La descripció d’un nou projecte junt a la petició «t’estaria agraït si hem poguessis orientar un poc sobre les passes que hauria de fer per a poder dur a terme aquest projecte, què hi ha de programes per emprenedors i acceleradores d’empreses» m’ha agafat amb ganes d’escriure:

D’entrada, crec que intentar emprendre a Espanya és un error. Som a un país governat per cacics. L’objectiu de la majoria d’emprenedors és presentar productes innovadors, però els cacics no solen tenir ganes que les coses es facin d’una forma nova, car des de fa segles han fet molta pasta amb una cosa ben primària: el poder i les garrotades. A més, els emprenedors pretenen ser classe mitja, formada, que aspira a més, mentre els cacics només volen al seu voltant classe baixa i ignorant que no es qüestiona perquè guanya una misèria. A Espanya miraran d’aconseguir que fracassis; fet i fet, crec que els cacics només treballen amb entusiasme a l’hora d’aturar els peus d’aquests emprenedors, aspirants a classe mitja, que gosen molestar innovant.

Tampoc no comparteixo la majoria de consells que solen donar als emprenedors. Si m’han convidat a qualque ponència sobre el tema crec que ha estat una relliscada, i que mai més no es repetirà. Que a mida que se sabi què dic ja ningú no tornarà a convidar-m’hi.

Crec que una bona idea no serveix com empresa (sinó com experiència personal) fins que els demés no l’usen regularment. Que per a promocionar-la cal que confiïn en els autors i responsables del projecte, car d’empreses amb idees i centenars de milers d’euros per màrqueting n’hi ha a potades i et poden deixar fora en un mes.

A internet l’important són les persones: quan la gent en qui confies (o que aconseguí cridar-te l’atenció) enceta un projecte i que t’és útil, potser t’hi estaràs una estona.

Perquè confiïn en tu (i cridar l’atenció) cal que abans hagis fet un llarg camí aportant coses útils als demés, mostrant que poses els teus principis i ètica per davant els teus interessos, les tendències i l’establishment.

La coherència, sinceritat i honestedat són valors indiscutibles a internet, un món basat en la comunicació. Cal ser genuí. No hi ha res que cridi més l’atenció. És disruptiu.

Als emprenedors els diuen que han de ser amables amb els seus possibles inversionistes, i a Menéame ens barallàvem amb en Martin Varsavsky un any i busques abans que fóssim socis –per una cosa que hi estem ben compromesos: el programari lliure.

Als emprenedors els diuen que han de guardar el secret, i a la setmana de presentar Menéame lliuràvem el codi, perquè és el que creiem que cal fer, i perquè qualsevol en pugés muntar un com el nostre.

L’ètica, coherència i sinceritat era el primer per nosaltres. La resta ha anat arribant poc a poc, els inversionistes i les idees noves també.

El que m’expliques del teu projecte són detalls tècnics sense importància. Dius que et cal acabar moltes coses, però mentre no tinguis clients potser faràs massa feina en funcionalitats que després mai no els interessaran. Les que tens per a fer –i potser les més importants– no les pots imaginar perquè te les descobriran els clients, serà orgànic. Això significa que no les sabràs fins que no en tinguis una quantitat suficient. Presenta ja, no passa res si inaugures un projecte magre de funcions, però que tingui estil i no falli; els usuaris solen odiar els errors, agraeixen la simplicitat (cosa que ve de rebot quan fa poques coses) i s’impliquen si fas els canvis raonables que et suggereixen –no tots, clar, perquè intentar agradar tothom és un altre error.

Amb el que m’expliques podria dir-te que cal trobar què pots fer millor que el líder XXX; que potser no importa usar característiques de ZZZ, un projecte que tampoc no podem dir que hagi aconseguit gaire popularitat perquè les coses han anat cap un altre camí amb els dispositius plans. Però si tens clients, tot el que et pogués dir seria xarrameca, car ells t’haurien escollit i el client és sobirà.

Si ets usuari de XXX i has trobat a faltar coses molt importants, errades d’arrel, tens una oportunitat. La majoria de projectes d’èxit van sorgir perquè els autors tenien una necessitat que ningú no satisfeia. El Menéame era una possible solució a l’endogàmia que estava agafant la blogòsfera –a qui li dèiem «blogocosa», i els blogstars ens consideraven trolls per dir el que pensàvem de tot plegat.

I sobre els inversionistes, si tens clients arribaran tots sols. Però abans crec que cal un camí personal previ del qual no se’n parla gaire a les jornades per emprenedors. Es parla d’empreses, d’innovació, d’inversionistes. No, l’important són les persones. Tal com estan les coses, una de les innovacions més disruptives són l’ètica i la sinceritat; ser genuí.

Molta sort!

Salutacions.