Voluntaris vingueren

Hi ha voluntaris que amb el temps traspuen un «la societat està en deute amb nosaltres». Se’ls hi fa coneixedor que poc a poc es senten més autoritat moral en allò que tracta el seu voluntarisme. Alguna cosa els va convencent que tenen el dret d’atorgar benediccions o amollar renyades a qui passi pel que consideren el seu terreny. Ai, si hom o don fa qualque cosa sense consultar-los-hi! Ai, si criticau com fan les coses, desagraïts!

Amb aquest runrun és ben fàcil col·leccionar ressentiments, «mira quants disgusts no ens donen; quant desagraït pel món», i cadàvers: qui gosi fer-los-hi alguna crítica o botar-se els protocols que s’han empescat unilateralment.

Tot plegat em recorda una frase que li vaig escoltar al mestre en Barnils: «sempre vull pagar-ho tot, perquè si em demanen 2.000 Pts sé que només em costarà això: 2.000 Pts».

El voluntarisme està molt bé, però quan ho és de veritat, ço és, quan no troben que se’ls hi deu qualque cosa. Si hi ha deute, més val saber quan puja. I que siguin doblers, per així poder-ho pagar i fer net.

Entrades relacionades

1 Comentari

  1. Les operacions mercantils tenen això, el preu. Un invent que, entre d’altres coses, fa d’escut contra els egos i els amors propis desmesurats. El voluntarisme mal entès és un pol d’atracció de totes les incontinències, sempre anades a lloure, precisament perquè no ha entès que ha de saber trobar-se un escut. Quan el troba, un de substitutiu al preu, és fantàstic. No sempre és fàcil, emperò.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada