Mallorca en xarxa: Carles Grau, director de Microsoft al territori .cat

programa del dia 24Al Mallorca en Xarxa d’ahir vam parlar amb en Carles Grau, el director de Microsoft per Catalunya, País Valencià i Illes Balears.

Aquí teniu un parell de fotos. També hi anireu si feu clic a la que il·lustra aquest apunt, quan llegeix un altre apunt de blog on hi vaig copiaferrar la lletra alternativa a la cançó que vam posar, l’«Every Breath You Take» de The Police. Ho va trobar divertit, el tracte personal amb en Carles Grau va ser molt agradable i ell s’ho va passar bé, un dels objectius. Perquè fos així no vam posar la primera cançó que vaig suggerir: Califa, de la Trinca. Per allò del «califa que va inventar un codi molt xulo» ;).

Abans del programa vam decidir no parlar de qüestions d’ètica just per a deixar-lo fer el discurs clàssic d’aquests casos, quelcom molt allunyat de qualsevol consideració ètica. Ja trobaríem coses a dir, sobre la marxa. En Ricardo ho defineix bé al seu apunt sobre el programa:

Por pedido expreso de Llorenç nos habíamos puesto de acuerdo en hacer una discusión distendida, y de no meternos en temas ⿿demasiado calientes⿝ que sabríamos que sólo generarían en una discusión totalmente estéril ⿿como intentar convencer a los obispos del interés social de los tratamientos con células madres, por ejemplo⿿.

L’anècdota

Tot és prou visible al programa, ens vam conèixer 10 minuts abans. A l’apunt del Ricardo hi trobareu més coses que a jo també em van xocar. Per exemple, que no captés fàcilment que hi ha qui no usa Windows.

Al llarg del programa ja va sortir que no que no tenc Windows. No l’uso, i el dir «no en tenc» és deliberat. La paraula tenir implica pertanyença i control, dos detalls prohibits explícitament a la llicència del Windows: només el deixen usar. Per tant no l’uso ni el tenc, però sent exactes es podria dir que ningú no el Windows –excepte Microsoft Corporation.

A la conversa després del programa, al voltant d’una taula del bar de l’Hotel Tryp devora l’estudi d’Ona Mallorca, en Carles em va demanar en què feia feina. Vaig dir que desenvolupant. Només programes lliures, perquè volia treballar amb tot el codi en propietat i fer-se’l tot un mateix, des de zero, era una feinada inabastable per empresaris i professionals locals.

Com a bon venedor, em va demanar si no havia provat el Visual Studio, un programa de Microsoft per a desenvolupadors. Li vaig recordar que jo no tenia Windows. No vaig voler dir que a la llista a la llista de coses pendents de tastar, hi tenc dotzenes d’eines lliures per a desenvolupadors; podia semblar un menyspreu car em va semblar que me’n volia regalar una llicència. En efecte, em va dir que «això no podia ser» i em regalaria una llicència. Li vaig recordar que al programa havia explicat que ja en tenc una, del Windows, i que no l’uso; la que em van obligar a pagar junt amb el portàtil.

No vaig ser gaire exacte, n’he pagat dues: la d’un Dell de sobretaula també. Aquesta la vaig deixar per les utilitats d’actualització de BIOS. Mai no l’he arrancat no me n’he adonat que em fes falta actualitzar la BIOS i sí em comencen a fer falta els 7 GB que tuda.

L’ètica

Aprofito el blog per a parlar del que no va sortir, l’ètica, tot evitant discussions estèrils. Em té encuriosit perquè hi ha tant refractarisme, amb aquesta qüestió, quan hom i don parla de tecnologia i negocis.

L’ètica filosòfica no és altre cosa que un esforç raonat per a determinar uns deures i unes obligacions:

2 FILOS Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions.

El Fabra.

L’utilitat als negocis sembla clara: hi ha uns deures i unes obligacions entre clients i proveïdors de serveis o productes. Cal que siguin bones, rectes.

L’ètica no té res a veure amb dogmes inqüestionables, una cosa de la que se’n sol encarregar la moral. ÿtica i moral són coses diferents, però sovint hi ha qui les confon. ÿs cert que tenen coincidències perquè ambdues cerquen normes, però l’ètica filosòfica és essencialment diferent a la moral:

Una tercera diferencia es el carácter axiológico de la ética. En las normas morales impera el aspecto prescriptivo, legal, obligatorio, impositivo, coercitivo y punitivo. Es decir en las normas morales destaca la presión externa, en cambio en las normas éticas destaca la presión del valor captado y apreciado internamente como tal. El fundamento de la norma ÿtica es el valor, no el valor impuesto desde el exterior, sino el descubierto internamente en la reflexión de un sujeto.

Diferència entre ètica i moral a Monografias.com.

Perquè ahir no em van parlar –per no provocar converses estèrils– ningú no es van defensar els drets de persones que no saben que cada cop que guarden un .DOC amb el Word estan codificant les seves feines. Que per a sempre més necessitaran el permís de Micorosoft per a descodificar-les.

Per molt que es digui i repeteixi que aquestes qüestions ètiques no interessen als usuaris, crec fermament que els interessara si se’ls hi explica, i molt. Hi ha detalls que no saben perquè no són informàtics i tot plegat és tècnicament prou complicat. Massa informàtics se n’aprofiten que aquest desconeixement [lògic, comprensible] faci que, per exemple, la majoria no reclami que el Microsoft Office no codifiqui els seus treballs amb formats patentats. No hi ha cap regla que determini uns deures i unes obligacions per part d’alguns informàtics [1]. Això els permet privar als usuaris de llibertats bàsiques. No és un comportament ètic.

Fa falta que algú els hi expliqui als usuaris que comporta l’ètica bítica. Per exemple, tal com ho vaig fer a una professora de primària o a un usuari d’informàtica.

Vaig demanar al Richard Stallman una pregunta pel Carles Grau. No me’n va enviar cap, només consells. Un té molt a veure amb l’ètica:

Argument bàsic:

Per a què serveix fer quelcom “millor”, si el que es fa és dolent?

En Carles Grau va dir que eren llegendes urbanes aquestes coses que sovint n’Stallman cita, i que em va recordar per correu electrònic:

Funcionalitats de vigilància de l’usuari, en Windows XP i Windows Media Player. Els usuaris no els poden llevar perquè no tenen les quatre llibertats.

Les vaig citar perquè no eren ètiques, sinó tècniques. Soc informàtic, podria saber si és o no veritat però no puc: no tenc 1500 ordinadors amb Windows, que és el que demanen a les empreses i integradors que volen mirar el codi del Windows. Mirar-lo només, ni tocar-lo ni compilar-lo. O sia, si el Windows enviés coses que no vull, jo no ho podria desactivar.


[1] Els que fan programes lliures sí, basta llegir el Manifest GNU (original en anglès, traducció a l’espanyol) o la definició de programari lliure.

Entrades relacionades

5 Comentaris

  1. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Baixades del darrer Mallorca en Xarxa

  2. Realment, pareix un tipo simpàtic. Fins i tot, podriem dir que sap escoltar i té capacitat per establir un debat, diguem-ne raonable (sense enderrocar-se en una postura).

    Realment, no va ser ell qui va fer la llicència del Windows. Realment, ell no s’ha plantejat el fet ètic. Ell hi veu negoci, secret industrial. El software, no és, per ell, coneixement que cal transmetre. ÿs un secret industrial.

    No pens que sigui mala persona, no en té la culpa de les llicències. Simplement viu (o nosaltres vivim) en un altre món on el software no és el mateix del que concebim nosaltres.

    Per lo demés, el programa molt interessant. Meam si el duis un altre dia, perquè ha estat d’allò més entretengut 😉

  3. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Del si Déu vol al si Macromedia vol

  4. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El programari privatiu no és per a les persones

  5. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » Material de les Jornades «Futur i Perspectives del Copyright i el Copyleft»

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada