El decliu de la societat balear a través del bricolatge

Si tens un portal a Internet, queda massa directe enviar una nota de premsa dient «hem fet un lloc que és l’hòstia en sensurround». Ningú no s’ho creu i en passen llis. Solució? Fer una enquesta. L’envies dient «el portal-i-qual ha fet una enquesta que diu que els dallonses bla bla bla» i et publiquen a tort i a dret, perquè les enquestes estan de moda.

Però a les enquestes les carrega el Diable, i n’hi ha que diuen coses tant inquietants com ara que la societat balear és líder indiscutible en l’afecció al bricolatge. ÿs una noticia terrible. Si és veritat, que no ho crec, tenim els dies comptats.

Tot comença quan algú regala, sovint pel dia de la mare o el pare, un kit d’eines amb el lema «amb [poseu-hi la marca] és fàcil». Són presents que haurien de portar un rètol blanc amb marc negre, tipus esquela, dient «las autoridades sociales advierten que el bricolage perjudica gravemente su salud y la de los que están a su alrededor», però malauradament encara les autoritats sanitàries no s’hi han fixat.

Quins dies practicarà el bricoloatge un pare o mare de família contribuent a l’amortització de l’hipoteca del xalet endossat? Els caps de setmana. Tot ignorant la primera llei del bricolatge, que fa «si l’armari lluna està fet, compra’l», el destinatari del regal cercarà oportunitats, totes elles clarament forçades, per a fer veure quanta il·lusió li fa. Amb dues accions del tot innecessàries, entrarà en una espiral per a rebaixar la qualitat de vida de tothom que roman –voluntària o involuntàriament– al seu voltant.

La primera consisteix en augmentar l’estrès de l’entorn. Els dissabtes quedaran hipotecats –i ja són dues hipoteques– als pelegrinatges cap a la botiga de bricolatge i la posterior càrrega de fustes a l’utilitari de 3,5 metres. Aquí sorgeix la primera frustració: cal canviar el cotxe per un monovolum (abans furgonetes) amb més maleter. Per cert, tothom sap que els monovolums no són sexis i la cosa tindrà efectes secundaris en arribar la crisi dels 40, però aquesta és una altre història.

Arriba el diumenge i cal fer alguna cosa amb totes aquelles fustotes. Menar el kit del lema «amb [posa-hi la marca] és fàcil» no ho és pas tant, de fàcil. El tipus ros ben pentinat de la camisa a quadres, aquell que riu a la foto, el del manual, acaba fent ràbia. Sí, fins al punt d’enyorar la facil·litat de reinstal·lar el Windows. Això sí és bricolatge apamat! Perdre les fotos del viatge a la increïble ruta maia per mor d’un virus és un risc prou conegut i acceptat. Que es fotin, els maies; per alguna cosa fou que s’acabà el seu imperi precolombí. Però ningú no ens havia dit res sobre fer malbé tants metres d’arbre exòtic tropical. I el canvi climàtic, què?

Un pic passades les primeres hores de vol amb el trepant (also known as taladru) la serra de vaivé, el xerrac elèctric i el paper de vidre orbital de no-se-sap-quantes revolucions de traspàs (also known as bisiestes), passa que els veïns fan mala cara. ÿs lo que té posar-s’hi a les 8 del matí del diumenge per aprofitar el dia amb la banal esperança de passar l’horabaixa a la platja. El bricoler se n’adona de la seva nova situació comunitària i mira d’arreglar-ho com pot. A l’ascensor deriva les converses del temps cap al primes són les parets. Sembla mentida, amb el cars que són els pisos. I el Pladur? Cercant la complicitat del veí de torn, perquè tots tenen Pladur, de tant en tant conta anècdotes al voltant dels esvorancs: «En vam fer un al bany, penjant un suport per l’escombreta del WC, i vam perdre-hi la bàscula… és que rebota quan la sogre hi baixa. Les dels padrins, allò sí eren parets. I es pesaven a la farmàcia, allò eren bàscules».

Cal passar el millor possible aquests 33 anys i un dia d’hipoteca envoltats d’un veïnatge en alerta groga permanent amb el paharo del tercer segona: qualsevol dia –un diumenge per a ser exactes– pot tornar a perpetrar bricolatge. ÿs una tensió afegida prou important.

