L’orquestra, un programa de ràdio (E02)

L’orquestra, un programa de ràdio (E02)

Segon lliurament de la publicació del llibre inèdit del Jordi Vendrell. Trobareu la resta sota la categoria ‘Jordi Vendrell’ d’aquest blog.


Dimarts 30/06/87

Sopar d’aniversari. En faig 40; de regal, trobo el nom del programa: L’ORQUESTRA. Argot fàcil i popular: el musical. Ironia Colomeresca.

Tinc la Idea de llibre-dietari explicant: el muntatge, les visites, les reflexions que se m’acudin sobre la forma i la variació de la conducció d’una tertúlia des del punt de vista radiofònic, en teoria, i a la pràctica; i, a més, les xafarderies diàries. També l’explicació de la putada fonamental. Necessàriament caldrà una disciplina diària però confio que, amb el PC, tot irà bé. 

Això de fer un llibret-dietari crec que val la pena, entre altres coses, per passar factura en llibre, si cal, a la colla de galifardeus que, em sembla, manen a CR; també per oferir als futurs radiofonistes l’explicació periodística de com es va fent i va evolucionant un programa de ràdio d’un format concret: una tertúlia. Segons, és clar, el meu particular mètode de treball. I tenint en compte que és una feina d’encàrrec com tantes a la ràdio.

Quan hi ha confiança, et demanen què vols fer? Quan hi ha ganes de putejar t’ho posen el més difícil possible i justament aquí rau la gràcia de tot l’afer. Com donar-li la volta. Aquest és exactament el trip que em trempa.

Els problemes principals que veig, d’entrada, és que no pot ser en cap cas una repetició de les habituals rodes de premsa. O allò que fa el Del Olmo, amb tres personatges –generalment periodistes–, cada dia. Hi ha d’haver més alegria. Hem de riure.

Penso que, més aviat, i és una intuïció, ha d’anar cap al cantó de parlar pel simple gust de parlar, cosa que, com que resulta ser molt agradable per a mi, suposo que ha de ser agradable també per a l’oient. És un punt a comprovar.

Aprofitant la idea del Ramon que la gent no es coneix –de camps diferents, s’entén–, a priori sembla que ha de ser un element de pes a l’hora d’aficionar personal divers a participar-hi. Oimés si és cobrat i se’ls ho posa fàcil. Anant de visites ja ho veuré.

Potser ha de ser més periodístic, el llibre, que no pas teòric. A veure què en sortirà. Ho trobo prou divertit.

Dimecres 1/07/87 

Cada cop veig més clara la importància de presència femenina diària. Fóra balsàmic, segur. Cordialitat general més fàcil.

Assumpte a resoldre: Tírria de CiU al Boadella, amb motius. Risc i test a l’hora. L’hi ensenyo una còpia de la carta a la Xulita, li agrada. Cerca i recerca del seducció-way més idoni en cada cas: relació, experiment, diversió, vanitat, promoció, etc. Cal buscar el mètode per trobar temes i personatges.

Dissabte 4/07/87

Prenafeta a la Generalitat. Interessat pel projecte de programa informàtic. Diu que si a Catalunya Ràdio hi ha algun problema que l’avisi. Generalitat buida, molt maca. 

Abans, esmorzant a Can Fargas, em trobo la Dolors Oller i en Comadira que es dolen per la desaparició de La Mercantil.

Veig a La Vanguardia, tot esmorzant, que la temporada vinent hauré de fer una tertúlia-debat. De debat res de res.

D’entrada, sobretot en veure-ho a La Vanguardia de Can Fargas ja, allò de tertúlia-debat no em va fer cap gràcia. Debat? De què?… Es tracta, com sempre, de passar-s’ho bé i provar de fer-ho passar millor als altres. El personal duu els modes politics ficats al moll de l’os. Hi havia una paraula que estava de moda: ‘lúdic’. A mi no m’agrada, m’estimo més ‘frívol’, o si més no ‘divertit’. La incomprensió de l’esperit alegre i xiroi per part dels directius, em recorda vells tics de progre dels 70, quan jo ja era jippy… aiii.

De fet, però, el problema no és nou en absolut; m’hi he trobat sempre. Sempre que una feina m’ha divertit i ha funcionat ha aparegut el cregut de torn amb la veritat a la punta del capoll i au! A prendre pel sac. És el meu destí, sembla.

Ara bé, l’atzar de conjunt –punt d’inflexió?–, és d’aquells guais: computadora, guions, bellugamenta fàcil, cap despert, creatiu, intuïtiu, el llibre del GEB, els caps que lliguen. Moments fascinants. Malgrat les neures i problemes –reals, que n’hi ha–, el saldo és positiu. Hi ha trempera. S’ha acabat de moment la rutina, ara toca moure’s.

Dilluns 6/07/87

Matí, Daroca. Diu que sí al plantejament i que comenci a fer visites. Diu que faci els guions jo, que amb set hores hi ha temps. Set hores? Jo tinc contracte d’obra per fer un programa de ràdio, no per fer set hores, i si qualsevol mindundi té un guionista perquè jo no. Diu que parlarà amb el Comes i que ja ho veurem. L’ètica calvinista apreta. No pots disfrutar treballant. Ell, com un pal de galliner. Li dic que si em castiguen, i per què, i mutis-silenci. No diu res sobre la Xulita. Accepta gravar-ho, però només de tant en tant. Emprenyada, normal. Vol saber la llista i li dic que no la sé ni jo, que si no començo ara a seduir col·laboradors no es podrà començar pel setembre.

Entrevista amb el Blasi. Totalment d’acord, no vol anar d’institucional –el càrrec– sinó de particular. Demana fixar agenda. Li agrada la idea. Decidim què som i ens interessen tastaolletes xerraires. La Rahola ja em vol comprar el llibre. Li dic que ja en parlarem. Esperit de la Penya de l’Ateneu, fent jo de Borralleres amb micròfon.

Sembla evident la importància del joc per a la seducció de col·laboradors. L’orquestra funciona. Al Blasi l’hi agrada. Ell fa feina mercurial i jo també. He de fer una llista de paradoxes, amb variants aplicables per a moments de desconcert. El GEB n’és una mina. Cal mirar argot musical general, modern i clàssic, per entendre’ns.

De tota manera, a tota la gent que li he explicat la idea –ja n’hi ha un bon munt– els hi ha semblat bé i fins i tot molt bé. De fet, em fa l’efecte que li semblarà perfecte a qualsevol que tingui alguna cosa per vendre, oimés si és un joc i es relaciona amb aquells que toquen poder. Ha de ser al màxim un mirall del país. La gent, en un o altre, s’hi ha de conèixer i compartir-hi l’actitud, el tarannà, l’humor, etc. La idea de mirall em sembla tan fonamental per al programa com per a l’autodenominada Ràdio Nacional de Catalunya. Mirall. Som sis milions, diuen.


Imatge: De Renee Fisher a l’Unsplash.

Aquesta entrada no té la llicència Creative Commons de la resta del blog, sinó el Copyright clàssic: (C) 2020 hereus de Jordi Vendrell.

Entrades relacionades

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.