El mòbil i jo

Sovint em criden al mòbil quan som a casa, perquè també és el meu lloc de treball –coses del telegüorking. Significa que l’hauria de portar tot el dia damunt. No entro en qüestions de microones dolentes o no: em basta l’incomoditat de carregar-lo constantment. Sóc dels que en en arribar a casa es lleva el rellotge i buida les butxaques, tot em fa nosa.

No vull portar cap aparell sempre damunt i no ho faré pas. El telèfon mòbil, un bon invent, és per quan som fora de casa [1]. La resta de temps, que és molt, em poden telefonar al fix o enviar-me missatges amb el correu electrònic. No demano cap cosa complicada, ben al contrari, tant les cridades al fix com els missatges són coses molt més barates.

A casa hi tenc telèfons convencionals [2] estratègicament repartits per tota la casa, així:

  • Els puc escoltar arreu, cosa que no passa amb el mòbil no quan hi som enfora.
  • No importa córrer escales amunt cap al despatx, 3a planta, quan som a la primera o segona i sona el mòbil. Mai no hi arribo a temps, així que ja no faig res quan crida.

Els telèfons fixos són una tecnologia fantàstica: crides a un sol número, sonen quatre aparells i sempre n’hi ha algun a prop, uau! I és molt més barat, increïble! –disculpau el registre d’espot barat, però potser cal, vist el panorama.

Amb el mòbil també sol passar una altre cosa: sona mentre parlo pel fix. Tenc dues orelles, però no dues boques. «ÿs que el fix comunicava» diuen alguns. Clar, és el que té: si comunica és perquè hi estic parlant.

Tampoc no estic gens d’acord amb la norma, no escrita enlloc, que a les coes telefòniques el darrer sempre va primer. M’emprenya estar parlant amb algú, que et digui «em sona el mòbil» i et deixi plantat per a xerrar amb l’altre. I no com a excusa per a tallar una conversa llarga, avorrida i circumloquística, que també va bé, no: algú que et telefona amb qualque urgència, enmig de la història rep l’altre cridada, i et penja. Que penses «doncs tampoc no devia ser tant urgent, paharo!».

Els problemes a) carregar permanentment amb el mòbils, b) corredisses per les escales i c) cridades simultànies, tenen una fàcil solució: apago el mòbil quan som a casa. Hi ha el fix.

Però ai, sorgí un grup important de gent queixosa perquè «mai no em trobava». Ho sabia pel festival de cridades perdudes que rebia cada pic que engegava el trasto. Eren persones que insistien un i altre cop al mòbil, però a cap cosa més. Mai dono només el número de mòbil, i sovint és el darrer que dic. Tothom també té el fix i el correu electrònic. Idò no: hi ha un grup important que ignora sistemàticament totes les alternatives al mòbil.

Per ventura existeix qualque religió –i jo no me n’he adonat– que prohibeix tot contacte electrònic si no és a través d’un número de telèfon que comenci amb 6? No se, una cosa com ara la de no menjar porc, però aplicada a les telecomunicacions. Ja se sap que les religions tenen la ma fluixa, en això de prohibir coses.

Vaig activar el contestador automàtic per si servia als que «mai no em troben», per deixar-los-hi un espai pels seus crits de queixa i/o auxili. No el tenia en marxa per allò que ningú no deixa missatges als contestadors, però la llegenda és falsa: tal com esperava, ara hi trobo queixes i renyades «no et trobo mai». I això que vaig afegir-hi la frase «i perquè no ho proveu al fix?», però l’error és meu: pensar que aquest cas té remei.

Que no, que no portaré el mòbil damunt tot el dia i part de la nit.


[1] Val, apagat quan som a la ràdio o la tele, però just una hora. Som informàtic i no pas xòfer d’ambulàncies, gairebé tot pot esperar una hora.
[2] Sense fils, amb la tecnologia DECT; com deia no sóc anti-ones.

Entrades relacionades

9 Comentaris

  1. Això et passa per tenir una casa tan gran 😉 Al meu piset de 50m2 sento el mòbil el fixe i el que calgui!

  2. ¿No has probado usar el desvío de llamada? 🙂

  3. La solució és no donar MAI el número mòbil. Només és per a cridades urgents i rebre les trucades del fix quan surtis de casa i hagis activat el desviament (quan en tens el costum, són 5-10 segons, no més).

  4. orfeo71: Desviar el mòbil al fix? A sobre hauria de pagar la caparruderia dels demés, no voler marcar números que no comencin amb 6: «cuando desvías una llamada, eres tú quien paga el coste de la llamada desde tu móvil al número de teléfono al que has desviado la llamada».

    Albert: ja m’agradaria no haver de donar el mòbil al 2006 😉 No activo desviaments, a casa hi ha gent sempre, hi tenim una botiga. Els deixaria sense rebre cridades i pitjor encara: les rebria totes jo mentre tresco pel món. Menant el cotxe, p.e.

  5. Al món hi ha dues clases de persones: els fonofòbics i els fonofílics. Jo soc dels primers, tu encara no, però al temps. 🙂

    Poden haver-hi molts motius per prendre una opció o l’altra… jo en soc, de fonofòbic, per haver tingut que rebre moltes trucades de acreedors que volien cobrar diners quan jo no els podia pagar. M’ha quedat un reflex, que em provoca un estremiment cada cop que sento la timbrada.

    I es que gairebè ningú truca per res de bó, nomès per reclamar treballs pendentes, o diners, o favors…
    😀

  6. ¡Vaya! No sabía que el desvío de llamada se cobraba como servicio. Es bueno saberlo.

  7. A uns dels nostres projectes recents hem arribat a tenir 12 cridades en mitja hora de la mateixa persona! Això fa una mitja de cridada cada cinc minuts, encara que el record són 3 cridades en menys d’un minut 🙁
    Definitivament m’estim més el correu electrònic o el Jabber, és molt menys disruptiu, sols falta trobar el mitjà per a que tothom se n’adoni d’això.
    Que per un sigui més fàcil cridar que escriure i que n’abusi d’aquesta manera per mi sols indica la poca consideració que es té cap al temps (i la feina) dels demés vers el seu propi.

  8. Desitjo que arribi el dia en que pugui programar sense tenir el telèfon devora. Com diu el Toni hi ha dies que passo més temps responent el telèfon i no hi ha forma de començar res, al final acabes embullat sense sabre el que feies, mal planificat. I sovint la resposta que acostumo a donar és: “Tot això que m’has dit escriviu en un mail i m’ho envies” ha vegades la gent remuga perquè ho ha d’escriure però ja no acostumo a afluixar.

  9. Sí, aaloy i enguillem. ÿs el pitjor per aquesta feina que fem. I si costa agafar velocitat creuer amb una història, el meu cas, mai no arriba i les coses s’allaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarguen 🙁

    Puc tenir interrupcions volgudes per escampar la boira. Però són això: volgudes. El telèfon és imprevisible, pot sonar en el pitjor moment i el Murphy se n’encarrega que així sia.

    Per això m’agrada molt fer feina de nit: és quan dormen els que telefonen, els porters, les porteres i els empleats de La Caixa. El món és un lloc més segur i tranquil 😉

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada