He anat al notari, tocava signar uns papers, i he fet un comentari sobre el DNI electrònic:

— Servirà per a que puguem fer aquestes coses per Internet, veritat?
— Sembla, però on hi hagi la fiabilitat que dóna el paper…
— Aquesta idea de la fiabilitat de la informàtica ve d’usar massa Windows.

Ha captat la broma i la conversa seguit amb la utilitat dels ordinadors per la feina de notari. Deia que el copiaferrar també provoca errors si no es llegeix bé per a modificar-ho quan convé. Que això no passava quan les escriptures es feien a mà.

He mirat d’explicar que tot plegat passa perquè s’usen massa eines genèriques, com el Word, en comptes d’eines fetes a mida. Hores d’ara un programa a mida ja tindria prou «intel·ligènciað per a evitar errors tant bàsics com aquests. ÿs així com es fan les màquines més complexes: d’anys de depuracions, capa a capa. Però el programari que usen no és una eina lliure que pugem adaptar a les nostres necessitats. Com a molt s’hi poden fer macros, però té massa limitacions per a crear programes amb cert nivell d’intel·ligència. Amb l’afegitó que cada cert temps cal refer-ne una bona part, com va passar amb l’Office 2000. Refer coses que ja funcionaven complica la tasca d’acumular capes de modificacions que van donant forma a un programa el més intel·ligent possible.

A partir d’aquí la conversa ha canviat. Hem passat de la utilitat dels ordinadors a la protecció dels creadors. Ell troba que qui ha invertit temps en fer un programa té dret a tancar-lo per tal que només ell es pugui beneficiar del seu treball. La cosa també ha derivat cap als drets de qui fa llibres o música.

Són converses complicades, perquè les coses solen anar als extrems. Surto amb la sensació que he defensat que m’agradaria que els creadors no poguessin cobrar per les seves obres, un «au, tot gratis!». I no és així de cap manera. Vull que guanyin doblers amb les seves obres, però no de la forma que ho facturen ara. El ram de la música vol cobrar la feina de promoció mitjançant una còpia i distribució que un temps era complicada, però avui ja no. Els informàtics que fan programes no lliures volen cobrar mitjançant la còpia d’una feina tremenda, sovint partint des de zero perquè no poden usar la feina d’altres.

El notari al·legava que molts informàtics de programari no cobren la feina que fan perquè circula de franc. ÿs veritat quan el negoci s’enfoca com una qüestió d’extrems: cobrar per les còpies o no cobrar. Enmig hi ha un caramull de possibilitats que no es poden obviar. Per exemple, els autors han de cobrar els encàrrecs de modificacions de programes lliures, faltaria més. Si no han estat un encàrrec, sinó un exercici de creació, es tracta d’una decisió voluntària que se sol prendre quan convé demostrar la capacitat per a crear i aconseguir encàrrecs. Beneficia a la resta de la societat que ho pot usar de franc, però a ell també. No només per la visibilitat, perquè també tornen a ell les millores que d’altres fan al seu programa que aconseguiren de franc.

No estem proposant res nou revolucionari. Hi ha molts negocis que necessiten una inversió important en visibilitat. Els propietaris de negocis de roba decideixen voluntàriament fer una gran despesa en decoració, instal·lació elèctrica i aire condicionat abans de veure el primer cèntim. Saben que la inversió els hi donarà visibilitat. Mentre, la comunitat es beneficia de franc amb la seva inversió, perquè els carrers comercials amb botigues ben decorades atrauen turistes. Aleshores arriben els hotelers i restauradors que es beneficien gratis de la feina dels botiguers. Cap botiguer no demana doblers als propietaris d’hotels i restaurants que usen la seva feina, car el favor torna cap a ells perquè els visitants poden fer estades més llarges i comprar més.

No he explicat el cas de les botigues a la conversa amb el notari. No és gens fàcil fer entendre que els creadors no han de menester el negoci de les còpies per a fer calaix. Això sí, hem coincidit que és un tema molt interessant, que té un amic que pensa com jo i també en parlen. Poder-ne conversar i que hi hagi persones disposades a fer-ho, com el seu amic o jo avui, és tot el que cal per aconseguir un canvi complicat, però ben natural i bo per la societat.