Camerfirma

Logotip CamerfirmaAhir una al·lota va venir a oferir-nos la Camerfirma. Va encetar la visita preguntant-me si conec la Cambra de Comerç. Li vaig dir que sí: és obligatori pagar-los-hi dos rebuts cada any, un per activitat, i poca cosa més. Em va dir que volen ajudar a les empreses. M’ho temia, no me’n vaig poder estar:

–«Sí, això diuen, però ho tenc en dubte des del 1996. Quan vam muntar un servei d’accés a Internet per empreses, la Cambra de Comerç va decidir fer el mateix. La seva oferta era clarament millor que la nostra: regalaven la connexió i correu a totes les empresses associades. Vam pensar que donar-nos de baixa i no pagar més quotes serviria per almanco no finançar la nostra competència més ferotge. ÿs aleshores quan ens vam adonar fins a quin punt ho era, de ferotge: era obligatori estar associat i si no pagàvem ens embargarien. En efecte, ens van a ajudar: a entendre millor la llei de l’embut»

Em sembla fantàstic i necessari compartir, el programari lliure s’hi basa –i bona part dels fonaments de la nostra societat. Passa que qui comparteix hauria d’estar disposat fer-se’n càrrec via butxaca pròpia i cap altre [*].

Després d’això l’al·lota (amable en tot moment) va trobar que calia aclarir que ella només era una becària amb l’objectiu d’explicar Camerfirma, una clau per signar digitalment coses: «correu electrònic, Excel, Word, Powerpoint», va dir –i no vaig voler-m’hi recrear: havia dit correu electrònic i no Outlook, encara hi ha esperança.

En aquest moment Camerfirma es de franc, però a partir de l’any que ve faran pagar 30 Eur l’any a tothom.

Li vaig explicar que no calia que donés gaire detalls; signar arxius i missatges és molt corrent al món bític raonablement segur, com ho és el lliure, i que havíem trobat com fer-ho de franc sense dependre de cap organisme, simplement basant-nos en relacions humanes de confiança; és el que té això de ser lliure.

Potser a la Cambra podrien regalar les claus, també, tal com va passar amb la connexió a Internet i així tancarien un poc més el cercle. Fet i fet, vist el que cobren de quota obligatòria a tot l’empresariam, estic segur que trobaran com fer-ho sense posar en perill la seva economia. Per la meva banda, estaré content de trobar, per fi, qualque utilitat positiva a l’entitat –mirant-la des del meu costat, clar.

A molt estirar, podria entendre que cobressin per l’alta de la clau, tal com cobren per fer un DNI. Els notaris també cobren un pic i no cada any –per un cop els notaris em van semblar un ram generós, vés quines coses. Cal dir que els registradors de dominis a Internet cobren cada any, però és una altre història: una sola persona podria demanar-ne 10.000. D’identitats no, és una i s’acaba en morir. ÿs limitat en nombre i temps. Els hi puc regalar un disc que no faig servir i poso messions que hi caben totes en una base de dades MySQL que podem dissenyar pel preu de la quota que m’han fet pagar els darrers tres anys.

Per cert, al paràgraf anterior ha sortit el DNI. Aviat portarà clau. Si el DNI i la persona física que representa és allò que compta per a qualsevol gestió legal important de l’empresa, perquè cercar més claus si ja tindran les dels DNI corresponents a les persones físiques que representen l’empresa? Una signatura electrònica també per a l’empresa? Si les coses van així, puc imaginar una noticia del futur:

«Els ordinadors de l’empresa ACME es rebel·len. El capvespre d’ahir van signar digitalment l’acomiadament del consell d’administració que bla bla bla»

Per cert, vaig preguntar si en sabia res del funcionament de Camerfirma damunt GNU/Linux. M’ha dit que no, però que el seu germà petit és un atxa amb els ordinadors i que tampoc vol Windows.

No, si una rebel·lió de futur la puc veure, un poc de costat, entre els niguls de la meva bolla de vidre.

—-
[*] Aquells anys van sorgir un grapat de persones presumptament generoses que «regalaven Internet» pagant-ne els demés el cost –que no era cap broma– mentre s’embutxacaven tota la visibilitat. En alguns casos ha calgut que que passessin anys llargs i patinades llardoses per a fer evident l’ús nefast que feien dels càrrecs i oportunitats derivades d’aquella visibilitat immerescuda. I és que d’on no n’hi ha, no en raja.

Imatge: plana d’identitat corporativa al web Camerfirma.

Compartir

Entrada anterior
La servitud voluntària (4: «Extrema disort»)
Entrada següent
Enllaçar a la Bibiloteca Virtual Miguel de Cervantes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.