Fa pocs dies, la Fundació puntCAT ha fet un rebranding i ara es diu Accent Obert. Nou nom, nova etapa. A la presentació institucional, entre entusiasmes i PowerPoints, es va anunciar una primícia: “Accent Obert publica per primer cop en català el Cluetrain Manifesto”.
Aquesta frase es podia trobar a Google durant els primers dies. Em va sorprendre, perquè no era certa. Ara ja l’han retirat, discretament, però la memòria de la xarxa és tossuda.
L’any 2002, amb un petit grup de gent connectada per l’esperit del programari lliure i el ciberactivisme, vam començar una traducció col·laborativa al català del Manifest Cluetrain, aquell text seminal del 1999 que marcaria el pensament digital de les dècades següents. L’any 2005, vaig instal·lar un MediaWiki (el mateix programari de la Viquipèdia) al domini wiki.bitassa.net per acollir aquella traducció i altres projectes comunitaris, com la traducció del WordPress al català.
Aquell wiki va funcionar durant anys, però com tantes iniciatives d’aquella època, va acabar essent víctima del corrosiu pas del temps digital: spam, vulnerabilitats, manteniment etern. El vaig desinstal·lar el 2023, més de vint anys després d’aquella traducció pionera.
Tot i això, el rastre no s’ha esborrat del tot: l’Archive.org conserva la pàgina. Aquí es pot veure la versió guardada l’11 de novembre de 2005:
👉 https://web.archive.org/web/20051111005756/http://wiki.bitassa.net/index.php/Cluetrain
I aquí una de les darreres, del 17 d’abril de 2009:
👉 https://web.archive.org/web/20090417234015/http://wiki.bitassa.net/index.php/Cluetrain
Com ho vaig redescobrir tot plegat? Cercant “traducció català manifest cluetrain” a Google. Així de senzill. A la primera pàgina de resultats —just després de la versió d’Accent Obert— hi apareix un enllaç d’un usuari de la Viquipèdia, Tripallokavipasek, que apuntava directament al meu antic wiki. No calia ser gaire expert per topar-hi. Només calia buscar.
Aquella traducció no es va escampar gaire. No va tenir suport institucional, ni disseny atractiu, ni cap campanya de difusió. Tampoc no el cercàvem. Simplement, es tractava de tenir el Manifest Cluetrain en català, i que el trobés qui el necessités. Una eina per a qui la volgués, sense escarafalls. I va ser feta amb rigor i passió, en un moment en què internet funcionava més com una xarxa de pioners que com l’ecosistema visual i massiu que és avui. No és una qüestió de nostàlgia (Instagram m’agrada tant com a qualsevol altre), sinó de context: les coses es feien i es trobaven d’una altra manera.
De dominis i dominacions
I ja posats, potser també és hora que la nova fundació recuperi la memòria digital del .cat, perquè si volem obrir accents, primer cal no tancar històries.
Però diria que no van per aquí. Accent Obert sembla que de gran vol ser una mena de delegació digital d’Òmnium Cultural. Només cal llegir la seva missió: parlar de “defensa de drets digitals en català”, de “combat contra les amenaces globals” i de “promoció de la identitat i la llengua en entorns digitals”. Si ho comparem amb els objectius d’Òmnium —defensa de la llengua, lluita pels drets civils, resistència simbòlica—, les afinitats són notables.
Això no té res de dolent per si sol, però sí que marca un gir important: el pas d’un projecte neutre i útil, com era el .cat, cap a una estructura amb vocació de relat, de missatge, fins i tot d’adoctrinament cultural subtil.
La Fundació puntCAT tenia una missió simple i potent: si compraves un domini .cat, estaves proclamant que aquella web, aquell correu electrònic, aquell projecte, era en català. Era com si trobessis algú amb un correu .ar i ja sabessis que dir “coger” pot tenir conseqüències. Clar, directe, sense sermons.
Amb Accent Obert tot s’ha complicat moltíssim.
La primera diapositiva del PowerPoint diu que ens volen “defensar de les amenaces d’aquesta nova era digital”. I aquí ja em grinyola tot. La primera amenaça, segurament la més gran, és continuar dient que la cosa digital és “nova”. El 2025, seguir parlant de “nova era digital” és com presentar-se a la Fórmula 1 amb un cavall.
Segueixo llegint: “en un entorn digital cada cop més hostil”. I m’atura el cervell. Avançar posats en la defensiva és un oxímoron. No s’innova des de la trinxera. No es connecta res amb por.
I encara una altra cosa: la paraula “comunitat” surt un cop i un altre. La comunitat del .cat, diuen. Però jo no vull que me n’enrosquin cap pel simple fet de tenir un domini. Tinc una llengua nadiua, i una cultura que m’impregna els gestos, les paraules i les decisions sense que me n’adoni. I ja està. Això no implica que vulgui formar part d’una comunitat orgànica, ni assumir cap discurs comú.
Perquè aquí hi ha una trampa subtil però perillosa: l’ús del mot “comunitat” com a instrument polític. Quan el domini .cat es presenta com un adhesiu emocional que et vincula a una “comunitat” predefinida, s’està passant de la llibertat d’expressió a la pressió d’identificació. I això obre la porta a noves formes de control: ideològic, simbòlic i fins i tot discursiu.
És justament allò contra què el Manifest Cluetrain alçava la veu: els mercats (i les xarxes) són converses, no blocs de pensament homogeni. Per això val la pena tornar-lo a llegir. En català. El de veritat.
Epíleg
No cal cap revolució. Només memòria, claredat i sentit comú digital.
Tenim una llengua que s’entén. Tenim una extensió de domini que funciona. Tenim un text fundacional pràctic i neutre. I tenim usuaris que no demanem discursos èpics ni comunitats imposades, sinó espais útils on poder ser, fer i dir en català.
Si això no és prou ambiciós, potser és que algú ha confós lideratge digital amb lideratge moral. I no és el mateix.
Imatge: d’Etienne Girardet a l’Unsplash
A les etiquetes ‘Cluetrain’ i ‘Manifest Cluetrain’ d’aquest blog, hi trobareu més entrades perquè fa molt que m’interessa què diu.