fet, el NYT demana als seus periodistes que no ho diguin perquè sí, és molest:
If a reader questions or criticizes your work or social media post, and you would like to respond, be thoughtful. Do not imply that the person hasn’t carefully read your work.
The Times Issues Social Media Guidelines for the Newsroom
Faig aquest aclariment perquè no vull que sembli que dic que la Ramon no s’ha informat amb cura sobre les qüestions de fons sobre les afirmacions que fa com columnista i professora: els alumnes esdevindran captius; faran servir les dades dels alumnes pel seu negoci de publicitat i el Classroom serveix d’ham; eviten seguir la legislació local. El que diré és per qui només hagi llegit les afirmacions publicades a l’ARA Balears.
Google respecta el reglament europeu de protecció de dades (GDPR), que en aquest moment és el més avançat del món. Ho trobareu al seu blog amb data 3 de maig de 2017. El GDPR entrava en vigor el 25 de maig de 2018, gairebé un any després. No sembla que Google s’hagi resistit gaire a complir les nostres lleis; fins i tot ho va fer abans que no fos pas obligatori.
Si compleixes el GDPR, cal respectar –entre d’altres– el principi de portabilitat de les dades i el principi de minimització.
La portabilitat ha de permetre recollir les dades per partir a un altre lloc –o simplement partir. Això significa que els alumnes no són pas captius. Tampoc les escoles, que podran canviar de proveïdor sense perdre res del que hagin fet.
La minimització diu que cal usar el mínim de dades possible i només per a donar el servei contractat. No, no pots usar les dades dels alumnes per a res fora de l’escola –com vendre-los-hi publicitat.
Si Google respecta el GDPR i això inclou el principi de minimització, perquè després usa el Gmail per a mostrar publicitat? És el que has contractat amb el servei gratuït; paga un compte G Suite i no et passarà. A l’acudit de l’Eugenio ningú no pensa que el problema és del sastre per fer armilles petites, però en digital sol passar:
– Vull un esmòquing
– Molt bé, són 20.000 pessetes
– Ui, no tinc tant. I una americana?
– 10.000 pessetes
– Segueix sent molt
– Vol que li faci una armilla?
– D’acord! La vull amb mànigues i ben llarga
En el cas de Classroom, la voluntat de Google a l’hora de no recollir cap dada dels alumnes ni professors sembla prou clara. Inclouen el seu G Suite per assegurar-se que ningú no usarà la versió gratuïta. Al centre de suport ho expliquen així:
La dependència
Quan algú lamenta la nostra dependència digital de poques empreses, les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) que cada cop són més grosses i estan fora de l’estat, no puc evitar preguntar-me què hem fet per a crear les nostres alternatives i substituts?
Si tota la vida has seguit la fe Amish fins que un dia penses que Déu no existeix i te’n vas, quan ets fora no pots anar pel món fent retrets a la gent pel bé que els hi ha anat gràcies als negocis que han fet amb el telèfon. Haver apostatat abans.
Hi ha qui diu que hauríem de fer programari propi per les escoles i així no dependríem de cap empresa GAFAM. No ho tinc pas tan clar, després d’haver vist com van les tecnologies digitals i la política –i no parlo del que hagi vist al Govern de les Illes Balears. Si tenim una eina pròpia que acumula dades de gairebé tota la població quan va anar a escola, què pot passar si algun dia el conseller d’educació és feixista? Tindrà el control de la plataforma. Pot passar. Fa por, veritat? Si és a Google, cap polític de cap color no en té el control. Google va partir de la Xina per no haver d’entregar informació al govern.
Google també pot fer canvis sobtats. Si passa, exportes i te’n vas. Del govern del teu país no és tan fàcil escapar.
(Progressistes que em llegiu: voteu. Sempre, si us plau; encara que estigueu enfadats)
Programari lliure
La Nanda Ramon diu que el codi del Classroom és “privat i no auditable”. Entenc que no troba correcte que no sigui programari lliure.
El tema dels serveis cloud i el programari lliure està prou ben analitzat a un article del Richard Stallman:
Els programes i els serveis són diferents tipus d’entitats. Un programa és un treball que podeu executar; un servei és una activitat amb la qual podeu interactuar.
Les llicències lliures estan pensades per la distribució de les còpies d’un programa que funciona al teu ordinador. Dóna quatre llibertats:
- Fer-lo servir per a qualsevol propòsit.
- Veure com funciona i modificar-lo per adaptar-lo a les teves necessitats.
- Distribuir còpies.
- Millorar-lo i distribuir les millores.
Als serveis cloud, les quatre llibertats no tenen sentit:
Una activitat (com ara un servei) no existeix en forma de còpies, per la qual cosa no és possible que un usuari en tingui una còpia, ni molt menys fer més còpies. Com a resultat, les quatre llibertats que defineixen el programari lliure no tenen sentit per als serveis.
Richard Stallman
La GNU recomana usar la llicència AGPL (Affero GPL) pels serveis cloud. Permet baixar una còpia del programari que funciona al servidor per a tot seguit gaudir de les quatre llibertats. No pots fer modificacions del servidor d’on has baixat la còpia, perquè no és ca teva, sinó al teu.
Els avantatges de l’AGPL pels usuaris, són pràctiques? Al Menéame la fèiem servir. Quan algú dubtava si el programari jugava net, sempre hi havia algú altre que li deia “baixa el codi i ho mires”. Jo sabia que el codi que baixava era el mateix que corria al servidor, però perquè hi feia feina. D’un altre lloc amb llicència AGPL, simplement m’ho havia de creure. No m hauria estat fàcil comprovar-ho; si deixessin trescar pel servidor qualsevol usuari que tingués dubtes, la resta d’usuaris es podrien preguntar què ha passat amb la seva privadesa.
Les llicències lliures tenen tot el seu sentit pràctic quan són per programari al teu ordinador –o servidor.
Si Classroom fos AGPL podríem baixar una còpia, instal·lar-la a servidors propis i posar-hi les dades personals prèviament exportades de Google. És una bona idea? No sempre.
L’AGPL és un recurs per si Google canviés les condicions d’ús del Classroom per unes altres inacceptables. He dit ‘recurs’ i no ‘solució’, perquè amb la còpia del codi tindríem un altre problema. Hauríem de crear un equip de tècnics per a mantenir-lo en marxa cada dia i instal·lar maquinari redundant a dos centres de dades.
Els models de desenvolupament al cloud són continus, així que només un parell de setmanes després hi hauria millores que no tindríem. Algunes serien quant a seguretat, convertint el nostre Classroom en un perill. El manteniment no seria trivial.
Vàrem patir quelcom semblant quan el Gobierno va dir que deixava de fer-nos les nòmines del personal docent. Ens entregaven una còpia del programari, ens donarien suport durant un any i després que cadascú s’espavilés. Fou un daltabaix important i preocupant, perquè les nòmines de més de 14.000 persones no podien fallar gens. Per a fer-nos-en una idea, potser serveix l’anècdota que em va explicar el Director general d’un govern de l’estat. Anys enrere, les nòmines els hi varen fallar. L’escàndol fou tan gros i les protestes tan fortes, que passaren de ser una Direcció general modesta –com la nostra– a tenir un pressupost de 150 milions anuals. La consigna del president fou “què necessiteu perquè això no torni a passar?” –és el curt-terminisme crònic de la majoria dels presidents i consellers, que sovint necessita incendis per aconseguir que tinguin una visió més llarga.
Per tot plegat, sovint insisteixo que si un programari no forma part del pinyol del teu negoci, no el modificaràs mai perquè no té res que suposi cap limitació per a tu, té una llicència raonable, bones funcionalitats, un preu just i respecten la GDPR, cap al cloud s’ha dit. Sense pensar-s’ho gaire. T’estalviaràs molts de maldecaps i diners.
Un cas de maldecap fàcil d’entendre: fa dies que és un dolor mantenir un bon servei de correu per una empresa o per un Govern. Problemes de spam, virus; una bona part dels ensurts digitals arriben pel correu. Fa just dos dies, Honda ha hagut de tancar per un ransomware, l’EKANS, que arriba per correu.
El correu no forma part del negoci propi, mai no el modificaràs, avui cap interfície de correu no té cap pega que signifiqui una limitació. En realitat les limitacions vénen quan tens el correu a casa, perquè no pots donar tants gigues o les còpies de seguretat del correu superaran el volum de qualsevol aplicació corporativa –còpies que, a sobre, possiblement contindran virus. Resultat? Prou gent tira del seu Gmail particular de franc i aleshores sí que hi ha riscos –per això, recordo, el Classroom inclou G Suite. El sus per passar el correu d’educació al Gmail fou meu. Era una cosa que s’havia intentat diversos cops, però sempre sorgia un impediment polític de darrera hora. Vaig veure un moment bo que potser no es repetiria, vàrem revisar les condicions d’ús a educació, i ho vàrem fer.
Les coses canvien quan es tracta de serveis cloud de pagament per aplicacions que 1) no escalen en quantitat d’usuaris ni de dades i 2) que estan fortament personalitzades perquè són importants pel teu negoci. En aquest cas, l’on-premise sol tenir més avantatges que el cloud. Però aquesta història és per un altre apunt de blog que no tindrà el tema “Un hivern a Mallorca i el tecnocinisme a l’educació”.
Espero que les meves preguntes hagin servit per a canviar algunes respostes i convertir qualque tecnocínic en tecnooptimista. L’objectiu és evitar Un hivern a Mallorca 2.0. De fet, tinc ganes de tornar a llegir el llibre de na Geroge Sand pensant en com portem la cosa digital. ¿També s’hauria posat les mans al cap si fos una Sand del 2020 que hagués vingut, per exemple, de Palo Alto en comptes de París?
Les Majorquins ne sont pas encore assez mûrs pour une quatrième révolution industrielle!
Possiblement trobaria fibra òptica arreu, es connectaria amb qui compartís visió i passaria ben llis del nostre tecnocinisme. De fet, està passant i és bo. Aniran sent visibles a mesura que canviem les respostes i, sobretot, les preguntes.
Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució
Jorge Wagensberg
Imatge: per Mitchell Luo a l’Unsplash
