Després de veure al Twitter una altre polèmica –i en van requaranta– sobre tuits portats als diaris, obro la pestanya del Google Drive. Hi veig una carpeta que conté els articles del gran mestre Jordi Vendrell.
L’obro.
Per ordre alfabètic él primer és un que té per títol 666.pdf.
El llegeixo.
Penso que explica el WTF que provoquen els periodistes que, al 2016, usen les converses personals a les xarxes socials com si fossin una responsabilitat de professionals de la publicació i informació.
Twitter avui és un mitjà senzill i espontani talment ho era la ràdio del segle passat.
No sé quina data té l’article del vendri, però és el que tenen els mestres: són intemporals.
Copiaferro perquè pugueu contrastar –i contradir– la meva sensació:
666
L’altre dia per Ràdio Miramar de Barcelona sentia una falca publicitària de la pròpia emissora, que deia espectacularment: “El medio es el mensaje”. Eslògan prou conegut però, que jo sàpiga, mai no utilitzat d’aquesta manera. La famosa sentència del senyor McLuhan feta servir per captar anunciants. Per una emissora el missatge –publicitari– és el negoci, i el mitjà –els programes– són la inversió imprescindible per poder fer calaix. A la ràdio comercial, s’entén.
El fet, anecdòtic, em fa pensar, però, que ja es comencen a notar les noves lleves de radiofonistes passats per la universitat. I ja era hora. Compte, però! perquè si comencem a convertir en eslògans les frases més o menys brillants apreses als llibres de teoría de la comunicació acabarem muntant un guirigall colossal. I prou pelut que ho tenen ja els savis que estudien tot allò de semiologies, semiòtiques, semiosis i sintaxis com perquè ara els compliquem molt més la vida complicant innecessàriament un mitjà de comunicació senzill i espontani com la ràdio.
Parlant d’eslògans brillants se me n’acut un, inventat pel Carlos Herrera quan treballava a la COPE, és a dir a la cadena radiofònica dels bisbes espanyols. L’Herrera, com el que no diu res, va i fa: “Aquí Ràdio Popular; la ràdio feta com Déu mana”. Ho repeteix uns quants dies i, inevitablement, li arriba un toc de l’empresa –el bisbe– dient-li que deixi córrer el brillantíssim eslògan. Qui paga mana! I a contracor ho deixa estar. La Conferència Episcopal no està per bromes amb el primer manament. Malgrat tot l’eslògan és sensacional i absolutament idoni per a la cadena en qüestió, molt més que el que fa servir actualment: “La COPE a tope!”.
Ràdio Miramar de Barcelona és l’emissora –associada– més important de la cadena, aquí al país. Diuen que aquesta entesa s’acabarà aviat per problemes entre els amos de Ràdio Miramar i els amos de la COPE. No sé exactament a què es deuen aquests problemes però sí que hi ha un aspecte que sempre m’ha sorprès molt i no sé si ha tingut cap influència en aquesta crisi.
El cas –com un cabàs– és que Ràdio Miramar emet en la freqüència 666, i no cal ser massa llegit per saber que aquest número, segons l’Apocalipsi, és el número de la Bèstia, és a dir de l’Anticrist. Bo per una emissora controlada pels bisbes, oi?.
Si l’eslògan “La ràdio feta com Déu mana” resulta massa fort per la COPE, ja em direu què han de pensar de la freqüència utilitzada per la seva primera emissora al Principat: 666. La crisi es fa tan evident i necessària, fins al punt de regalar una emissora a la màxima estrella de la cadena, Luis del Olmo, que substituirà, a Barcelona, el paper de Ràdio Miramar dins la COPE, i òbviament no farà pas servir la freqüència maleïda –666– per emetre el seu sant missatge.
Que Déu reparteixi sort, i audiència.
—
Imatge: Amy al Flickr.