Per a fer un enllaç cap a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes cal llegir tot això.

Diuen que promouen la cultura. Si la cosa de la cultura digitalitzada segueix amb aquests aires, espero una llarga vida pel paper –no és el primer pic que parlo de les bondats de paper que es perden amb el bit (i no per mor del bit, precisament).

Una lectura diagonal-quasi-vertical –no tenc paciència per a més– m’ha servit per intuir que per a ells els dos enllaços del primer paràgraf són il·legals. Entre d’altres coses perquè aquí això quedaria lleig:

La fuente utilizada será “Arial”, el estilo “negrita”, el tamaño de un mínimo de “12” y el color deberá tener las siguientes características: “rojo 155, verde 23, azul 26, matiz 254, saturación 189 y luminosidad 89”.

Ja vaig escollir tipografia, mides, colors, matisos, saturacions i lluminositats, gràcies. No és Arial perquè no tothom en té, és cosa del Microsoft(R) Windows. Si el Cervantes hagués fet quelcom assemblant amb les condicions de cita d’El Quijote (sense (R)), no seria pas tant popular o només podrien citar-lo els clients de Letraset(R), per exemple.

Que els hi deu passar, a alguns, quan digitalitzen coses? Sovint em recorda l’acudit de dos extraterrestres que es troben un tricorni enmig del rostoll. Es demanen per què deu servir. Un d’ells se’l posa al cap i diu «no ho se, però m’està agafant una mala llet!»

(Cromo d’en Joan Vilarnau a la llista Bocamolls)