Al blog d’en Vicent Partal llegeixo que té damunt la taula el llibre «En el principio era la linea de comandos» de Neal Stephenson. Diu que serveix «Per convertir-me una mica més al Línux. Aquest carrega fort contra el Mac, cosa que m’irrita i intriga alhora». M’és familiar, aquest sabor agredolç.

ÿs comprensible: els entorns gràfics són molt bons en un ordinador Apple, clarament superiors als de Windows i bons d’usar, coherents, consistents. Els clients de la casa n’estan contents. De fet, en són pioners i els usuaris de Windows van a remolc de les seves innovacions. Si en teniu dubtes, compteu (no és un imperatiu) quants pics trobeu la paraula Microsoft i la paraula Apple a aquest document amb la història de les interfícies gràfiques escrit pel professor A. E. Siegman de l’Univeristat de Stanford.

ÿs veritat que resulta molt còmode usar una interfície gràfica. Però quan els més curiosos aprofundeixen en el perquè de tot plegat i troben la línia de comandaments, veuen el perquè d’un caramull de coses. No és perquè un món sigui superior a l’altre. Són complementaris i passa que, com diu Stephenson, primer va existir la línia de comandaments. Tant és així, que en l’actualitat totes les abstraccions gràfiques tenen l’objectiu d’elaborar una línia de comandaments que és qui fa la feina real. Podem dir que l’etimologia de les finestres està en la línia de comandaments.

Alguns sistemes l’amaguen més que altres. En el cas de GNU/Linux és fàcil veure-la i per això sovint els usuaris passen ordres de text quan a les llistes de correu algú pregunta com fer una o altre cosa. No és un esnobisme de tecnòfil ni un símptoma de primitivisme: simplement l’ordre de text és precisa i resulta més fàcil fer-ne un copipaste a un missatge, tot dient «fes això», que no pas explicar les accions i clics dins entorns gràfics que caldria descriure verbalment. En els entorns d’Apple y Windows les ordres de línia de comandaments que generen les finestres són males de trobar, i per això els seus usuaris gairebé mai no en parlen… però hi són.

A un article disponible al web d’IBM ho expressen prou bé. Encara que parlen de Windows, el que diu es pot aplicar a qualsevol interfície gràfica:

When Windows was first built, it was mostly a paper world. One of the beautiful things about Windows was that everything you did was pretty to look at and easy to print. This beginning has affected the evolution of Windows.

In the same manner, Linux has been affected by its origins. Linux was designed from the beginning to live on the network. It was inspired by the Unix operating system, so there was a simplicity, some might say terseness, to its command design. Since plain text works well across a network, text has always been the base for Linux configuration and data.

For those accustomed to a graphical environment, a Linux server might appear primitive at first glance. But Linux development has focused for most of its life more on what was under the hood. Linux has very sophisticated networking, scripting, and security capabilities that are active even in a text-only environment. Some of the seemingly bizarre steps required to perform some tasks are inexplicable until you realize that Linux expects to perform these tasks on a network in cooperation with other Linux systems. Linux has very capable automation capabilities and can be programmed to perform very detailed tasks using nothing more than the equivalent of batch file programming. Linux’s text-based nature is a large part of this capability.

ÿs necessària la línia de comandaments? No per a tothom. ÿs primitiva? No, tal com estan construïts els sistemes ara mateix. Pels informàtics és la matèria primera per aconseguir que algunes coses funcionin –per descomptat, totes les abstraccions gràfiques que programen. Per alguns usuaris tafaners és una altre forma –en alguns casos més ràpida– de fer feina.

Potser qualque dia les accions dels sistemes operatius no estaran basades en ordres de línia de comandaments. Però mentre no arriba el canvi radical, si la l’ordre de text és la base, l’ideal està en que els dos mons estiguin a la vista i que es pugui escollir.

Quan en nom d’una modernor aparent s’amaga la línia de comandaments i es fa que les seves ordres siguin poc usables i documentades, gairebé inaccessibles –com és en cas de Windows– pot ser frustrant pels que volen aprofundir en el sistema i crear els seus propis programes, per petits i trivials que siguin. No fa gaire explicava a aquest mateix blog l’ordre que pot estar darrere qualsevol finestra gràfica que canvia el text d’un document. Que és més fàcil? No ho sabria dir. Depen de l’usuari. Però en vista de la meva capacitat de concrecció, està clar que hagués necessitat el almanco el triple de feina per explicar el mateix basat en una interfície gràfica –en això consistia el negoci quan escrivia fascicles d’informàtica per Planeta.

Ara mateix el de Windows no és el cas d’Apple, que a partir de MacOS X, basat en un nucli compatible amb UNIX, també permet treballar amb la línia de comandaments. Potser caldria una revisió del llibre d’en Neal Stephenson quan parla d’Apple.

Si algú més vol llegir «En el principio era la linea de comandos» al web hi trobam la traducció d’Asunción Álvarez a dos llocs: sindominio.net i ciberpunk.com. L’original està al web Cryptonomicon. Pot ser una bona lectura d’estiu.

Foto trobada a Inzine.