L’orquestra, un programa de de ràdio (E09)

L’orquestra, un programa de de ràdio (E09)

Nové lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.

A l’original d’aquesta entrada hi havia noms amb només la inicial. He fet preguntes a les persones que sé que varen viure aquells dies a prop del Vendrell. La meva traducció de les inicials els hi ha semblat coherent amb què recorden.

Però tanmateix, perquè han passat molts d’anys i la pèrdua d’informació és comprensible, si algú troba que els noms no són els correctes, explicar-ho és tant fàcil com usar els comentaris d’aquest blog. Garanteixo que sempre seran al mateix nivell que les entrades i que mai no n’esborraré cap relacionat amb allò que s’hi digui.

Moltes gràcies per haver llegit aquesta història.


Dimecres 2/09/87

Veig al Cuní i em diu que sí a la Xulita. Bo. Diu que el Daroca li ha demanat la llista de col·laboradors i que se l’està mirant. A qui deu consultar? El Cuní diu que el problema pot ser el Boadella, que com que va tenir problemes amb TV3 i és la mateixa empresa… Diu, també, que el director li ha dit que no es pot gravar, només el mínim. No li surt dels collons; no hi ha cap motiu radiofònic per no fer-ho, només ganes de collonar.

Ara se m’acut trucar-li, demanar-li per què i gravar el que em digui.

El padrino em dona l’últim EGM i resulta que, en número d’oients, superem el Cuní. Érem els màxims a Catalunya Ràdio i no precisament de tres a quatre sinó de quatre a cinc.

Truco al Daroca i em diu que no pot parlar amb mi i em prega que no faci servir el telèfon directe, que hi ha a totes les llistes de telèfons de la casa. Acaba dient que fins aviat.

Diuen que el contracte del Lorés se l’estan estudiant i que de moment no em poden donar un guionista per la reorganització de la programació. Al Lorés, el directe li va fatal i suposo que als peixos grossos també. Demà hauré d’anar a veure el Daroca i demanar-li exactament per què no vol que ho gravem.

No sé per què però no deixar-m’ho gravar és una collonada total sense cap sentit radiofònic. Neures del Daroca, conegut per Mr. Valium segons periodistes que han treballat amb ell.

Els números de l’EGM són espaterrants. Vejam si encara jo estaré fent el tonto? Màxims de totes les FM de Catalunya. Tret del Garcia i Miramar, no ens guanya ningú. Fortíssim, estic indignat; s’han carregat el programa de més èxit i tinc la sensació d’haver estat fent el tonto almenys els dos darrers anys.

Per cert que avui, des del despatx del Lorés, he localitzat el Dalmau i hem quedat per demà. Molt carinyós, el paio. Demà farem una tassa. No sé pas com anirà d’horaris.

Se m’acut que, per entrar la publi i el butlletí, una de les expressions a fer servir podria ser: “punt i a banda!”.

Avui m’ha donat per posar-me reflexiu davant dels esdeveniments del dia i els que es preparen per demà i penso que, pel que fa al meu paper polític, com a conductor, és justament el de fer tots els papers de l’auca car, dins la clientela oient, hi són. Aquesta és una feina estrictament mercurial. I és bonica.

Per cert, ara ho recordo, tinc tan mala memoria que sort de miss Bondwell. Bé; en la conversa que hem tingut amb el Cuní ha dit, ben clar, que el Daroca trobava pegues en el segon nom de la llista: Albert Boadella. Jo li he dit que justament l’Albert és alhora el test i el gol de L’orquestra. No ha fet comentaris.

Abans de clapar, que és quan normalment se m’acuden les bones idees, he jugat molta estona amb la idea de provocar que m’enviin a l’atur si no es pot fer el programa tal com vull fer-lo. Només d’imaginar-me la cara del Daroca ja ric. El tarot, però, no és massa clar. La intuïció sí, i amb un punt de golferia sèria.

Dijous 3/09/87

Uf quin dia. De bon matí, bé, de bon migdia, he vist el Daroca. Ell, supertens, em nega la meva interpretació de l’EGM com si jo no sabés llegir; em renya perquè no li he consultat la llista i em diu que parli amb el Granados. Jo li dic que la llista és negociable però que la gravació no perquè és una qüestió de tècnica radiofònica i de disponibilitat de personal col·laborador i convidat. El ganxo del programa són els personatges i de tres a quatre no pot venir ningú. Ell repeteix com un lloro allò del Cuní, que la gent pagaria per venir a parlar a Catalunya Ràdio. Em diu que parli amb el Granados però sense acceptar discutir re de re. Truco al Granados i no hi és.

Quan el Daroca i el Cuní se’n van a dinar, molt tensos amb caretes de pal de galliner emmerdat i amb les ulleres de sol posades, m’assabento que només tindré la Xulita un mes i que ella vol treballar pel Carles Cuní a les nits, i encara m’emprenyo més. En veure’ls sortir, els dic que el dilluns no hi ha programa. Deuen haver dinat molt emprenyats.

Veig el Dalmau tal com havíem quedat. Molt jove i trempat. Ara està fent un setembre d’ESADE per perfeccionar l’anglès. Li explico la versió premerder, és a dir la normal feta servir amb tothom, i diu que sí que encantat. Li comento el merder i ens fotem un fart de riure. L’últim que em quedava per parlar. Com tothom, ho troba fantàstic.

El Daroca insisteix que no em vol posar bastons a les rodes i que seria molt ximple de part seva, perquè jo li he comentat que sembla que tingui ganes de posar-m’ho difícil. De fet, pot ser un gol que li cola el Cuní.

Dino i vaig cap a la ràdio a les 4.30 i em trobo el Granados. Cordial, ens entenem de seguida. Em renya per no consultar la llista però accepta tot el que li explico i veu enraonat allò de gravar. 

Mentre xerrem, entra el Daroca i es desfà superamable i tot somriures. Totalment diferent d’expressió i tracte amb mi; si abans era un sac de nervis tensos, ara és una bosseta de vaselina semisòlida. En discutir allò d’El mínim màxim, el Granados li demana si és veritat. El Daroca ho mira al seu estudi i reconeix que sí, contradient el que em deia al matí. Dic tot el que em passa pel cap insistint que no em faria res anar a l’atur. Com que el problema de la llista és el Boadella, accepto que no hi sigui si l’empresa no ho vol. Ja parlaré amb ell.

De fet, després de la llartga teòrica sobre tot plegat, jo no m’he estat de res i he dit tot el que m’imaginava des del novembre passat… i el Daroca fa que no amb, el cap, defensant el Cuní. Quedem per parlar demà amb el Daroca de tot i jo insisteixo, davant del Granados, que la gravació és innegociable, el que se’n diu conditio sine qua non, i el contracte nou també. Veurem demà què diu.

He sabut que tant el Ramon com el Monzó han firmat i comencen dilluns. Ben pagats perquè volien plegar si no els feien bons tractes.

Resulta que es veu que jo tindria un any d’atur o més; per tant, a mi no em fa res i fins i tot m’agradaria molt un anunci a La Vanguardia dient que el líder d’audiència de ràdio a Catalunya és a l’atur i acceptant ofertes. Seria boníssim.

En la conversa he deixat anar que jo, des de novembre, ja sabia que es carregarien La Mercantil. El Daroca defensava el Cuní, davant del Granados. Una de bona és que els motius adduïts pel Daroca per carregar-se La Mercantil és que era una fórmula gastada i que no anàvem prou amb l’actualitat –com si una ràdio haguessin de ser vint-i-quatre hores de serveis informatius. A més, diu que no vol que la tertúlia es gravi perquè, si un dia es mor el Foix, s’ha de poder dir en directe. Fantàstic com a argument radiofònic. Bé, més aviat fantàstics tots dos arguments que ha repetit com un lloret davant del Granados. El mínim no només era màxim a Catalunya Ràdio sinó que era líder de tots els programes fets a Catalunya tots els dies de la setmana a totes les ràdios. Una fórmula caducada… Ha ha ha. Vegeu l’EGM de maig-juny del 87. Les fotocòpies de l’EGM les he repartides a qui li podien interessar.

El Lorés ha parlat amb el P i aquest li ha dit que, passi el que passi, li truqui.

Això de la Xulita no ho acabo d’entendre, hauré de parlar amb ella. Ara, si s’estima més pencar amb el Carles Cuní, és cosa seva; però penso que ella s’ho perd i em sap molt de greu. Ara es crea un problema nou: la producció, que, en un programa de les característiques de L’orquestra és molt important.

Caldrà també deixar claríssims el paper i les peles del Lorés. La moralina del dia d’avui és que, si no t’importa d’anar a l’atur, és a dir, si l’empresa no et té enganxat pels pebrots per gana o sou, el poder és teu. No sé si s’atrevirien a deixar-me anar a l’atur. Si no s’hi atreveixen, els ho faré pagar. Amb calés i facilitats, és clar.

La cosa bona és que el Granados m’ha dit davant del Daroca que voldria un programa “com sempre”: nacionalista i independentista. Tots o gairebé tots els personatges de la llista que no coneix ho són. Que no pateixi. L’hi farem. L’hi comento després al Lorés i em diu: vejam si ara jo m’hauré de fer l’espanyolista. Com ha entès el rotllo mercurial de la ràdio, el Lorés, és increïble. No ho hem teoritzat mai.

