Quan estava gairebé descatrada la publicitat de la República Popular de la Xina a la samarreta del Barça, els rumors diuen que Microsoft i Nokia són les noves candidates.

M’estimo més que sigui Nokia. L’elecció no és una qüestió de simpaties ni capricis personals. Simplement, qui compra un mòbil Nokia pot parlar pel telèfon amb persones que han escollit altres marques que no són Nokia. Així, no importa que a Nokia tractin a ningú de pirata només perquè intenta desxifrar com funcionen els Nokia i fer telèfons d’altres marques compatibles amb els Nokia. Els pirates no són persones que intenten comunicar-se, sinó gent que saquejava naus, pobles i ciutats, que feria, violava i assassinava altre gent.

L’elecció de Nokia seria coherent amb altres usos de tecnologia que fan a can Barça. Al Nou Camp funcionen totes les càmeres de fotografia i vídeo. ÿs possible escoltar les retransmissions dels partits del Barça des d’un aparell de ràdio de qualsevol marca. Tampoc no fa falta tenir una TV de cap marca i model concrets per veure’ls jugar. No cal vestir cap marca de roba ni sabates per entrar al camp, ni tant sols Nike. Es fantàstic!

ÿs fantàstic?

Pot semblar estrany que trobi fantàstic poder mirar els partits del Barça a qualsevol televisor, escoltar-los a qualsevol ràdio i que no faci falta vestir res concret per entrar al camp. Però no ho és, perquè això mateix a Internet no es pot fer. Cal ser client de Microsoft per accedir als serveis del seu web. A la portada ho diuen ben clar:

IExplorer 5.5+ 1024×728 px
Macromedia Flash Player 6
Windows Media Player 6.4

No basta amb tenir IExplorer o Windows Media Player, sinó que cal un model determinat (5.5+, 6.4) i unes mides al monitor. Imaginem que fos necessari tenir un TV Philips del model X i d’almanco Y polzades; seria un escàndol, un absurd, un grapat de socis mirarien de reüll els seus carnets i la premsa madrilenya tindria tema per a fer befa un parell de mesos.

Hi ha formes universals, estàndard de transmetre vídeo i el contingut d’un web, però Microsoft té les seves formes de fer-ho. Estan protegides per patents que les prohibeixen a la resta que no usa Microsoft. Els seus clients han d’acceptar llicències carregades de privacions per poder usar aquests programes. No són mai seus, cosa que no passa amb els aparells de TV, ràdio ni la roba. No són condicions que cal suportar a l’hora d’usar ordinadors, perquè «és així, què li farem», doncs el programari lliure no les té i només ofereix llibertats.

A Microsoft hi ha la voluntat clara i contundent de no voler col·laborar amb ningú, especialment amb els programes lliures. Ni tant sols quan el govern d’un estat, el de Massachusetts, diu que deixarà d’usar el MS Office si el programa no guarda els documents en formats lliures i oberts. A Massachusets no volen altre cosa que poder llegir i modificar els seus documents amb programes que no són de Microsoft, tal com els mateixos documents en paper no requereixen usar cap marca ni model d’ulleres per llegir-los, ni cap tinta concreta per escriure-hi. En parlo a un altre apunt. Qui diu Massachusetts diu Catalunya, Ciutat de Mallorca, València, Sineu, cals veins o ca nostra perquè arreu hi ha ordinadors amb informació important, ben nostre. Les persones lliures no han de condicionar-ne l’accés perpetu a cap lloguer perquè «qui té el cul llogat no pot seure quan vol».

Els ordinadors són massa importants per deixar que passi tot això. Hi estem dipositant molt coneixement i la situació comença a ser preocupant. Per exemple, les incompatibilitats dels productes de Microsoft fan que hi hagi problemes fins i tot per estudiar amb normalitat a l’escola.

Si el Barça fa publicitat de Microsoft, d’afegitó tindran milers de persones anunci-amb-cames que hauran pagat una pasta gansa per fer publicitat d’un producte que ens fa menys lliures.

Tanco l’apunt tornant al paral·lelisme dels telèfons que permeten parlar entre usuaris de totes les marques: el MSN Messenger per llicència i patents només serveix per parlar amb altres usuaris del MSN Messenger. Tant de bo sigui Nokia, la marca que figuri a la samarreta del Barça, tants anys un símbol de llibertat quan no n’hi havia a la Societat Civil. Sabran adaptar-se als temps, identificar els nous dictadors tecnològics i recolzar una Societat de la Informació lliure?

Bé, fet i fet, la Xina és un estat totalitari i no està descartada. Potser caldrà revisar el sentit de la frase «més que un club».