✍️ Continuació de l’apunt “Un pare sense sostre no és un pare absent“
Avui fa una setmana que vaig parlar amb els meus fills per videoconferència. Que no vindrien a passar uns dies amb mi fou el primer que em va dir la meva filla. Aquest darrer any i mig he comprovat que, quan la seva mare li demana que em digui alguna cosa, ella ho fa el primer minut en què ens trobem. No poden carregar amb secrets ni silencis, ni entenen encara que potser allò que els fan dir no és el millor per a ningú. Ho diuen tal com raja, amb aquell amor que els fa voler complaure a tothom.
Els vaig preguntar pel seu dia a dia. Em van dir que anaven al campus d’estiu cada dia. Vaig demanar si els agradava. La meva filla va dir que no. Tot seguit, el seu germà ho va confirmar: “a mi tampoc no m’agrada”.
Els vaig preguntar què els agradaria fer. Van dir que anar a la piscina, a la platja, jugar al Minecraft… Justament el que havia preparat per a ells.
Aquest cap de setmana vaig viatjar a la casa de la platja per a fer feines de manteniment planificades perquè ells vindrien. Quan vaig veure aquell jardí, la piscina, la vista oberta cap al mar, tot plegat em va caure a sobre amb una tristor fonda. Tot allò que havia preparat amb tanta il·lusió quedava buit.
De cop, em van venir els meus records d’infant. Els estius a l’hort dels meus avis, la llibertat, la bicicleta, el so de les cigales, l’aigua freda del safareig després d’un matí tombant per aquells camps i camins tòrrids. Tot això que un infant guardarà per sempre com un tresor íntim. Ho vaig escriure així fa catorze anys:
Camins que feien olor d’alfals i de rostoll. El sol que queia implacable. El capell de palla per poder estar defora les hores que cremava. Les sandàlies de goma resistents a l’aigua del safareig, la platja i les síquies. 📝 https://blog.benjami.cat/arxiu/2011/09/23/1479
Els meus fills ara tenen aquella edat d’or. Són estius que no tornaran. I ni ells ni jo no hi podrem ser; un estiu que no podrà ser.
Imatge: Robin Jonathan Deutsch a l’Unsplash