Divendres 4/09/87

Matí-migdia, vist en Daroca, seriós com un pal i li demano el que se’m va acudir anit, ço és: no començaré el programa fins quinze dies després de signar el contracte i, d’aquest contracte, en treuré i posaré clàusules a discutir. Ara bé, hi vull l’obligació de gravar-lo, percentatge de publicitat, més calés, retenció del 18% i no els dono permís per fer servir la meva imatge publicitàriament. Si la volen fer servir, que paguin.

Surto del despatx i em criden perquè els ho faci per escrit perquè, diu el Daroca, les peticions són molt fortes. M’hi nego dient que ell ja s’ho ha apuntat i que, quan vegi el precontracte, ja en parlarem i que jo hauré de consultar amb els meus advocats. Tota l’estona ha fet cara de pal i no pas de Buster Keaton. Hem quedat pel dilluns.

Surto de la ràdio i em trobo el Lorés pel carrer i li comunico el que he demanat per a ell: el mateix que el Monzó i el Barnils. Em diu que truqui al P. Li truco tard a la tarda i no el trobo. El buscaré demà.

He vist el Martí i, quan li he explicat la situació, se m’ha ofert com a ham però li he dit que no, que en el fons em faria il·lusió anar a l’atur i posar un anunci demanant feina: “Líder d’audiència en atur. S’accepten ofertes.” Quan li he explicat els motius dits pel Daroca per carregar-se La Mercantil, s’ha fotut un tal fart de riure que encara deu riure ara. Un esquema antiquat, diu el Daroca, sentència afortunada del Comes probablement. Fórmula gastada per ser més exacte.

Realment, és un dilema haver de pencar amb gent que no té ni punyetera idea de ràdio, encara que, i això és greu, s’ho creuen i teoritzen a cor què vols. L’audiència de la ràdio la guanyen els programes i no es pot tractar tota una emissora com si tota ella fossin serveis informatius.

El mal o plaga de la periodistitis dins de la ràdio. Resulta que els programes informatius de Catalunya Ràdio són un absolut fracàs. L’audiència global crec que també. La Ràdio Nacional de Catalunya, si som sis milions, hauria de tenir una mica més d’audiència. La ràdio és bàsicament entreteniment i informació, les dues coses. I, a periodistes no radiofònics, se’ls fa molt difícil d’entendre-ho. Adoren un sol déu, la notícia, i el seu devenir, l’actualitat. Per cert, que sovint acostumen a ser coses avorridíssimes. Encara són molt més perillosos aquells xicotets que surten de la facultat i es pensen que, amb les seves agosarades informacions, canviaran el món. Pobrets. D’aquests nois, en surten els perills per a la ràdio quan arriben a manar. Si han set obedients, és clar. Cas del Daroca.

Del Cuní, ja no val la pena ni parlar-ne. El Daroca sembla que vulgui repetir la seva brillantíssima trajectòria al capdavant d’El Correo Catalan. El va enfonsar ell solet. Ol·leee!

Dilluns 7/09/87

Missatge al contestador, que truqui al Daroca.

Dino amb en Barnils i vaig a Catalunya Ràdio, vejam què. Veig el Daroca pels passadissos i no em saluda. Em diu la seva secre que a les sis a la Corporació. Hi vaig mitja hora abans. Tot esperant el Daroca, el Granados m’explica el gol de les retransmissions del futbol. Arriba el Daroca i, superamable com sempre, que hi ha el Granados. Resulta que no hi ha cap problema i accepten tot el que jo demano amb un to més light. Quedem que el programa es grava en principi però que es farà en directe sempre que es pugui. Arranco peles per al Lorés. A mi em fan una mena de capmàs que ja em va bé. Quedem per començar dilluns 14 i ja m’entra la trempera. Es veu que tindré la Xulita.

És curiós com canvia la gent. El Daroca havia acceptat al Granados que, evidentment, s’havia de gravar.

El Ramon Barnils era partidari de començar per baix i anar exigint segons com anés. Jo no hi crec massa, en aquesta solució. En aquest cas, i vist sobretot el Lorés, no podia ser. Em reafirmo totalment en la meva teoria que, per treballar bé, se li han de posar fàcils les coses a la gent. No acostuma a fallar.

És curiós comprovar com l’ètica del samurai funciona. Si no t’importa perdre-ho tot, aleshores guanyes. El fet de sortir a lluitar donant-te per mort ja dona un avantatge sobre el contrincant. Tots aquests dies excepte algunes estonetes, he anat absolutament disposat a anar a parar a l’atur. Aquesta consciència no s’ha de perdre. Funciona.


Imatge: De yoo soosang a l’Unsplash.

Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.