La segona és la contribució personal que mai no arribi l’abolició dels «dies de». No ho oblidem: mentre aquestes dates assenyalades existeixin, el nostre veí també pot rebre el regal d’un kit de bricolatge amb el lema «amb [poseu-hi la marca] és fàcil». Potser aleshores nosaltres ja hem descobert que, efectivament, la primera llei és «si està fet compra-ho» però ell no encara. I es tracta d’un veí, ço és, algú que habita un parell de parets enllà, totes elles basades el el model arquitectònic del paper de fumar, que està moralment obligat a mostrar fins a quin punt n’està de content amb el regal. Cal fer-se’n el càrrec: el matrimoni és una gran institució, i les institucions no són pas gens fàcils de portar. Ara multipliqueu el cas per la quantitat de veïns institucionals que hi ha a la vostra escala o tirallonga de xalets endossats –un eufemisme per no dir pisos en vertical.

El bricolatge hauria d’estar circumscrit als cunyats. Que us molesta que bravegi del nou habitatge alt standing amb piscina comunitària? Idò regaleu-li un kit de bricolatge i que s’espavil·li amb els veïnats. La pràctica de regalar un tambor al nebot ja és massa coneguda i evident. Els kits de bricolatge són l’arma subtil de destrucció massiva del moment. Per què us penseu que el Saddam va fracassar a l’Irak? Era bricoler. Recupereu les fotos d’aquelles centrals químiques: estaven clarament mal acabades. Això és el que molestava al Bush.

Entrades relacionades

8 Comentaris

  1. Molt bo. He rigut una bona estona.
    T’ha “obligat” la teva dóna a fer de “manitas”?. O tal volta has anat al Leroy i has caigut de morros a terra?

  2. xunilung, mai! Vaig vacunar aviat la família amb els primers intents –és una fase que s’ha de passar, no basta la teòrica. Mal m’està dir-ho, però tenc les meves habilitats i m’agrada que les coses quedin bé. M’hi estava tant, sortia tant car, que era molt evident que calia comprar-ho fet. ÿs una percepció que cal cultivar amb dignitat i elegància, o estàs perdut. Ara la «manitas» és ella, però amb la condició que no hauré de dir què en penso del resultat 😀

    El Leroy m’estressa. De fet, quan trob que alguna cosa d’informàtica és frustrant, hi vaig a donar una volta per animar-me: podria ser pitjor.

    Mai no hi compro res que porti un mecanisme mes enllà de la rosca. Tots fem petites reparacions domèstiques, però jo em vaig posar un límit: la rosca. O muntar un moble petit Ikea, que en el fons mai no passa de la rosca. Com a molt estirar un parell de cops de martell quan no hi ha rosca, però basta un de plàstic, que és «de sucre».

    Val, hi ha un moment que cal afrontar: forats a les parets. ÿs terrible, el trepant té debilitat per a trobar les zones dèbils de les parets. Són coses que val més no saber 😉

  3. Ostris quines riaies…

    Aqui un consell d’una bricomaniaca… el material t’el porten a casa i no cal comprar cap monovolumen…..

    Ara he de montar el bany, si t’animes ja saps … xDDD

  4. Carme, no havia comptat amb aquesta visió femenina del bricolatge. En el teu cas pot ser interessant que vinguin forts transportistes a casa. I després dius que fas coses amb el que et porten? Ca! dona, quina pèrdua de temps! Llença-ho al contenidor de rebuig i que te’n portin més.

  5. Hahahahaha, com he rigut! Des de fa poc sóc un (in)feliç pagador d’hipoteca, i també he fet alguna bricocosa i encara tinc mobles de l’Ikea per montar.

    El teu trepant té debilitat per a trobar les zones dèbils de les parets? Quina Sort! Te’l canvio, el meu té una especial habilitat per trobar les bigues i les zones impenetrables de les parets 😉

  6. Utopic: visc a una casa antiga i quan la feren no es portaven aquestes bigues, just al sòtil i ben a la vista 😉

  7. Pingback: Fermi San Nicolas - El meu dia a dia

  8. Mai no hi compro res que porti un mecanisme mes enllà de la rosca. Tots fem petites reparacions domèstiques, però jo em vaig posar un límit: la rosca. O muntar un moble petit Ikea, que en el fons mai no passa de la rosca.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada